Anar a Venècia o a la Toscana sense eixir de casa: les comparacions odioses del màrqueting turístic

VALÈNCIA. Alguns noms es queden i romanen en l'imaginari col·lectiu, altres intents de comparació no funcionen i no passen a ser una anècdota. És possible que hages escoltat d'Albacete que és el Nova York de la Manxa, encara que l’edifici més alt, La Pajarita, només tinga 20 plantes i 68 metres d'altura. Tres vegades més alt és l'Hotel Bali de Benidorm, que fa no molt era considerada la Manhattan del Mediterrani, i que recentment es comparava amb Abu Dhabi i destinacions similars. Encara      que, pensant-ho bé, potser el més paregut respecte a l'ambient siga Las Vegas, només cal posar bona cosa de neons i la comparació arribarà, ja ho voreu. Alguns intents de bateig resulten més encertats, altres, certament, són un autèntic despropòsit que no fa cap favor a la localitat o el lloc comparat. Perquè si fas cas d'alguns titulars ostentosos, visitaràs Bolbaite pensant trobar unes cascades més espectaculars que les del Niàgara. I és bonica la cascada del Caragol, però si ens fixem en la quantitat d'aigua, una seria una piscina olímpica i l'altra, un poalet de la platja a mig omplir.

Les comparacions turístiques més conegudes

La Toscana i Venècia

Un dels noms amb els quals el màrqueting ha tingut més sort, potser perquè hi ha cert paregut, és la Toscana Valenciana. La zona de la Vall dels Alforins ha pres esta denominació com a reclam, pel preciós paisatge vitivinícola. Les Terres dels Alforins tenen alguns colors i racons similars, ara bé, si pensem que a la Toscana està Pisa, Florència, Siena, Lucca, Prato, San Gimignano, Volterra, Pienza... i que tenen huit llocs declarats patrimoni de la humanitat, potser la comparació ens ha quedat un poc exagerada. Una altra que pren Itàlia com a referent i que, en este cas, hi resulta una aberració, és la xicoteta Venècia per a referir-se a Port Saplaya a Alboraia. Qualsevol lloc on hi ha algun canal  ràpidament es coneix com la Venècia d'on siga, de fet, hi ha fins a sis Venecia  del nord: Bruges, Àmsterdam, Sant Petersburg, Estocolm, Copenhaguen i Hamburg compartixen denominació. Ara bé, dir que un simple embarcador d'Alboraia és la Venècia valenciana, és com comparar un gra d'arròs amb una paella de quatre anses.

La Capella Sixtina

Tècnicament, anem al Vaticà i deixem Itàlia, referent indiscutible per motius evidents, ja que tenim entre nosaltres la Capella Sixtina valenciana. I no contents en tindre’n una, en tenim dos, tot per l'aire! L'última a apropiar-se del nom, fins a fer-ne gala     constantment, és l'església de Sant Nicolau, ubicada al Carme de València. Pel corredor on feien cua els devots el dilluns per a demanar als sants —calia anar-hi tres de manera consecutiva i es demana més a Sant Judes Tadeo que a Sant Nicolau de Bari—, ara fan cua els turistes per admirar els frescos restaurats. Pintures impressionants que competixen amb les de la Capella Sixtina del Maestrat, que no són altres que les de l'ermita de l'Avellà de Catí. Barroc valencià en les dos indrets, una restauració recent i un mateix referent vaticà les fan cosines germanes dins de la lluminositat d'una i la foscor de l'altra.

L'Alhambra i Santorini

No cal anar massa lluny, segons els pamflets turístics, per a visitar l'Alhambra. L'espectacular palau granadí admirat per Bill Clinton té una rèplica valenciana. Parlem del Palau dels Comt es de Cervelló, a Anna, on es troba una rèplica d'un pati andalusí. El palau, antic i ben conservat amb l’aljub i els reglamentaris murs defensius, es veu que era avorrit i els propietaris decidiren fer un racó d'inspiració àrab. I com que poc ens queda en peu d'aquella època, l'Alhambra, molt més gran i espectacular, s'ha quedat com a mare referencial d'eixe nadó d'Anna. Que és bonic, que sembla àrab, però que no té massa valor històric. De fet, en la preciosa Anna hi ha gorgs, cascades i una albufereta que, com el nom indica, és també més xicoteta que la de l'horta valenciana. És un problema recurrent comparar puça i cavall, com ací passa amb un pati d'una sola font, amb un palau que en té desenes. El mateix ocorre amb la casa de la porta blava de la cala del Portitxol a Xàbia, que aquells que diuen Jávea i es fan fotos a la porta la comparen amb Santorini, per ser esta l'illa grega més coneguda per la seua bellesa. "Les vostres fotos, les nostres arrels", canta una camiseta de Larouch en referència a eixa porta, ubicada en un lloc tant idíl·lic com massificat en temporada alta. Ah, i d’Altea també pots llegir per ahí que és com Santorini, com si no hi hagueren més ciutats blanques al món.

