Carme Riera i 'Dins el darrer blau': el rescat literari de les tenebres

VALÈNCIA. La qualitat de la literatura no depén del lloc físic des d’on s’escriga. De fet, tenim exemples de centenars d’obres excelses que han sigut perpetrades en llocs i condicions ben dures o directament terribles. Però sens dubte totes eixes obres han eixit a la llum a pesar d’aquelles circumstàncies purament físiques, i deuen molt a la tenacitat d’uns autors que han sabut sobreposar-se o abstraure’s d’un entorn hostil o gens estimulant, permetent al flux narratiu –primer mental, després escrit– obrir-se pas travessant els viaranys de la ment –sempre efervescent– de tots aquells que decidixen invocar i deixar negre sobre blanc l’art de la literatura.

En qualsevol cas, i sense que açò supose el mínim demèrit, algun sagrat benefici deu suposar habitar a l’estiu o a temporades, com segons diuen és o ha sigut el cas de Carme Riera (Palma, 1948), una talaia en eixe espai màgic situat a l’illa de Mallorca, entre Deià i Valldemossa, impregnat de dalt a baix d’aquella gravitació magnètica de la qual ja va parlar Valentí Puig, un altre il·lustre mallorquí.

Perquè amb o sense la influència ambiental i la més o menys soterrada presència dels esperits evanescents de Ramon Llull, George Sand, Llorenç Villalonga o Robert Graves, la realitat incontestable dels treballs de Carme Riera és d’una solidesa mineral, palmària, construïda sense massa aldarulls i amb la inevitable i vàcua sordina que determinats apòstols de la puresa lingüística infructuosament dictaminen contra qui, a més d’una obra literària memorable en català, ha sigut capaç d’alçar també en castellà una sèrie d’estudis acadèmics tan reeixits com, entre molts altres, La Escuela de Barcelona (1988), probablement la millor biografia crítica i coral de les interaccions que hi hagueren entre aquells partidaris de la felicitat anomenats Carlos Barral, José Agustín Goytisolo i Jaime Gil de Biedma.

A Carme Riera el contacte escolar amb la literatura li vindria de la mà (influx patern a banda) de les monges franceses del Sacré Coeur, col·legi de Palma on cursaria les primeres lletres, i on tindria com a professora de francés la mítica Aina Moll, filla de Francesc de Borja Moll –lingüista més mític encara–, i amb qui la molt jove Riera coneixerà alhora la consistència de la llengua de Rabelais i els trons que ja anunciaven la música i les lletres de Brassens, Jacques Brel o Georges Moustaki. 

L’estirp guerrera que Riera portava dins (parent del general Weyler, aquell militar que temia mitja Cuba, i de l’enginyer Estada, qui va promoure l’enderrocament de les muralles de Palma) la farien, ben poc després de la seua arribada a Barcelona en 1965 per a estudiar Filosofia i Lletres, integrar-se en els diferents moviments progressistes i feministes que bollien –aquelles músiques que anunciaven trons i tempestes– en eixos dies. Tancaments en protesta per la guerra del Vietnam, manifestacions contra el règim i tot el llarg seguit d’actes de precepte d’un temps i d’un país.

I també la literatura, que anava creixent com un gegant domèstic i adormit, però que esclataria amb la publicació, en 1975 i 1977, dels llibres de relats Te deix, amor, la mar com a penyora i Jo pos per testimoni les gavines, fills pòstums d’aquella dècada prodigiosa on va passar quasi tot. La novel·la hauria d’esperar fins a 1980, quan apareixerà Una primavera per a Domenico Guarini, o Joc de miralls, deu anys després, i en les dos encara resistixen els ecos (en reivindicació feminista la primera, i en denúncia de les dictadures sud-americanes la segona) d’aquella dècada dels 60 i la seua llarga empremta. En mig, Epitelis tendríssims (1981), un altre recull de relats, i Qüestió d’amor propi (1987), on ja s’albira un altre temps i un altre estil.

Però seran els anys 90 del segle XX els de la seua consagració com a novel·lista de primer orde, i l’inici d’un aclaparador currículum d’èxits i guardons. Dins el darrer blau (1994), probablement un dels cims de la narrativa catalana de la passada centúria, serà el primer esclat d’una sèrie d’obres a la qual seguiran, entre altres, Cap al cel obert (2000), La meitat de l’ànima (2004) o Temps d’innocència (2013), i que configuraran els fets i raons d’una de les grans escriptores contemporànies.

Dins el darrer blau (Destino, 1994) és, en essència, un exercici memorístic d’alt nivell en forma de novel·la. Els fets que es narren pivoten al voltant de l’intent frustrat de fugida de Mallorca d’un grup de criptojueus a la Palma de les acaballes del segle XVIII, el descobriment del pla per part de les autoritats i la detenció, procés i mort de molts dels implicats (fins a 37 persones), cremats per la Inquisició al llarg de quatre actes de fe durant l’any 1691.

El relat d’eixos fets es condensa en l’esforç monumental que Riera va fer per a literaturitzar entorn de quaranta personatges, com un eixam malèvol i compacte. El mèrit –entre altres moltes coses– rau en la capacitat de l’autora per fer compatible i versemblant la veu narrativa omniscient amb la polifonia individualitzada de tots i cadascun dels personatges, un subtil i constant joc d’anades i tornades entre aquell coneixement total i el flux intern dels pensaments interioritzats. No existix, al llarg del llibre, un protagonista principal que aclapare l’acció, perquè tots i tot en Dins el darrer blau confluïx cap a l’amarg i conegut final, i ho fa amb la perfecció d’un puzle on cadascuna de les peces tenen el seu molt particular espai reservat.

El drama immens i funest d’uns jueus que patixen l’opressió més infame, i des de una ciutat que és la seua, pot mastegar-se al llarg de les pàgines d’este llibre amb plena versemblança no només per l’adequadament fragmentària narració estricta, sinó també per l’enorme esforç filològic (a banda del purament documental, que també es nota) que Riera va fer, dotant els diferents personatges d’una parla genuïna que els singularitza. Classes socials, estaments, oficis o condicions donades pel gènere tenen la seua transposició lingüística, una càrrega que Riera administra de manera magistral entre una llengua culta, contemporània, i mallorquinismes vius i també perduts però propis de l’època. 

Totes eixes coses són elements sàviament combinats, una sort de disculpa expressa que l’autora fa a aquells remots conciutadans seus, en aquell món tenebrós, i que atorguen al conjunt del llibre la condició d’un fresc esplèndid, un espectacle literari que deixa en la mirada de l’agraït lector la melancolia que provoca el darrer blau que sempre mostra la mar en el seu límit, just abans de la línia de l’horitzó.