Café amb coses no és cremaet

 Quan era menut, mon pare Ángel venia a buscar-me a casa en dissabte o diumenge de vesprada i eixíem a passejar. Però clar, un home vidu criat a la postguerra, amb l’única afició de treballar, anar al futbol i fer-se una cerveseta al bar no tenia moltes ferramentes per a passar el temps amb un xiquet de cinc anys. Així que les dues o tres hores que passàvem junts en cap de setmana ens les passàvem asseguts a un bar amb una cervesa i una Fanta de taronja. I parlàvem. Parlàvem durant hores. Si la relació amb mon pare va estar marcada per alguna cosa va ser per la conversa. La conversa intensa, o la relaxada, en què cadascú deixava núvols de silencis entre els dos mentre rumiàvem el que havia dit l’altre o llençàvem la vista al terreny per a agafar impuls una altra volta. Però conversa. Va arribar el dia en què ja no hi havia Fanta de taronja davant meu. Sinó també cervesa. I quan la cosa s’animava, carajillo cremaet. Eixa olor de conyac que acompanyava a mon pare al futbol, després de la paella dels diumenges, ara també era la meua olor.

Recorde una de les darreres novel·les del gran mestre Francisco González Ledesma, Una novela de barrio es titulava. Ledesma, del que jo desconeixia la vertadera identitat, va conformar l’imaginari de la meua adolescència. Ja he explicat alguna vegada que amb el pseudònim de Silver Kane va escriure quasi un miler de novel·letes de l’Oest. D’aqueixes que costaven 80 pessetes al quiosc. Jo, quan reunia eixa quantitat, amb onze anys i més, corria a per una dosi de western brutal, irreverent i macarra. Però açò no ve al cas, el que volia dir és que en aquella novel·la de Ledesma hi havia a la coberta un carajillo a meitat beure. Una imatge magistral, plena de moviment i pausa, de carrer i de bar, de solitud i amistat. Una imatge molt suggeridora per a una novel·la de gènere negre com eixa.

Es parla del possible origen del carajillo al port de Barcelona, on els mercaders el solien beure amb preses per a entrar en calor, però també es parla de la Guerra de Cuba com el seu origen, i de moltes altres possibles circumstàncies on algú va decidir barrejar el café amb el rom —sembla que no hi ha discussió en això, originalment era amb rom— i va nàixer el popular cremaet. Però en el que sí es posa molta gent d’acord és en què Castelló és un dels llocs on el cremaet ha sabut fer-se cultura. De molts llocs arriben i demanen un carajillo. I el bar o restaurant que no li pose amor, ja pot abaixar la persiana.

Ara que hem pres consciència del valor vital del concepte slow per a la cuina i tantes altres coses, ens adonem que teníem el carajillo slow ja fa anys. Que fer un cremaet costa una estona, però així com la paella no és «arròs amb coses» el cremaet no és café tocat.

Llig els darrers dies que el 15 de febrer comença la primera Ruta del Carajillo de Castelló, on seixanta locals oferiran l’estimat cremaet de la manera més tradicional i també més innovadora. En un intent de fer valdre allò que a Castelló fem diferent i de la qual cosa estem orgullosos. Bona iniciativa. Reivindicar el que és propi sempre és un signe d’identitat.

Castelló és un dels llocs on el cremaet ha sabut fer-se cultura

Jo el primer, fa anys no podia eixir a sopar o a prendre alguna cosa sense acabar amb un cremaet. Després, la meua intolerància al café en èpoques d’ansietat em va fer deixar-ho a banda. L’any passat, després d’un dinar de pasqua amb amics, vaig tornar a caure. I ara, en les ocasions d’eixir a dinar ja no perdone. Si puc, em demane un cremaet i em deixe portar per la canella, la pell de la llima, el sucre i l’alcohol cremat, que jo preferisc de conyac, i deixe que el món es desfasa al meu paladar. Així va passar l’altre dia, quan vam anar a fer un dinar especial al Pou de Beca a la Vall d’Alba. Si els parlava abans del menjar slow, el Pou de Beca és posar el concepte en pràctica amb molt bon gust. Productes de la terreta que t’obrin els sentits i et porten al mas de la iaia si tanques els ulls molt fort. En acabar vaig demanar un cremaet, l’ocasió ho mereixia. Encara que la cambrera m’insistia en què li demanara un altre si no m’agradava perquè no estava segura de què li haguera eixit molt bo, la veritat és que és un dels millors que mai he begut. Encara tinc el gust dolç a la gola, i ja fa una setmana.

Siga com siga, el carajillo, el cremaet de Castelló, està reafirmant-se. En alguns bars de la província ja utilitzen l’original màquina de fer carajillos dissenyada i construïda pel borriolenc Sergio Sánchez, i capaç de fer fins a dotze cremaets a l’hora. I la Castelló Beer Factory acaba de treure la Imperial Carajillo Cremaet, una porter molt gustosa, que just ahir vaig tornar a degustar al Beer Attack de Vila-real, i no vaig poder evitar repetir.

Si el cremaet és una excusa per a allargar els dinars fins que la llum del sol s’enfonse en alguna serra, és alguna cosa més que un costum, és un tret cultural. Potser no s’ha de fer tanta reflexió per a parlar d’un café amb rom, pell de llima, sucre i canella, però és que potser no parlem d’això, potser parlem d’una altra cosa. Potser olorar un cremaet, beure’l, és una manera de sentir-se a casa.