VALÈNCIA. En lloc de començar aquest article d’una manera suggerent, potser cal fer una aclariment. Quines implicacions té parlar de música en valencià? És important assenyalar que la música feta en una llengua concreta no és un gènere musical, i per tant aquesta etiqueta és limitant, però la realitat també demostra que existeix una escena, que és la suma de grups, públic, teixit social i finestres d’escolta que són compartides en la seua diversitat, amb l’únic punt en comú de la llengua.
La música en valencià, aleshores, no és un gènere però sí una escena i un tema de conversa. I últimament, una pregunta s’ha imposat: què passarà després de l'onada d’acomiadaments que s'està vivint? L’any passat van ser Zoo, Smoking Souls o Xavi Sarrià; enguany serà el final de La Fúmiga, i La Gossa Sorda, previsiblement, serà només una tornada d’uns quants concerts. Qui quedarà? Es pregunta el públic.
Certament, aquests grups tenien la categoria de ser símbols d’aquesta escena. Però la realitat és que queda molt per escoltar. Com a mostra, una llista parcial: Tardor o El Diluvi han anunciat nous treballs per a aquest 2026; només en les últimes setmanes s’han publicat treballs de Feliu Ventura, Jonatan Penalba o Sandra Monfort; projectes com La Maria, Malifeta o Quinto estan en plena forma; Carles Chiner ha tornat amb una nova banda, AnimalPersona; i Carles Caselles ha fet el mateix amb Romàntic Dimoni. La llista de bandes emergents és infinita; aquesta selecció és igual d’injusta que qualsevol altra.
La successió d’acomiadaments que ha marcat els últims anys —que en algunes ocasions, acaben sent un descans d’uns anys entre disc i disc— ha alimentat la idea d’un possible final d’etapa per a l’escena musical en valencià. Però la lectura que fan des de dins del sector és més profunda. I per a fer una radiografia del moment, aquest diari ha demanat l’opinió de les tres empreses que representen a gran part del noms més rellevants de l’escena (Pro21, Neu al Carrer, Último Pasillo).
Per a Ana Rajadel, responsable d’Último Pasillo, la sensació de canvi és real i respon sobretot a un procés natural dins de qualsevol escena cultural: “També és un canvi generacional: apareixen nous grups i els que portaven més de deu anys de trajectòria ho deixen perquè les seues vides ho demanen o perquè el projecte necessita descansar”, assenyala.
En eixe relleu, segons Rajadel, hi ha un element especialment visible: la irrupció d’una nova generació d’artistes dones. “En l’última edició dels Premis Ovidi ja es va veure clarament que la majoria de candidatures i de guanyadores eren dones. Fa cinc o sis anys això no passava ni de casualitat. Hi ha una nova generació de músiques que està traient projectes i defensant-los, i això forma part d’aquest canvi”, explica.
Un factor que també assenyala Rafa Jordan, de l’agència Pro21, que també marca aquesta nova fase: “En qüestió d’un any s’han acomiadat Zoo i La Fúmiga, que han sigut els grups que han marcat la pauta, els que més públic han arrossegat i els que han generat més interacció”, recorda. Però Jordan interpreta aquest moment més com una transició que com una crisi. “El més previsible és que en els pròxims dos anys tornem a tindre un grup o un parell de grups d’aquests totèmics de la música en valencià que puguen ser la punta de llança d’un riu molt ample que és l’escena actual”, afirma. Una dinàmica, de fet, que ja s’ha repetit abans: “Si mirem enrere, Obrint Pas, Orxata o La Gossa Sorda també van tindre els seus cicles. Sempre s’han anat encadenant.”
- Sandra Monfort i Faixa, en una col·laboració. Dos exemples d'una escena que encara està molt viva. -
- Foto: Ladelesfotos
Des d’una perspectiva més històrica, el cantautor i gestor Feliu Ventura, que forma part de l’equip de Neu al Carrer, relativitza encara més la idea de canvi d’etapa. Per a ell, la música en valencià funciona com una cadena en què cada generació s’enllaça amb l’anterior: “La nostra música és com una cadena: les baules es connecten amb la baula anterior i amb la que vindrà. Jo no crec que la música desaparega per etapes”, reflexiona.
Ventura sí que reconeix, però, que la precarietat estructural de l’ofici fa que molts projectes tinguen una vida limitada. “La música tal com està plantejada ara és un crematori. La precarietat crema i molta gent baixa del carro quan no pot més”, assenyala.
