ressenya

'A repel' de Joris Karl Huysmans: el decadentisme més exquisit

21/11/2023 - 

VALÈNCIA. Diuen que quan Joris Karl Huysmans va publicar en 1884 la novel·la À rebours (A repel), l’escriptor catòlic i profundament reaccionari Jules Barbey d’Aurevilly, a més de comparar-la elogiosament amb Les fleurs du mal de Baudelaire, va predir al seu autor que un dia hauria de triar entre la boca d’un fusell o els peus de la creu. Tanta truculència anticipatòria no va anar ni de bon tros desencertada, perquè el diabòlic Huysmans, tot i consagrat com una de les principals figures –sinó la més rellevant del decadentisme francés més exquisit, acabaria els seus dies convertit al catolicisme i besant els peus d’eixa creu que Barbey d’Aurevilly li havia pronosticat.

Nascut a París en febrer de 1848, de pare holandés (i professió litògraf) i mare francesa (i professió mestra d’escola), la tradició funcionarial familiar per la part materna decidiria el jove Joris a l’abandonament d’uns estudis de Dret que l’entusiasmaven ben poc i a treballar per a l’Administració. I així, amb només 22 anys ja prestava servicis per al Ministeri de l’Interior francés, una reconeguda ocupació que s’allargaria durant més de tres dècades i per la qual rebria, poc abans de la seua jubilació, la Legió d’Honor.

Tota eixa aparença de normalitat, fins i tot de vida grisa, anodina i monòtona, en realitat era només una de les cares del poliedre singularíssim que contenia la figura i la personalitat de Huysmans. És cert que era un home tranquil i sedentari, amant de certa vida tradicional, que va romandre fadrí tota la seua vida i que a penes va viatjar, però darrere d’eixa respectabilitat burgesa s’amagava un festí per al psicoanalistes: intens odiador del seu padrastre (sa mare quedà viuda molt jove i tornà a casar-se), a qui mai va deixar de vore com un suplantador del seu verdader pare, i que probablement diuen els estudiosos va provocar un cert, clàssic i edípic enamorament del fill per la mare, que al seu temps i de manera contradictòria i paradoxal faria brollar una misogínia molt evident, la vocació inequívoca pel celibat i una homosexualitat parcialment reprimida, de caràcter més estetitzant i teòric que efectiva (per no parlar dels prejuís, les dificultats i els estigmes de l’època), encara que va confessar alguna relació venal i esporàdica.

Tota eixa sèrie d’arestes de la personalitat de Huysmans tindran eixida, més enllà d’insatisfactòries experiències reals, en l’autèntica passió que alenava des de molt jove en ell: la literatura. De la seua desagradable experiència com a combatent en la guerra de 1870 sorgirà un primer relat inspirat i deutor del naturalisme que llavors propugnava sorollosament Émile Zola, i que va ser inclòs al llibre Les soirées de Médan, considerat un manifest d’eixe moviment, i on el relat de Huysmans figurava acompanyat de narracions d’altres autors com el mateix Zola o Guy de Maupassant, tots impregnats d’un profund antimilitarisme.

Eixa adscripció literària al naturalisme des del principi Zola el va considerar un deixeble i el va acollir sense reserves en el seu cercle es va mantindre mentres el moviment podia presumir d’un cert caràcter minoritari, que és el que va tindre als seus inicis. Foren els temps de la publicació del seu primer llibre, Le drageoir aux épices (1874), un conjunt de poemes en prosa o, dos anys més tard, de Marthe, una novel·la ja obertament naturalista que culminaria en 1879 amb Les soeurs Vatard, zenit i comiat per part de Huysmans del naturalisme, perquè ja el veia com a tendència literària massiva, triomfant (en este cas com un atribut negatiu), com el retrat massa literal d’una realitat castrant, i el seu desig d’anar a la contra ja rebentava per totes les costures. A pesar d’eixe clar distanciament amb Zola i l’escola de la qual ell mateix havia format part, el respecte i l’alta valoració mútues es mantindrien sempre. Simplement tot eixe món s’havia quedat massa estret per a les seues ànsies de fugir, d’eixir-se’n i anar més enllà que el convencionalisme –de pretensions revolucionàries, però convencionalisme en el qual havia caigut aquell exitós moviment literari.

I l’eixida va ser com un tro. À rebours (A repèl, Edhasa, 1989) havia de convertir-se (i manté hui encara eixa consideració) en la Bíblia del decadentisme que trencava radicalment amb l’estètica naturalista. Publicada en 1884, ja el seu títol anuncia la voluntat de transgressió que s’amagava al cor de Huysmans i que va entrar en erupció com un magma incandescent amb esta novel·la genial. El protagonista de la història és el jove duc Jean Floressas Des Esseintes (un nom que es convertirà en símbol de tot el decadentisme finisecular) i se’ns presenta en el moment en què, cansat de la vida mundana i banal de l’alta societat parisenca, de la inanitat de certs prostíbuls i de tants personatges vulgars i previsibles, decidix vendre el castell familiar i recloure’s en una mansió ubicada a Fontenay-aux-Roses, prop de París.

