Benassal recorda la lluita feminista davant d'una multitud de xiquets i xiquetes

CASTELLÓ. Laia Garcia Barberà i Lídia Valero Guerola, alumnes de tercer d’ESO de l’IES Pere-Enric Barreda i Edo, han llegit a les 12 del migdia d'este dimecres el manifest per a commemorar el 8-M en Benassal. Atents han estat molts xiquets i xiquetes del col·legi públic Alcalde Fabregat:

Bon dia: estem ací avui per a commemorar el 8 de març, Dia Internacional de la Dona. Tots coneixem aquest dia, però realment tots sabem quina és la seva importància?

Fa ara 115 anys, més de 15.000 dones es van manifestar pels carrers de Nova York per a reclamar la millora dels seus drets laborals, però també per a exigir el seu dret a votar, a ocupar càrrecs públics i, en definitiva, a tindre veu en els assumptes polítics. Aquestes dones ja lluitaven per la igualtat entre homes i dones, ja denunciaven tota la violència que rebien per part dels homes i de les institucions per una simple raó: ser dones.

La seva lluita, també és la nostra. La lluita d'abans i d'ara de totes les dones a totes les parts del món, és la nostra també. Hem avançat en molts aspectes, però no podem afirmar encara l’assoliment d’una igualtat real entre dones i homes i això és totalment inqüestionable.

Tenim innombrables raons per a continuar la lluita d’aquelles dones i de moltes altres en el món. És per això que, si hui estem ací…

- És perquè no volem tindre por quan eixim del carrer i tornem a soles a casa.

- És perquè volem un repartiment equitatiu de les tasques domèstiques.

- És perquè volem les mateixes oportunitats laborals que tenen els homes.

- És perquè volem ser reconegudes i no quedar al marge.

- Volem donar suport a les dones i xiques de països com Afganistan, Iemen o Ruanda, on encara pateixen fortament el masclisme d'una societat i govern que vulnera els seus drets prohibint-les estudiar, treballar i obligant-les a portar un vel que, per descomptat, els homes no porten ni han portat mai perquè, si han cobert algun rostre ha estat el de les dones. Si han fet callar alguna veu, ha estat la de les dones també.

- Estem ací perquè no volem condicionants ni estereotips que determinin què hem d’estudiar, on hem de treballar, com ens hem de comportar o de vestir. Volem decidir amb llibertat (segurament homes i xics sabeu del que estem parlant).

- Si estem hui ací, en definitiva, és perquè les dones també ens mereixem la nostra part del pastís. Ens la mereixem, i la volem!!

La història deixa entreveure la figura de dones que en el seu moment no van tindre cap reconeixement a conseqüència del masclisme imperant. Figures com, per exemple, Rosalind Franklin, científica que va descobrir l’estructura de l’ADN. O Dorothy Hodgkin, química britànica que va obtenir un Nobel de Química el 1964 sent l’única dona fins avui dia en aconseguir la Medalla Copley per a la seva labor científica.

Coneixeu a Katherine Johnson?? Va ser una matemàtica molt important en la construcció de l“Apolo 11" per a poder executar la missió d’arribar a la Lluna. Per aquell descobriment tots els membres de l'equip van rebre la medalla Hubbard, el màxim premi de la "National Geographic Society". Bé, no tots els membres. De fet, només la van rebre els seus companys homes que van ser els que van viatjar a l’espai. Ella no va viatjar a l’espai. Però va fer possible que ells ho feren de manera segura gràcies als seus precisos càlculs, sense els quals no es poguera haver realitzat l’exploració. A ella se li van entregar aquesta medalla 51 anys després que als seus companys. Per què? Exactament. Per ser dona.

De vegades, quan les dones intentem defensar els nostres drets, els homes -però també moltes dones- ens miren amb aquesta condescendència com dient “pobretes aquestes feministes”, com si res s’haguera de canviar, com si tot ja estiguera bé així com està. És que penseu que estem treballant prou per a aconseguir que tot estigui “bé”? La veritat, pensem que no. Aquesta situació és molt greu i no podem mirar cap a un altre costat: ni xics, ni xiques. L’educació de les famílies, la lluita col·lectiva per a aconseguir igualtat real entre homes i dones on tots puguem conviure sense discriminacions, sense masclisme, on puguem sentir-nos lliures, on les dones no hàguem d’estar pendents dels comentaris i xiulits pels carrers, on ens puguem sentir segures i gaudir de les mateixes condicions i privilegis que xics i homes. És això tan difícil? 115 anys des d’aquella manifestació a Nova York és la resposta.

El que fem avui, però també el que lluitem cada dia sense descans, és un futur més just i millor per a les futures generacions, unes generacions que es mereixen, per fi, viure el canvi. És per això tan important la presència en aquest acte del nostre futur, moltes gràcies per vindre.

Nosaltres, per acabar, voldríem dedicar aquest manifest a totes les dones, les que hi són ara, les que hi van ser, i les que en un futur hi seran. Açò va per mi, va per tu, i va per totes.