Camarada Gladis

És inevitable pensar en Moby Dick, el catxalot blanc de la novel·la de Melville inspirat en l’animal que afonà, violentament i en defensa pròpia, el vaixell Essex en aigües del Pacífic en 1820. I abans en Porfiri, la bèstia que segons l’historiador Procopi de Cesarea martiritzà les naus entre les mars Egea i de Màrmara en temps de l’emperador Justinià, en el segle VI. I abans encara en la balena sense nom que fou receptacle i purgatori de Jonàs durant tres dies i tres nits després que el profeta fugira de la seua missió evangèlica i convocara la fúria divina en forma de tempesta.

Ara, des de maig del 2020, quinze orques conegudes genèricament com a Gladis (Gladis negra, Gladis blanca, Gladis menuda...) ataquen els vaixells a prop de l’estret de Gibraltar. Es col·loquen silenciosament baix de l’orsa, seguixen la seua navegació i, de sobte, sense que la tripulació ho puga advertir, colpegen el casc deixant la nau sense govern. Fins i tot en tres casos extrems han fet naufragar els velers que feien aquella ruta.

La història ho té tot per a interessar-nos: uns antecedents literaris de primera, el fosc prestigi de les orques (balenes assassines, si bé en realitat l’adjectiu es referix al fet que maten altres balenes i no a una particular malvolença contra els humans) i un abast simbòlic a cavall entre el mite de Robin Hood, l’èpica ambientalista i el recordatori dels límits de la conquista humana en forma de monstre emergit entre les ones de tinta dels vells mapes.

Els navegants no tenen cap culpa especial, com no siga la responsabilitat solidària que compartim tots els humans en la desfeta general. Fins i tot estic segur que com a gent de mar em caurien bé i els demanaria compartir la darrera guàrdia de la nit i la roda del timó, però una part del meu cor inevitablement està amb Gladis. I pensant en ella recorde el passatge sublim en què l’escriptor anglés Philip Hoare, en el seu primer encontre amb una balena en alta mar, se sentí travessat per les seues ones sòniques com si foren l’escandall de Déu, es pixà damunt, observà el gran ull que es movia molt lentament al seu voltant i murmurà un inaudible “perdona’ns” sense saber per què.

Potser és això.

Josep Vicent Miralles (Xàbia, 1979) és periodista, professor i escriptor. Ha publicat diversos llibres, com l’adaptació del Tirant lo Blanch il·lustrat per Paula Bonet, La cuina de la Marina Alta o El mag de Montrose.

@jvmiralles