'Adeu a tot això': la mirada arrere i la vida nova de Robert Graves

VALÈNCIA. No deixa de ser curiós o paradoxal que un dels literats contemporanis que més intensament va sentir-se, sempre i per damunt de tot, poeta, siga en essència conegut pel gran públic (i també per certes minories pretesament il·lustrades) només com l’autor d’un parell de memorables novel·les històriques. Robert Graves (Wimbledon, 1895 – Deià, 1985) va ser, efectivament i de manera principal per raons pecuniàries, el creador de I, Claudius, i també de la seua continuació, Claudius the God and his Wife Messalina, ambdós publicades en 1934, ben considerades al seu moment, però només d’èxit immens i abast planetari quan foren adaptades com a sèrie televisiva per la BBC en els anys 70 del segle passat, multiplicant exponencialment la popularitat del seu autor.

Impermeable a tot eixe èxit, Robert Graves mai no va valorar excessivament la seua pròpia obra novel·lística, i l’emprava com a recurs puntual per a omplir la bossa en moments de dificultats econòmiques. Sempre es va tindre per poeta, i en eixa paraula resumia allò que, per a ell, constituïa la més alta dedicació a la qual podia lliurar-se qualsevol lletraferit mínimament tocat per la mà dels déus. Uns déus –mites, en realitat– que formaven part d’eixe magma convuls, primigeni, i del qual Graves es sentia un demiürg, un aprenent perpetu acaronat per la revelació que ací i allà podia transmetre en forma de versos, poemes on es troben i retroben el classicisme, la invocació de la veritat, de l’amor impossible o de la saviesa, una poesia terapèutica i visceral que conforma una vocació més que íntima i consistent, que al llarg dels anys va condensar-se en centenars de poemes, i que constituïxen el seu llegat més volgut.

Tot eixe magma va nàixer amb ell, al Wimbledon (hui part del sud de Londres) de finals del segle XIX, i al si d’una família de classe mitjana i d’arrels irlandeses i alemanyes, una explosiva combinació des del punt de vista dels mites fundacionals, un atractiu còctel nòrdic que li aportarà les dosis de boira necessàries per a implosionar amb la llum meridional, conflicte del qual sorgirà el Robert Graves madur convertit en un dels màxims exponents, creients i cantors de les mitologies mediterrànies.

Però abans de tot això encara havien de vindre la cicatriu de la moral puritana de sa mare, viatges familiars a Alemanya o l’internat de Charterhouse, a Surrey, on va ser raonablement infeliç malgrat ser el lloc on va descobrir el batec etern de la poesia. En qualsevol cas, el fet determinant de la seua joventut serà la participació en la Primera Guerra Mundial. Allistat com a oficial als Reials Fusellers Gal·lesos, va combatre a les trinxeres de França –un dels pitjors escenaris d’aquella conflagració– mentres escrivia els poemes del seu primer llibre de versos. Una experiència brutal que el marcaria per a sempre, i que només acabaria –encara que psíquicament les seqüeles durarien lustres– quan va ser ferit de gravetat durant la batalla del Somme, episodi que fins i tot va provocar que, durant un temps i en determinats àmbits, fora donat per mort.

En 1918 va contraure matrimoni amb Nancy Nicholson i es matriculà en la universitat d’Oxford, un destí que havia estat interromput per la guerra. En pocs anys tindrien quatre fills, establirien un ménage à trois més o menys oficial i estable amb la poeta nord-americana Laura Riding i Graves aconseguiria, en 1926, un treball com a professor en la universitat d’El Caire, on es traslladaren el trio i els quatre fills. Ja retornats a Anglaterra, i convertit el trio en quartet per la incorporació del poeta irlandés Geoffrey Phibbs com a teòrica i versàtil parella de la Riding, el creuament constant, les tensions i la rivalitat donarien com a resultat la fugida del nouvingut amb la dona de Graves, i el mític i posterior llançament per la finestra d’un quart pis, en abril de 1929, de la nord-americana i del mateix Graves, que va seguir-la, sobrevivint miraculosament els dos. És perfectament comprensible, doncs, que el llibre que va escriure eixe mateix any es diguera Goodbye to All That (Adeu a tot això). Un adeu a quasi tot, però sobretot a Anglaterra i a tot el món –guerra inclosa, molt especialment– que havia determinat, marcat i definit la seua infància i joventut.

