Quan Jorge Gumbau (Betxí, 2005) va començar a recopilar cançons de persones majors del seu poble, probablement no imaginava que acabaria compartint nominació als Premis Ovidi amb artistes com La Maria. Però aquell jove que va començar a cantar durant la pandèmia s’ha convertit en una de les veus més singulars de la música d’arrel valenciana.

Amb només 21 anys, Gumbau ha construït un projecte que va més enllà de la música. Durant aquest temps ha recorregut diferents cases de Betxí i d'altres pobles de Castelló per gravar cançons apreses de manera oral i conversar amb les persones que les han mantingudes vives durant dècades. El resultat és Barreja, un primer disc publicat el 2025 amb la participació de Pep Gimeno 'Botifarra' i Noèlia Llorens 'Titana', que combina jotes, fandangos, malaguenyes i romanços apresos directament dels seus transmissors.

Però si alguna cosa el distancia d’una mirada nostàlgica és la seua manera d’entendre la tradició. Per al músic castellonenc, aquestes cançons no són una relíquia del passat, sinó una cultura viva que pot continuar transformant-se. De fet, ja pensa en futurs projectes que exploraran nous camins, fins i tot acostant la música popular a sonoritats més actuals.

Després de passar aquest mes per Arrels Acústics al MetCas i Benitandús, el músic actuarà el 28 de juny a l’Aplec de Penyagolosa, a Benafigos, i el 4 de juliol a Xilxes. Conversem amb ell sobre memòria oral, identitat, folklore i la necessitat de trobar referents propis en un món cada vegada més globalitzat.

-Hi ha qui veu el folklore com una cosa del passat. En el teu cas, diries que et permet entendre i explicar el present?
-Sí, és ací on jo li trobe el sentit a allò que faig. Per a mi, la paraula folklore implica mirar una cosa del passat sense poder tocar-la, tindre-la simplement ahí, com una cosa que ja està morta i que hem d'acceptar com a tal. 

Jo preferisc parlar de folk. És a dir, transformar eixe patrimoni i adaptar-lo al present que vivim, fer amb ell el que necessitem. M’agrada parlar de cultura popular, perquè és la cultura que escrivia el poble, les cançons que cantava el poble. I jo també em considere part d'eixe poble. Per això pense que podem continuar cantant-les, escrivint cobles noves o transformant-les.

La diferència està a entendre que aquesta cultura continua viva. De l’altra manera, estem acceptant que ja ha mort i que no pot evolucionar cap a cap lloc. I això, d'alguna manera, també és acceptar la mort de la nostra cultura.

-Tens 21 anys. Quan expliques que dediques part del teu temps a recopilar i cantar cançons tradicionals, quina és la reacció més habitual de la gent de la teua generació?
-Hi ha reaccions de tota mena. La gent que em coneix més sempre ha tingut eixa cosa de dir: "Mira, Jorge fa aquestes coses rares". Però després m'adone que me'n vaig de festa a un poble, com em va passar a Suera, entre a un casal i hi ha gent que em reconeix de TikTok o que em pregunta si em sé cançons del seu poble. També hi ha molta gent jove que em diu que no deixe mai de fer el que faig. Així que em trobe reaccions molt diferents. Jo reconec que soc un poc estrany, però és que al món ha d'haver persones rares. Si no, acabaríem fent tots el mateix.

-Diries que s’està perdent realment la transmissió d’aquesta memòria oral o simplement ha canviat la manera d’arribar-hi?
-Les dues coses. En certa part sí que s'està perdent la manera de transmetre oralment aquestes coses, perquè la vida que portem ara no ens permet, potser, centrar-nos tant en el que feien els nostres avantpassats. Ens lleva temps per parlar amb els avis i les àvies, saber com vivien abans o quines coses feien. Però també és cert que està canviant la manera de transmetre-ho. Hui entres a TikTok i hi ha molts vídeos de tota classe. De fet, este matí m'ha eixit un que era: Remedios de mi abuelo para los tomates para evitar la tuta. També és una manera diferent de transmetre les coses.

Per tant, sí que és cert que s'ha anat perdent una part d'eixa transmissió, però també crec que la gent que vol escoltar continua escoltant.