Rebutjant el seu llinatge (però no les formidables rendes que rebia, bien sûr), allà establirà un regne abolit, un univers elitista que vol trencar radicalment amb la realitat preexistent i portar l’excentricitat a límits insospitats. Des de la decoració dels espais que habita per mitjà de teles, quadros, plantes exòtiques o perfums (i que constituïx tota una guia d’estètica decadentista) fins a certa perversitat moral adobada d’ambigüitat sexual, crisis ansioses somatitzades i inconformisme omnipresent, tot serà exhibit en un seguit d’ètiques i estètiques de rebel·lia que confluïxen en un pessimisme desencantat, plaent en la decadència.

Més que com una novel·la convencional, hem de vore A repel com un llibre de lectura densa que expressa l’univers bigarrat i de concepció quasi mística que constituïa l’anhel del seu autor, com una negació de la realitat i un refugi al qual acollir-se, com una sort de negació estetitzant i alliberadora, una busca d’eternitat sempre sense aconseguir saciar la set en un món insuportable per a esperits com el que allotjava el cos inquiet de Joris Karl Huysmans.

A repel va ser rebuda amb més incomprensió i escàndol que entusiasmes, proscrita en determinats ambients però també convertida ràpidament en llibre de culte (de 1919 és la primera traducció al castellà, publicada a València per Prometeo i amb pròleg entusiasmant de Vicent Blasco Ibáñez, editorial que publicaria fins a tres obres més de Huysmans, totes introduïdes pel mateix Blasco). Un llibre on no existix una trama com a tal, on predomina (precursorament) el monòleg interior, on es desgranen els gustos literaris i artístics de Des Esseinntes (en realitat de Huysmans, de qui és un clon idealitzat), i al qual seguiria en 1891 –després de flirtejar una bona temporada amb l’ocultisme i l’espiritisme de la mà de Bertha de Courrière, amant de l’escriptor simbolista Rémy de Gourmont un nou llibre en forma de novel·la –ara sí podem gastar més adequadament la paraula de nom Là-bas (Allà lluny), i que en essència és –a banda d’una volta de rosca més en el decadentisme una història al voltant de la demonologia medieval, que alterna passat i present, i en la qual el protagonista realitza diferents indagacions amb la intenció d’escriure una biografia de Gilles de Rais, el conegut sanguinari aristòcrata un autèntic serial killer de l’època de la primera mitat del segle XV. A més de trasplantar en Là-bas a la seua companya de correries espiritistes Bertha de Courrière en el personatge de Madame Chantelouve, per a construir el llibre Huysmans es va entrevistar amb l’exabat Boullan, una celebritat del moment conegut per haver penjat els hàbits (expulsat de l’Església per heretge, concretament), després de la versatilitat de la seua tarea pastoral a l’abadia de Sèvres, consistent bàsicament en celebracions de misses negres, orgies i actes satànics variats. Com a premi per la col·laboració informativa, Huysmans li atorgaria ser en la novel·la el transsumpte del doctor Johannes.

I fins ahí va aplegar la cosa. En 1892 (només un any després de la publicació de Là-bas), Joris Karl Huysmans es convertix públicament al catolicisme, i durant eixa dècada publicarà un parell de libres explicant eixa conversió. En 1899 (sembla que volia fer un fi de segle espectacular, fragorós) ingressaria com a monjo al monestir benedictí de Ligugé, fins que una llei estatal va dissoldre la comunitat del monestir (encara que li va donar temps a escriure una biografia novel·lada de Santa Liduvina), i es va vore obligat a tornar a París, on moriria en olor de dubtosa santedat en el florit maig de 1907. Està soterrat al cementeri de Montparnasse, com una bella al·legoria pagana que segur que li hauria agradat, almenys al Huysmans precatòlic.

Valoradíssim per gegants de la literatura com Paul Valéry o Marcel Proust, esteta impenitent i refinat i molt apreciat crític d’art durant bona part de la seua vida, si per una banda Huysmans va projectar en Des Esseintes (fill inspirat en Robert de Montesquiou, l’aristòcrata i poeta i protodandi, i pare simbòlic de tots els Dorian Gray que la ficció ha temptat des de llavors) bona part de la rebel·lia i la insatisfacció permanent que la vida li provocava, per una altra banda amb eixe personatge va compendiar tots els ideals exquisits, singulars, l’afany de plenitud, totes les rareses i les heterodòxies, totes les consecucions que la vida mai podrà donar i que només la literatura permet en forma de crit alliberador, d’opcions i ensomnis decadents que trobaren en els cansaments i les pors del final de segle (“tots els finals de segle se semblen”, va dir ell mateix) la rampa d’eixida per a l’eternitat literària que ja té, de manera indiscutible, Joris Karl Huysmans.

Noticias relacionadas