Diuen que va ser Gertrude Stein, aquella escriptora nord-americana que exercia de gurú i marxant (i que semblava certament engolada) de l’anomenada Generació Perduda, qui va recomanar a Graves –emparellat per descart i solidaritat defenestrant amb Laura Riding– instal·lar-se a Mallorca. “És el paradís –diuen que va dir-li–, si pots suportar-ho”. Enamorat de Deià des del primer instant, Graves iniciaria una relació amb eixe poble de la serra de Tramuntana fins a la seua mort, als 90 anys, i que només es trencaria durant una dècada (1936-1946) i per causa de les guerres espanyola i mundial. En eixa tornada de 1946 a Deià (i a la seua gravitació magnètica, com va deixar escrit en marbre el mallorquí Valentí Puig), Graves ja anava del braç d’una nova parella, Beryl Pritchard, amb qui tindria quatre fills més i en companyia de la qual escriuria, des d’eixa casa que va fer-se construir a mitja distància de la mar d’Homer i dels mites que tant amava, la part més principal de la seua producció, incloent The White Goddess (1948), probablement la seua obra en prosa més transcendent, un llibre entre l’erudició i la inspiració, un arcà de veritat, intuïció i velles savieses.

Adeu a tot això (Edicions de la Ela Geminada, 2018) és, com ja s’ha dit, un testament i un comiat de tot un període de la vida, un llibre autobiogràfic i amb voluntat d’exorcisme: la conjura d’un passat el qual vol deixar definitivament arrere. El llibre està configurat com un inici dels antecedents personals i familiars i un final de les conseqüències i el futur que s’albira, però Adeu a tot això és, de manera principal i central, un dels relats més impressionants de la vida en les trinxeres de la Primera Guerra Mundial. I també un intent de superar els diferents traumes enfeltrits que Graves patia o patiria sempre, la necessitat d’orde en el caos sagnant i bàrbar dels records dels combats, entre els vells codis i la vida absurda i fràgil dels soldats.

Però també apareixen al llibre, acabada la guerra, l’amistat amb els poetes i professors d’Oxford, les dificultats de la incorporació a la vida civil (“Anglaterra se’ns feia estranya, als soldats que hi tornàvem”), la coneixença, la complicitat i el respecte mutu amb T.E. Lawrence, el mític Lawrence d’Aràbia (i sobre el qual Graves escriuria anys després un llibre memorable: Lawrence and the Arabs), acabat de tornar del seu teòric èxit, que ell vivia com un rotund fracàs. Tot, des del tedi de les hores mortes de la guerra fins al horror més singular, o el relat del seu matrimoni i els primers dies de la vida en comú està servit en la prosa esplendent de Graves, d’una serenitat inusual que a vegades alterna un dramatisme embridat amb un humor desconcertant, necessari com un analgèsic, o brillants llampecs on s’expressen les vanes i senzilles esperances de la vida en el front: “Resultar ferit és l’únic que té al cap un soldat que ja porta un cert temps a les trinxeres”.

Obra indispensable dins de la producció de Robert Graves, Adeu a tot això és una d’eixes joies emmascarades darrere de la presumpció d’un excessiu bel·licisme, el relat seré de qui amb ple sentit del seu destí poètic percep la necessitat de deixar testimoni d’uns fets i un temps determinants, no només per deixar-los arrere, sinó també per a fer-los part de l’experiència que nodrix el cos i l’ànima, l’esperit rebel i intensament pagà d’aquell que va demanar reposar en el cementeri de Deià, en la part més alta, davall d’una senzilla làpida sobre la qual algú va escriure, junt al seu nom, l’única paraula que Graves hauria admés com a epitafi: poeta.