-Què creus que entén malament la gent quan sent la paraula “folklore"?
-Moltes vegades s'ha transmés la idea que les coses són així i no es poden modificar: el ball és així, el cant és així. I reduir-ho tot a eixa simplificació no és beneficiós. Hi ha qui voldria apropar-se a aquest món, però, en veure que ha de seguir un model molt estricte, acaba pensant que no és per a ell. Si pensem que la tradició no pot canviar, molta gent no s’hi acostarà mai. Hem de donar certa llibertat, si volem que la gent s'interesse. A mi em pareix trist mirar la tradició com una cosa que no pot canviar. De fet, jo mateix no m'hauria dedicat mai si haguera pensat que les coses són així i ja està. Probablement no hauria començat a cantar.

-Tot i això, han aparegut moltes veus que miren cap a la música d'arrel: des de Titana fins a La Maria o Tarta Relena. Què està passant perquè tanta gent jove estiga girant la mirada cap ací?
-La societat avança molt de pressa i vivim en un món globalitzat. Agafes el mòbil i moltes vegades t'acaben parlant de problemes de Madrid, de Barcelona o inclús de coses que passen a Europa. I jo pense: això, realment, en la meua vida al poble, com m’afecta? Sempre recorde que, quan estudiava història, em parlaven del general Espartero i jo pensava: què té a veure Espartero amb el meu poble? Segurament, ni tan sols sabia que Betxí existia. Aleshores, enmig d'eixe món tan global, la gent intenta trobar el seu espai. I anem al que és local, pròxim, al que s'ha fet tota la vida. Per això pense que molta gent estem acudint a estos cantants. 

-Gran part del repertori de Barreja naix de converses amb persones majors. Què t'han ensenyat aquestes que va més enllà de les cançons?
-La realitat és que no només m'han ensenyat cançons. Quan entrevistes una persona, sobretot una persona major, has de tindre en compte que, com a mínim, passaràs un parell d'hores amb ella i segurament eixiràs d'allí amb una cançó. I el més probable és que hages de tornar un altre dia per estar dues hores més i traure'n una altra. Aleshores, en totes eixes hores compartides, et dona temps a treure moltes més ensenyances que no només cançons. També t’ensenya a d'agarrar-se la vida amb més paciència, mirant-la i reflexionant-la més. I parlar amb tanta gent diferent també et fa veure les coses des d'altres perspectives. Moltes vegades he eixit d'una conversa pensant: "No ho havia mirat mai així”.

-La major part del disc naix de cançons que has anat recopilant durant anys. També hi ha alguna cançó pròpia?
-Sobretot hi ha reinterpretacions. Són totes les cançons que m'han anat cantant des que tenia 14 anys. L'única que és una mica més invenció meua és la primera, la jota ‘Per la prima’. És una jota tradicional, però les cobles sí que són meues. Em pareixia important remarcar la idea que el meu nom, al final, tampoc importa massa. El que importa és que aquestes cançons eren del poble, són del poble i les pot agafar qui vulga. Per això la jota comença dient: "A mi em diuen com em diuen, res importa el meu nom, perquè les cobles que cante són del poble, són de tots.".

-Entenc que, quan agafes una cançó del poble, tampoc et preocupa ser absolutament fidel a la versió que t'han transmés, no?
-Sí. Al final, la persona que me l'ha ensenyada a mi també l'haurà variada cinquanta mil vegades, perquè la cultura popular es transmet de boca en boca. No és com un disc, que el poses i sempre sona igual; cada vegada va canviant. És inevitable. Per molt fidel que vulgues ser, des del moment que aprens una cançó tal com te l'ha cantada una persona, ja n'estàs fent una reinterpretació. Jo crec que qui pense el contrari s’enganya. No pots interpretar una cançó com si fores una gramola. Cada dia la cantes d'una manera diferent.

-Has contat que un bureo a Castelló et va fer canviar la manera d'entendre el projecte, passant d'una proposta més individual a una de col·lectiva. Què vas descobrir allí que no havies trobat cantant a soles?
-Quan vaig començar a cantar tenia 14 anys i estàvem en temps de pandèmia. Feia directes, entrevistava gent -moltes vegades per telèfon- i anava recopilant i cantant totes aquestes cançons del poble. Però clar, era un format molt individual. Va arribar un moment en què vaig pensar que m'agradaria tocar amb més músics. Perquè, al final, estar tu a soles damunt d'un escenari és un poc avorrit. I vaig anar a un bureo a Castelló. Per a qui no ho conega, són trobades populars semblants a les festes que es feien als masos: algú portava una guitarra, una bandúrria o un llaüt i la gent es posava a cantar jotes, fandangos i altres cançons de la cultura popular. Allí vaig conéixer Gerard Chiva, el primer músic amb qui vaig començar a tocar. I a partir d'aquell moment vam anar fent camí junts. Després s'hi van sumar Héctor, Dani, Ferran...

