'Amarga baja': El Columpio Asesino es despedix de València - Lidia Caro

VALÈNCIA. El d'este divendres 6 d'octubre en la Sala Repvblicca serà el seu últim concert a València. El Columpio Asesino diu adeu a una trajectòria de més de vint anys amb Amarga baja, la seua gira de comiat. A l'esquena, sis àlbums i tres EPs que demostren que han sabut deslligar-se —o no han sigut absorbits— per les tendències musicals imperants en l'escena alternativa nacional. La formació actualment composta per Álbaro Arizaleta, Raúl Arizaleta, Iñigo Sable Sola, Cristina Martínez i Daniel Ulecia va nàixer en 1999 a Pamplona. Podrien haver sigut atrets pels cants de sirena de Madrid i el seu múscul discogràfic, però s'han mantingut fidels a Navarra, editant amb Oso Polita.

“Poques coses hi ha més emocionants que estar en una banda de rock, pop, o el que siga que facen uns individus que es volen, pujats a una furgoneta amb els seus sintetitzadors, guitarres i tambors, recorrent les carreteres allà on els contracten. Viure sabent que te n'has eixit amb la teua aconseguint esquiva una vida en què una vegada et vas vore atrapat davall d'escorxadors de uralita. Però tot té una fi i la nostra ha arribat. Per a què donar explicacions. Tots sabem quan alguna cosa acaba en les nostres vides i hem d'acceptar-ho”. Amb este text críptic i rítmic, conclouen un projecte que s'ha mogut entre el rock i el punk amb una bona dosi de kautrock i en els darrers temps, tocs electrònics. Els sintetitzadors els han acompanyat en els temes més ballables.

Això dels temes ballables és una paradoxa en El Columpio Asasino: en 2011 "Toro" es va convertir en un trencapistes remixat mil voltes. Tant que és qualificat d'himne nocturn passat pel filtre del tecno pop, amb el que això suposa: que sone en locals on el públic s'escandalitzaria per la lletra de "Floto". El Columpio es despedix menys fosc que en els seus inicis? Guanyar notorietat implica produir temes més “amables”, per dir-ho així? “'Ataque Celeste' pot resultar el so més comercial, més amable o sofisticat… Podria ser més amable, sí, però crec que és propi de l'evolució i de la decisió que prenem de fer unes cançons més pop, però no és un disc 'amable' com a tal”. Com a mostra, les lletres de La niña chica: "¿Dónde está el despacho que hace bailar a los dados? / ¿De quién es la bandera que ondea en la luna? El diablo está en el viento en eterno movimiento. Y en la última planta de una multinacional / un becario falsea el balance de enero / Otro tira de crack, otro cruza el cristal / y un impulso suicida recorre la ciudad".

“Me voy, me voy / Al diablo voy, diablearé, un santo soy / Me voy, me voy / Un búfalo será mi avión”, diu un dels talls de La Gallina, disc publicat en 2008. Hui, uns quants anys després, el grup diu que es van “amb la sensació d'haver fet una bona faena i haver tingut una carrera impecable, en el sentit que sempre hem fet allò que hem volgut; marcant els temps, sense concessions comercials, amb absoluta llibertat en tots els camps. I també amb la sensació d'orgull en sentir tot eixe afecte i respecte que el públic, la premsa i els col·legues han mostrat en assabentar-se de la nostra separació. Ens n'anem amb una sensació de tranquil·litat i orgull”. Se'n van, d'una, i no pareix que hagen a tornar: “Ara mateix la decisió és ferma, estem despedint-nos amb alegria i amb molta emoció perquè ha sigut tota una vida dedicada al Columpio. La veritat que ara no se'ns passa pel cap tornar a ajuntar-nos, però la vida és molt llarga”.

Assistim a l'inici de la fi de la seua marxa. La llarga gira de concerts du, a més, sorpreses en forma de cançons amb col·laboracions: "Perlas" amb Pucho de Vetusta Morla, "Diamantes" amb Santi Balmes de Love of Lesbian, "Babel" amb Fermin Muguruza i més. “A l'hora de triar les col·laboracions, el primer que vam fer va ser triar els 'singles' més icònics, els que més ens agradaven a nosaltres i els que creiem que més agraden al nostre públic. L'elecció dels col·laboradors ha sigut diferent en cada cas. Per a 'Diamantes', per exemple, sobretot va ser per l'amistat que unix a Cristina i Santi, que també van col·laborar en un projecte d'ell. En el cas de Pucho, la veritat és que pensem que amb la seua veu la cançó 'Perlas' podria elevar-se a una altra categoria, que és tal qual el que ha ocorregut. Quan triem que 'Babel' estaria entre estes cançons, de seguida pensem que Fermin li donaria molt de greix amb la seua incendiària energia i veu, i s'ha aconseguit. Amb Eva Amaral va ser un cas semblant al de Pucho; són dos grans veus i pensem que el tema li quedava molt bé. A més, les veus de Cristina i Eva encaixaven a la perfecció. Ha sigut un orgull comptar amb tots ells i estem molt agraïts per la seua generositat”.

Precisament, "Perlas" i "Diamantes", junt amb "La espalda del mar", són les cançons que més remouen a la formació. “Tant com per a no poder tocar-les en directe, no, però per circumstàncies personals, alguna vegada m'ha eixit la llagrimeta”.

Pot ser que una de les causes del triomf d'El Columpio Asesino és que al llarg d'estos anys han mantingut un fons propi però una experimentació quant a les formes i maneres. Intenció o intuïció? “El que teníem clar és que mai hem volgut repetir, o que sempre hem intentat no repetir fórmules, no córrer camins ja caminats. Crec que el públic sí que ha agraït eixe risc que hem corregut i demostrat en cada disc, com ens hem 'complicat la vida' moltes voltes. Però nosaltres hem entés així la nostra carrera des de sempre, intentant sorprendre'ns a nosaltres mateixos en primer lloc i també al nostre públic. Això és una cosa que sempre hem tingut clara”. La formació pot congratular-se de no haver-se deixat portar per la pressió de la indústria. O per haver tingut la sort de no haver sigut objecte de pressions. “La veritat és que mai hem sentit cap pressió. Sí que és cert que amb algun disc hem tingut la sensació que esperaven que aniríem per altres llocs”.

És probable que en la furgoneta del grup cap al concert de la Sala Repvblicca d'este divendres 6 sonen "Like a friend" de Pulp, "Adiós, reina mía" d'Eskorbuto, "Machine Gun" i "Heroes" de Bowie o "It's Alright, It's OK" de Primal Scream. Ha estat i està tot bé.