VALÈNCIA. Ell va guanyar el primer Premi Lletraferit de novel·la amb un text generacional, producte del cabreig i l’ennuig d’un narrador jove i precari fart d’una ciutat decadent. L’obra s’anomenava Narcís o l’onanisme. Ella va guanyar el VII Lletraferit l’any 2024 amb una novel·la de veu tant lírica com dolguda, que seguia la història d’una dona que fuig de tot i de tots per sanar. S’anomenava És naufragi.

Ell tenia 28 anys quan el van guardonar, l’any 2018, i ha seguit la seua carrera literària amb diversos assajos i més premis. Té una recent nova novel·la anomenada Guerra, Victòria, Demà, publicada, com l’anterior, de la mà de Drassana. Ella tenia 43 anys quan va guanyar el premi Lletraferit i confessa que sempre havia escrit, però mai havia sentit la necessitat de compartir amb el món el que escrivia. La Fundació Bromera va publicar la seua última obra, una nouvelle anomenada Com la neu quan cau, en el marc de la campanya Llegir en valencià, el passat mes de juliol d’aquest mateix any.

Aquest divendres 5 de desembre es donaran a conèixer els successors d’ambdós autors: els guanyadors dels Premis Lletraferit 2025. Uns guardons organitzats per Llibres de la Drassana que coronen la seua octava edició amb una gala que tindrà lloc en el Centre Cultural La Beneficència de la ciutat de València. Allà es lliuraran els premis de les seues tres categories de Novel·la, Novel·la Juvenil i Cultura Valenciana. Aquest últim ja el sabem: enguany recaurà en el poeta Marc Granell.

Aprofitant l’ocasió, Culturplaza reuneix a Carles Fenollosa, I Premi Lletraferit, i a Magda Simó, VII Premi Lletraferit. El primer i l’última guardonada conversen sobre el panorama literari valencià, i en valencià. Els premis literaris i la seua efectivitat. La necessitat d’un suport per combatre la precarietat en el sector cultural, i la vida després d’un guardó cada dia més consolidat.

Si feu l’exercici de recordar el vostre moment vital en aquell moment, què va suposar per a vosaltres, personalment, el Premi Lletraferit?

Magda Simó (MS): Quan em vaig presentar el premi crec que no m'havia situat en la possibilitat real de guanyar-lo. Llavors, quan me'l van donar, implicava tota una sèrie de coses: la publicació, l'exposició personal, les presentacions i entrevistes… tot això que no havia pensat com me podia afectar. Però òbviament, un premi sempre t'ajuda. Encara que sense oblidar que és la decisió concreta d'unes persones concretes en un moment concret, un premi com el Lletraferit és una oportunitat que et permet arribar a molta gent, que et dona ja d'entrada un cert prestigi. En el meu cas, segurament més que en el d'ell, perquè va ser la primera edició i ara el premi està més consolidat.

Carles Fenollosa (CF): Hi estic d’acord. Jo aleshores ho vaig viure com una oportunitat de creure que pots estudiar alguna cosa i tirar avant. No és el mateix quan has publicat un llibre, però no tens el reconeixement d’un premi. No t’ho creus de la mateixa forma: el guardó et dona confiança en tu mateix. A banda de la publicitat, que és evident, un premi és un punt de partida i una oportunitat molt xula.

Els dos vàreu guanyar amb una primera novel·la: un debut literari. Creieu que anaveu a guanyar?

MS: Jo em vaig presentar perquè una amiga meua m'hi va estar insistint molt, que ho havia de treure, que ho havia de presentar. Si no hagués tingut la seua empenta, segurament ho hauria anat aparcant, com havia fet al llarg dels vint anys anteriors. Perquè havia escrit sempre, però no tenia la necessitat de compartir-ho. Una vegada el presentes tens sempre l’esperança de guanyar, clar.

CF: Jo en aquell moment la veritat és que sí que tenia tota la confiança en guanyar perquè era idiota, bàsicament, en el sentit de la joventut. Era molt jove. A més que Narcís o l’onanisme és una novel·la molt de joventut en com es diuen les coses i en la iconoclàstica exagerada del text. Ara no ho faria igual, però era el meu moment vital. Jo tenia molta ràbia... No ho sé, va ser una novel·la amb més de gust de sang, per dir-ho així.

La protagonista de És naufragi escapa de la ciutat, allunyant-se de tots i de tot. I el protagonista de Narcís o l’onanisme sent que València l’ofega. Què té València que potencia aquestes connexions?

MS: Per a mi sobretot és una ciutat menuda, però és una ciutat. No té l'arrelament d'un poble, que tu tens quan naixes a un poble, però tampoc té el total anonimat o les bombolles molt aïllades de ciutats més grans. Al final és molt endogàmica.

CF: València pot ofegar, però en el meu cas era un moment vital concret, diferent, amb molta flama interior. Ara el que quedaria d’aquella visió de València seria cendra. Crec que la València de Guerra, Victòria, Demà [la seua última novel·la] és més irònica i menys rabiosa.

Ambdós teniu un vessant professional dedicat al periodisme cultural, fins i tot a la crítica literaria. Vos ha suposat un problema haver opinat sobre altres textos alhora d’escriure el vostre? Una veueta que vos diu ‘jo no sóc tan bo’?

