VALÈNCIA. L'arquitectura com a escenari de porno, espais públics per a practicar cruising o la ubicació del dormitori per a garantir la intimitat. Hui en dia, la relació entre arquitectura i sexe està imbricada amb la revolució digital, la igualtat entre gèneres o l'alliberament sexual.
Si a principis de segle XIX arquitectes com Ledoux dissenyaven prostíbuls higiènics i voyeuristes, cinquanta anys després, amb el boom dels bordells a París, ningú els va fer cas. Les maisons closes s'ubicaven a finques antigues i discretes, a vegades assenyalades per un fanal roig. Els interiors estaven impregnats per la cultura del cabaret; fins i tot el pintor Toulouse-Lautrec va decorar un prostíbul de la Rue des Moulins amb diverses sèries que l'encimbellaren com a pintor postimpressionista.
Després del Neoclassicisme —que posava en valor la cultura clàssica grega i romana— a mitjan segle XX el Romanticisme rememora el passat medieval -amb el gòtic- i els mons exòtics i llunyans. Escenografies de luxe oriental per a les primeres fotografies fetitxistes i pornogràfiques: pells de tigre, plomes, vellut i seda. Egipte, els paisos subsaharians, l’Índia... Tots els territoris que eren colonitzats pels imperis europeus materialitzaren una ornamentació que s'ha quedat gravada a l'imaginari col·lectiu com a sexy -i un poc coent també- fins als nostres dies .
Durant esta etapa també s’inventaria el sadisme tal com es coneix hui. El Marqués de Sade (1740-1814), sense saber-ho, el va definir: l'escriptor francés es va passar vint-i-set anys en presons i psiquiàtrics per les seues filíes. El també filòsof va dissenyar un prototip de prostíbul per a París -per alguna cosa és la ciutat del libertinatge- i va descriure en les seues novel·les l'escenari de centenars de parafíl·lies sexuals i violacions: tocadors, convents, bordells, palaus, l'espai públic... En general, l'escriptor planteja un model panòptic, com les presons, però en el seu cas l'observat és conscient que l'estan observant.
Charles Fourier (1772-1837) va ser un filòsof i economista francés pioner en el desenvolupament de les idees del socialisme utòpic, dècades abans del materialisme de Marx i Engels. Va ser un dels ideòlegs del cooperativisme, i per a materialitzar-ho, proposà els falansteris. Unes comunitats cooperatives on el treball i el plaer no es poden deslligar, formades per 810 dones i 810 hòmens, representant els dotze caràcters que analitzava en Les quatre mouvements. La comunitat gestionaria explotacions agrícoles i industrials, organitzada segons eixos caràcters o gustos naturals.
Igual que la resta de projectes de l’època, el model de Fourier era heteropatriarcal i cossificador: el sexe estimulava el rigor físic i hi hauria dones destinades només a proporcionar plaer sexual. El filòsof considerava que el plaer era una "qüestió d'Estat", i per això els falansteris acabarien disseminant-se per tot el planeta fins que la humanitat fitara una nova etapa: l’harmonia. Els pensadors socialistes relegarien les idees de Fourier a l'utopisme fins que en la dècada de 1970 seria recuperat. Havia nascut el moviment hippie.
Quan parlem d’arquitectura i sexualitat, és difícil no posar-se les ulleres violeta. “Una arquitectura per a dones que convertix l'habitant en espectadora”, segons Beatriz Colomina en Sexuality and Space. De fet, fins ara hem vist com l'arquitectura feta per hòmens heterosexuals resolvia només el plaer heteropatriarcal. Però Loos fins i tot escriu explícitament en Ornament i delicte que "l'ornament per al xiquet, l'indígena i la dona (...) és un fenòmen natural", però per a l'home "és un símptoma de degeneració".
Adolf Loos dissenyava les vivendes a partir del concepte de raumplan: una vivenda en espiral que separava els espais públics de representació, com el menjador, dels més íntims, com el dormitori. Controla minuciosament la visibilitat de totes les dependències i li encanten els espills: arquitectura voyeurista. L'Unité d'Habitation de Marsella de Le Corbusier o el Walden 7 de Ricardo Bofill a Barcelona també són finques pensades per tal que els habitants puguen mostrar-se i interactuar en piscines i terrasses. En contraposició a la desornamentació de Loos, destaquen les cases a Itàlia de Carlo Mollino (1905-1973), enigmàtiques, sensuals i neobarroques, recuperant l'esperit romanticista.
Haus-Rucker-Co també van experimentar l'estimulació sensorial en el Programa d'Expansió Mental, amb projectes com el Yellow Hearth: una càpsula per a dos persones que s'unflava i desunflava al ritme dels batecs d'un cor. La major part d'estes arquitectures portàtils comptaven amb dispositius electrònics per a estimular el cos, anticipant-se ja fa cinquanta anys a la realitat virtual. Formes lliures i colors vibrants que inundarien després les pel·lícules de ciència ficció. En 1967 Michael Webb dissenyà el Suitaloon, una confortable bambolla individual que es podia acoblar a una altra.
Estos espais bambolla com Suitaloon acaben per concebre la casa i el cos com dos dispositius intercambiables. Esta via que obrin els arquitectes d'Archigram seguix fins als nostres dies transformant directament el propi cos com és el cas del làtex en Pandemonia o el Metafolly d'EcologicStudio, una peça-bambolla del 2013 elaborada amb l'ensamblatge de residus urbans que estimula els sentits mitjançant el so i la llum.
Des de l'Alliberament Sexual dels 60, la sexualitat va aguaitant a poc a poc a l'espai públic. També físicament, com en el romàntic resort de Penn Hills per a llunes de mel ubicat a Pennsylvania en aquella dècada. S'anunciava com un lloc de "passió desenfrenada" i tenia habitacions preparades per a l'intercanvi de parelles. Desafortunadament, en el 2009 va tancar amb la mort del seu propietari, Frances Paolillo.
També amb la Revolució Sexual apareixen en les ciutats els primers cinemes porno: la pornografia va del bordell a la gran pantalla. Això fa que les dones siguen convidades al cinema porno; de fet amb pel·lícules com Garganta profunda (1972) s'eleva el porno chic a la categoria de masses. Encara que a l'Estat Espanyol, la sexualitat a l'espai públic no apareixerà fins a les acaballes de la Dictadura franquista.
A diferents nivells, però amb solucions basades en la tecnologia, diferents col·lectius d’arquitectura es mobilitzen per atendre les necessitats post-DANA