-Ara que Barreja ja ha fet camí i continua girant pels escenaris, què t'ha sorprés més de la resposta del públic?
-Que la gent estiga tan agraïda que es continuen cantant aquestes cançons. El dia de la presentació vaig voler que les persones que me les havien ensenyades estigueren allí, perquè les cançons no són meues. Volia poder dir-los: açò és el que vosaltres m'heu donat, açò és cultura del poble, i ara l'hem vestida de gala. Això és el més bonic, veure eixa reacció d'agraïment per part de la gent. I eixe agraïment, al final, també fa que jo estiga encara més agraït amb ells.

-Què va significar per a tu rebre una nominació als Premis Ovidi?
-No m'ho creia. Pensava: "I per què m'han triat a mi?". Al final era el meu primer disc i, de sobte, et trobes amb una nominació i amb crítiques molt positives. La realitat és que només pots estar agraït. El premi no va poder ser, però tampoc m'ho esperava. Era el primer disc. Crec que n'hi haurà més i espere que algun dia puga arribar. El que tenia molt clar era què hauria dit si haguera guanyat i és, com deia, donar les gràcies a tota la gent que m'ha ensenyat aquestes cançons. Al final, sense ells jo no estaria cantant. I també agrair-los la paciència que han tingut amb mi.

-Continues tenint ganes de seguir recopilant cançons i històries dels pobles?
-Sí, però estava esperant que arribara l'estiu. Estudie Periodisme i, durant l'any, no pots dedicar-te a anar al poble del costat o a l'altre a gravar gent major, parlar amb ella i conversar. I això és una de les coses que dona vida al projecte. De fet, és el seu eix vertebrador. Si no ho podia fer, sentia que em faltava alguna cosa. Tenia moltes ganes que arribara l'estiu per tornar-hi. De fet, l'altre dia ja vaig començar i me'n vaig anar a la Vilavella.

I, a banda, també m'agradaria treballar en un altre disc, però enfocat d'una manera diferent. Barreja està centrat en la transformació d'aquestes cançons populars, però des d'un lloc més fidel a la tradició. El següent m'agradaria que continuara partint de la tradició, però d'una manera més trencadora, com s'ha fet en altres territoris. Per què no mesclar la música tradicional amb el tecno? M'agradaria explorar eixos camins i intentar arribar també a un públic encara més jove.

La intenció no és que aquest projecte deixe d'existir. La idea és continuar fent-lo créixer i, al mateix temps, obrir altres vies que puguen arribar a més gent. Com més persones coneguen la nostra cultura i se senten part del nostre poble, millor.

-Hi ha alguna cançó que t'haja impressionat especialment pel que contava d'una manera de viure que hui ja ha desaparegut?
-N'hi ha diverses. ‘Dame la mano, València’ és molt bonica i molt especial per a mi, perquè la cantava la meua rebesàvia. Ella era andalusa i va vindre ací quan tenia 25 anys. Des d'aleshores pràcticament no va tornar a escoltar les cançons de la seua terra, però a mi sí que me les va anar cantant. Jo les vaig gravar i, amb el temps, vaig pensar que havien d'estar al disc. Al final vam unir eixes malaguenyes amb un cant de batre, que eren les cançons que cantaven els llauradors mentre treballaven al camp. I això també parla del que som: una terra d'immigrants i una cultura feta a partir de moltes altres cultures. Per això aquesta cançó és tan especial per a mi.

Després n'hi ha una altra que me la cantava el meu avi des de xicotet, que és El cuplet del tio Nelet. Al disc es diu ‘Pobres xiquets!’ i és una cançó que cantava un home de les Alqueries que es deia el tio Nelet. El meu avi deia que era un home molt sabut. Quan estava al camp reunia tots els xiquets, els ficava en rogle, se seia en una pareteta i començava a contar-los històries, poesies i cançons. I una de tantes que els cantava era aquesta, que conta l'origen del món. Per això també és especial en el sentit de la reivindicació. Moltes vegades s'ha pensat que el llaurador -i això s'ha vist en el sainet i en el folklore- era un analfabet. I aquell home, que era llaurador, asseia tots els xiquets i es posava a contar-los una poesia en valencià amb unes paraules que a mi m'ha tocat agafar del diccionari per poder entendre-les.