Més enllà dels relleus generacionals, tots tres coincideixen a assenyalar que l’escena viu un moment d’efervescència creativa. “Hi ha una explosió de projectes —afirma Rajadel—. Cada setmana apareixen llançaments nous. Això fa uns anys no passava.” Però eixa proliferació també posa de manifest un altre problema: l’accés desigual als escenaris: “L'escena segueix estant molt copada per alguns projectes que mouen molt públic. Hi ha molts altres que no arriben als festivals o que queden relegats a horaris molt secundaris”.
Malgrat aquestes desigualtats, Jordan considera que el sistema que sosté la música en valencià és hui més sòlid que mai: “El moment de salut és el millor dels últims cinquanta anys”, defensa. “S’ha generat una comunitat afectiva i també un sistema de comunicació propi al voltant de l’escena”.
Un factor clau, segons explica, ha sigut la consolidació d’un circuit territorial de concerts: “Des de Morella fins a Vinaròs, passant per Gandia, Alcoi o Vila-real, les festes majors han substituït moltes orquestres per concerts de música en valencià. És al territori on s’han construït les hegemonies culturals”.
Feliu Ventura té una idea molt més crítica sobre açò i assenyala primer de tot que parlar d’indústria potser col·loca la música en unes dinàmiques massa mercantilistes. També fica l’accent en que el moment polític actual és crític, però reparteix les culpes amb l’etapa anterior.
Segons el músic, quan es va obrir la possibilitat de reforçar el sector des de les institucions “es va promocionar molt públic”, però alhora es va produir un desplaçament dels espais on tradicionalment havia crescut la música en valencià: “Els que féiem concerts al carrer hem deixat de fer-los i ens vam confinar els dos peus en els despatxos, oblidant el que hi havia fora”, lamenta. “Ara ens podem trobar en una posició semblant a la dels anys noranta: quan hi havia un mur de plom contra la nostra música i vam haver de conquerir espais creant circuits propis. Aquell esforç es va fer perquè tot el món hi tinguera accés, no perquè quedara en mans de pocs.”
- La Fúmiga, en un concert. Foto d'arxiu. -
Què passa amb els nous públics?
La qüestió del públic és un altre dels interrogants que plana sobre aquesta nova etapa. L’èxit massiu d’alguns grups ha portat a l’escena un públic que no sempre provenia del circuit habitual, fins i tot s’ha sumat a la festa gent que tenia prejudicis amb la llengua i és habitual escoltar açò de “jo no escolte música en valencià però m’agrada x”. Què passarà quan els grups als quals es van enganxar baixen de l’escenari?
Rajadel es mostra optimista: “Confie que molta gent que ha entrat a través de La Fúmiga o d’altres fenòmens haja descobert més grups. Quan entres en una escena acabes saltant d’un artista a un altre, encara que siga únicament per les col·laboracions que es fan”.
Jordan, en canvi, matisa aquesta idea: “El públic nouvingut és un públic molt digital, que escolta més el single que l’LP i que és molt volàtil”, explica. Tot i això, destaca l’impacte cultural d’alguns fenòmens recents: “El gran canvi que ha provocat La Fúmiga és la seua penetració en espais festius com les falles o la Magdalena. Eixe caràcter popular no s’havia vist mai.”
Ventura, per la seua banda, insisteix que la consolidació del públic depén sobretot de la creació d’espais culturals estables: “És molt difícil consolidar-lo si no hi ha més llocs on es produïsca la música que no siguen els grans esdeveniments. Si no, els concerts es converteixen en atraccions de fira més que en fenòmens culturals”.
- Abril. -
Qui estarà (o hauria d’estar) baix el focus aquest 2026?
Aprofitant la seua mirada àmplia i atenta a l’escena, cal aprofitar una última pregunta. Quins noms poden marcar l’any i canviar l’enfocament mediàtic dels acomiadaments? Ana Rajadel assenyala Malifeta com “l’aposta de l’any” dins del catàleg d’Último Pasillo després de la publicació del seu nou disc, i destaca també projectes com Naina o Abril, exemples d’aquesta nova generació d’artistes —moltes d’elles dones— que estan guanyant presència.
Des de Pro21, Rafa Jordan posa el focus en alguns treballs que ja estan en marxa o a punt d’arribar, com Romàntic Dimoni, el futur disc de Sandra Montfort o Animal Persona, mentre reivindica també la possible incorporació al valencià d’artistes que ja tenen projecció estatal, com Jimena Amarillo, Alba Reche o Guitarricadelafuente.
Feliu Ventura, per la seua banda, prefereix evitar prediccions rotundes, però apunta l’atenció cap a projectes com Faixa, que exploren la relació entre tradició i electrònica i que ja estan despertant interés fora del País Valencià.
