Arruixades i xàfecs de Pasqües a Rams, molt de tard en tard. Ací a la Marina ho tenim clar. Deu minuts de pluja copiosa i au. Tromba d’aigua, vent i sol. Només ens salva l’abril, que això sí, aigües mil. La resta de l’any sequera amb excepcions. Per això, aquest dies, pensant ja en menjar la mona i distreta i alegre com unes pasqües m’he deixat mullar pel mini temporal.

I ja posats, diré que fins i tot he fet dejuni i abstinència, que si no s’enrecordéu estem de quaresma. Amb moderació, aixo sí, que el meu cristianisme no arriba a tant. De fet, més aviat ha sigut una dieta de desintoxicació. Uns dies sense carn però visualitzant de prop la llongassina de Pasqua ben sequeta i crua que em menjaré quan me’n vaja d’excursió d’aquí dos dilluns. Només espere que les primeres lletigades de porcs senglars no ens porten sorpresa en pujar a la muntanya.

Encara no hi som a la Setmana Santa, ja ho sé. Els quaranta dies de penitència i reflexió encara no han acabat, però ja falta menys. De dimecres de Cendra fins Diumenge de Pasqua a fer bondat, i després a celebrar la Resurrecció. Almenys això em deien fa anys. Em fa gràcia perquè és ben curiós com tot allò que has mamat de xiqueta, amb el temps tot i que perduda la pràctica i potser també la creença, encara reman per tot arreu en forma de festes i tradició. És el que té la societat i la cultura popular.

Parlem de quaresma i de  menjar

Ara és època de peix, verdura i llegums. S’acosta la Setmana Santa i la nostra gastronomia típica és un compendi, en aquest cas, de costums cristians. Fins fa no fa tant a casa els divendres de quaresma no es menjava carn. Desde que s’acaba el Carnaval… Brou, cigrons amb espinaques, carxofes i divendres peix, bacallà… Dolços també, sobretot bunyols de vent o de quaresma i panous. I si m’apures, ‘Torrijas’ o llesques amb ou.

Acabada la Quaresma, acabat el bacallà.

En tot cas, val a dir, que el meu esperit hedonista és més de Dilluns de Pasqua que de veure la processó. Més de caseta, visita a l’ermita i trencar l’ou. D’esperit lúdic i aguantar que la xicalla tire coets. De menjar la mona amb xocolate, cantar ‘el tio Pep se’n va a Muro’ o ‘la manta al coll i al cabasset’ i somriure amb el cor ben ample en estar envoltat dels teus. 

De fet la Pasqua, tot i que és una festa cristiana en què es commemora la resurrecció de Jesucrist, podria tenir fins i tot un origen encara més antic i pagà. Una espècie de festival per tal de celebrar l’arribada del bon temps, de tot allò nou que naix o renaix cada any. Potser per això els ous de Pasqua tenen la seua importància en aquest moment. L’ou com a símbol de creació, de fertilitat o fecunditat. En definitiva, l’exaltació de la vida, de la natura, el començament d’un nou cicle després del fred de l’hivern.  

Figues i sermons, passat Pasqua no són bons.