MS: Jo crec que la veueta i, sobretot les dones, la síndrome de la impostora la patim molt. Crec que la patim més que vosaltres, els homes. Vosaltres esteu sempre més segurs.

CF: Totalment.

MS: Nosaltres la tenim i després està l’autocrítica que com més llegeixes més et sembla que mai arribaràs al nivell de no sé qui. Per posar un exemple: jo llegeixo Irene Solà i dic «mai en la vida faré una cosa com el que ella fa». Llavors, sempre hi ha aquesta autocrítica de pensar que el que escrius no està al nivell. I et preguntes si interessarà a algú, si més enllà que estigui bé, formalment pot destacar per alguna cosa…

CF: El protagonista de Narcís o l’onanisme era periodista cultural! I algunes parts de la novel·la eren més aviat articles de crítica literària, entre cometes. Ara és el contrari, ara jo crec que m’és més fàcil fer narrativa o assajos literaris que fer periodisme cultural. Jo m’he cansat, tant de l’endogàmia i lo xicotet que és tot, com de la precarietat. Les plataformes per expressar-se en este sentit s’han reduït. Mentre que hi ha certa sensació que la societat valenciana no acompanya.

MS: Jo estic en un punt que a mi m'agrada fer articles, o fer ressenyes, però soles si he de parlar de coses que m'agraden realment. Anar a matxacar a la gent no m'agrada. A mi no m'ho han fet, però cada vegada que surt una ressenya que serà la que em destrossarà. Les consideracions personals i les crítiques ferotges poden tindre un impacte sobre les altres persones que és totalment innecessari.

I econòmicament com veieu la vostra carrera literària?

CF: A mi l’estabilitat econòmica me la va donar traure’m una oposició. És tan senzill com això. Amb el privilegi afegit, que no tenia abans, que ara puc dir i escriure el que em dona la gana. Ara bé, si ja em lleven això, em pegue un tir [bromeja].

MS: Jo sóc interina, encara no he consolidat la plaça. Però la precarietat la batallem, crec, tots els que estem en sectors culturals. Jo, per exemple, no vaig poder escriure d'una manera continuada i més organitzada fins que no vaig tindre una feina com la que tinc ara. Abans era autònoma i feia més hores que un rellotge. Podia escriure relats, però ficar-me a acabar una novel·la… impossible.

CF: El premi està molt bé perquè al final et dona un cert retorn. Però tu pensa fredament si divideixes totes les hores, dies i mesos que has dedicat a escriure una novel·la, entre el que et dona un 10% de cada llibre venut. I calcula a quant t’ix l’hora. Ho fas igualment, no és qüestió de queixar-se perque sí, però és fotut.

MS: En el punt vital que estic, no veig l’escriptura com un negoci, sinó com una necessitat. Entenc que per a algú escriure puga arribar a ser un mitjà de vida, però per a mí no ho és. Si ho calcules, és evident que deprimeix.

CF: Però cal dir que ningú ens obliga a escriure. Ni a fer presentacions. El més honest és dir que ho fem perquè volem, i perquè en el fons m’agrada que algú m’escolte en una presentació. No és qüestió de plorar per plorar, tan sols crec que està bé que se sàpiga tot el procés.

I més enllà del premi, com valoreu la llavor d’edició? Carles, tu acabes de repetir amb Drassana. Com va ser el vostre procés editorial?

CF: Ser editor és molt complicat, perquè has de tenir una psicologia en la qual el teu ego no funciona a través d’adular-te a tu, sinó d’estar sempre darrere. És una altra psicologia, perquè a tots ens agrada que ens diguin que hem fet una bona feina, una bona novel·la. Però l’editor sol estar en l’ombra dels èxits, que s’adjudiquen exclusivament als escriptors i no és així. En el cas de Guerra, Victòria, Demà, el procés d’edició ha sigut molt bo perquè han acompanyat molt des del principi fins al final. En poques paraules: han fet que el llibre sigui molt millor. La primera versió del manuscrit no era gaire bona, la veritat. El van millorar ells, a força de retallar, guiar i dir-me el que no funcionava.

MS: A mi m'han cuidat molt. Jo no sabia que me n'anava a trobar. Era la meva primera incursió en tot això. Però el procés d'edició va ser molt xulo. Pensava que seria més difícil, però va ser molt fàcil i després m'he sentit acompanyada i estimada. En aquest sentit crec que el premi Lletraferit és una bona plataforma per a la gent que escriu en valencià. Han sortit grans llibres del premi: per suposat Noruega, però també el de Guillem Colomer, L’últim dels valencians, que és bonissim. O Els inútils, d’Andreu Sevilla, que probablement siga el meu preferit de tots els llibres del Lletraferit.

CF: Aquests premis han aconseguit una cosa que era molt complicada. En el món literari nostre, parle de València concretament, hi ha certa barrera entre Catalunya i València, i de Mallorca ni parlem. Però els Lletraferit ha fet una cosa que és difícil, que és guanyar lectors: ampliar una miqueta el públic lector en valencià. Perquè s'han adreçat a unes capes que potser abans no estaven tan apel·lades, i han pogut arribar-hi. Jo crec que el mèrit més gran que han tingut és eixe.