Quasi millor que l'original: Mar Mort, Dubrovnik i la Ruta 66

Si alguna volta heu visitat la llacuna de la Mata, a Torrevella i rodalia, haureu comprovat la bellesa del paisatge salí, amb els colors blaus, blancs i rogencs barrejant-se en harmonia. Quan està neta —com ara—, fins i tot la visiten els flamencs i altres aus migratòries. La comparació recurrent, en este cas, és amb el mar Mort, que en compte d'ubicar-se entre Rojals, Torrevella, Guardamar del Segura i Los Montesinos, s'ubica entre Israel, Jordània i Palestina. Cinquanta voltes més menuda, i font de menys conflictes sociopolítics, en la Mata hi ha uns colors rogencs que ja voldria el llac d'Orient Mitjà. També se sol comparar Peníscola amb Dubrovnik, i certament les dos ciutats han acollit als seus carrers el rodatge de Game of Thrones i altres filmacions d'època. Antigament coneguda com a Ragusa, la ciutat croata és la capital turística del país, mentre que ací, Peníscola, més menuda i menys turistificada, no és ni tan sols la capital turística de Castelló. Per tant, intentem conservar-la i que no ens passe com allà, on han hagut de prohibir les maletes amb rodes perquè s'havia apoderat de la ciutat l’ensordidor soroll de l’incessant colpeig contra el pis empedrat. 

Com que sembla que és sinònim d'èxit diluir la teua identitat a través de l'assimilació de referents forans, s'ha creat la Ruta 99. Amb estètica i esperit semblant a l'americana ruta 66, este nou camí ens proposa visitar els pobles valencians amb menys de 99 habitants. En este cas, alguns d'estos, molt més interessants, curiosos i autèntics que els decorats de cartró pedra americans. En la carretera idealitzada per la indústria de Hollywood, passen milers de quilòmetres on el més interessant que trobes són cotxes rovellats formant escultures o gasolineres abandonades.

Les comparacions més desafortunades

Tabarca ha sigut comparada amb moltes illes, des de Míkonos fins al Carib, i bé, per molta estima que li tinguem a la nostra illa habitada, no vos recomane massa anar a Tabarca un dissabte d’agost pensant que allò és un paradís de postal. Tampoc era massa agradable llegir, abans del boom turístic de València ciutat, que el Cap i Casal era la xicoteta Barcelona. De Fanzara és difícil que parlen en algun article turístic sense nomenar Banksy, que com a referent mundial de l'art urbà efímer, difícilment pintaria mai a Fanzara. Les Coves del Canelobre, a Busot, sempre són comparades amb una catedral, sense dir quina. I bé, estaven allí molt abans que existira el cristianisme. Morella, recentment, s'ha comparat amb les tolkenianes mines de Tirith, després que molts ciclistes la descobriren en l'eixida enguany de la Vuelta. Com passa amb les rodetes en el cap de la princesa Leia i els pentinats de les falleres, el paregut és més anecdòtic que altra cosa. L'apel·latiu de la Sibèria valenciana no li fa cap favor al Pla de Vistabella, perquè només amb eixe nom ja hi vas condicionat a patir. Però si hi ha un títol que fot, i que han assumit alguns dirigents locals amb l'orgull del colonitzat i la síndrome d'Estocolm, és el de "la playa de Madrid". Normalment referit a Gandia i, en qualsevol cas, paradigma del fet que les comparacions són odioses, i que el turisme de masses fa més mal que una pedregada a pobles que deixen de ser-ho per a convertir-se en parcs d'atraccions. O en el cas de Gandia, en paradís dels menjadors de pipes.