VALÈNCIA. Este article està escrit en valencià. Quan es publique, circularà per la web de Valencia Plaza, aplegarà a Google i apareixerà en xarxes socials com Instagram, competint per l’atenció amb milers de continguts. Però, fins on el durà l’algoritme? “Els algoritmes no tenen vida pròpia. Afavorixen o penalitzen determinats continguts en funció del què passa, dels clics. Per això, la comunicació digital d’un mitjà com aquest té una doble dimensió: local, perquè el mateix nom ja diu que intenta informar d’un entorn pròxim, però alhora global, ja que la tecnologia que utilitza pot aplegar més enllà”. Així explica Toni Mollà el punt central del seu llibre Les llengües de demà (Bromera, 2026), que presentarà el pròxim 14 de setembre, a les 19h, en el Centre de Cultura Contemporània Octubre. L’investigador remarca que un dels reptes que té la llengua és “matindre l’interés local sense renunciar a una dimensió global”. “L’aïllament i el proteccionisme d’altres èpoques són impossibles hui”.
A les últimes pàgines del llibre ho resumix amb una imatge especialment clara: “La llengua dels assistents virtuals com Siri o Alexa és tan important, amb tots els respectes, com la del Tio Canya”. Perquè, a diferència d’altres moments històrics, la modernització d’una llengua ja no es juga només sobre un territori. També passa per les pantalles, les plataformes, els cercadors, els assistents de veu o la intel·ligència artificial. La comunitat lingüística és, alhora, física i virtual.
Mollà ho explica amb una escena molt més quotidiana. La nit abans de parlar amb aquest diari havia vist una pel·lícula noruega. No coneix la llengua, així que va recórrer als subtítols. Per a ell, el repte és que els continguts creats en valencià entren també en aquests circuits globals i resulten prou atractius perquè algú que tampoc conega la llengua decidisca veure’ls igualment. “El que importa realment és si som capaços de posar en la nostra llengua productes en aquestes plataformes que facen que qui no la sap es veja obligat a posar subtítols o, fins i tot, a aprendre-la”, sosté.
Això porta Mollà a una de les distincions que més repetix al llarg del llibre: la que separa el valor simbòlic d’una llengua del seu valor instrumental. Una llengua pot conservar un fort pes identitari i, al mateix temps, perdre els espais en què resulta útil. “El que importa realment no és la llengua amb què diem les coses, sinó les coses que diem amb eixa llengua. Tindre més o menys usuaris no dependrà de si ho fem en valencià o castellà, sinó si som capaços d’interessar a una determinada comunitat d’usuaris. Per això, els valors instrumentals o funcionals dels idiomes s’han tornat en estos moments molt més importants. Hi ha llengües sagrades com el llatí o l’hebreu amb un grau valor simbòlic, però no totes tenen eixe valor instrumental. L’hebreu justament sí que el té, perquè és la llengua oficial a l’estat d’Israel”, assenyala Mollà, qui posa altre exemple: “El gaèlic, que s’ensenya a les escoles a Irlanda i és una llengua oficial a la Unió Europea, té un gran poder identitari, però no té el valor funcional que hauria de tindre”.
- -
- Foto: JAVIER BAGADO
El problema, en qualsevol cas, té una dimensió global. Mollà recull al llibre dades de l’ONU segons les quals el 40% de les vora 700 comunitats lingüístiques reconegudes al món es troben en perill immediat de desintegració i, per tant, de desaparició de les seues llengües. Però el diagnòstic no busca portar a la resignació. L’autor defensa que cal trobar noves eines de comprensió i d’intervenció política i cívica i reorientar les polítiques públiques davant d’uns canvis socials, econòmics i tecnològics que avancen a gran velocitat.
En este nou escenari, la llengua catalana també presenta alguns punts forts. Les llengües de demà recull que la seua presència en l’entorn digital se situa al mateix nivell que la del neerlandés, el danés o el suec, amb una disponibilitat d’entre el 57% i el 72% de les tecnologies analitzades. A més, el català figura entre les quaranta llengües més utilitzades a internet, en el lloc 35, amb un 0,1% del volum total d’activitat a la xarxa.
Mollà evita, això sí, llegir estes dades en termes d’optimisme o pessimisme. “Són estats d’ànim i jo, com a investigador, intente no aplicar-los al meu objecte d’estudi”, explica. El que sí que identifica són fortaleses i debilitats. Entre les primeres situa precisament les comunitats d’usuaris digitals, especialment la gent jove, “molt activa” en este entorn i capaç de trencar amb una imatge que associa el valencià als usos tradicionals o rurals. “Això té un efecte d’avantguarda i modernitat i supera vells prejudicis que ens situaven quasi a la vora de l’extinció”. Però advertix també que la virtualitat és només una de les expressions de la llengua i que conviu amb altres espais més febles, com l’ús cada dia més dèbil a les ciutats o en àmbits vinculats al turisme.
La cultura com a motor de la llengua
Els milions de reproduccions, i sobretot l’impacte nacional, aconseguit per grups com Zoo o La Fúmiga, o abans per Obrint Pas, són una mostra que una llengua minoritzada pot superar les seues fronteres quan el contingut aconseguix interessar més enllà de la seua pròpia comunitat lingüística. “Han aconseguit amb la seua proposta universalitzar el seu missatge i que la gent no estiga pendent d'amb quina llengua es canta, sinó de les coses que diu eixa llengua. Això és així perquè la seua proposta artística va més enllà. Un dels problemes que hem tingut durant molt de temps és que la gent pensava que si escrius en llengua catalana, ho fas per a parlar del pimentó en tonyina, i es pot parlar tant de física nuclear com de qualsevol cosa. Sempre hi ha hagut molt de prejudici en eixe sentit”.
A partir d’ací, Mollà situa la indústria cultural al centre de qualsevol política lingüística contemporània. “Considere que és un dels punts clau, no perquè li done un valor totèmic o essencialista, sinó pel gran poder que té dins del valor productiu d’una societat i de l’economia”. L’investigador mira cap als països nòrdics, com Dinamarca, Noruega, Suècia o Islàndia, on la inversió en les indústries culturals forma part tant del model cultural com econòmic i contribuïx, segons explica, a arrelar població jove al territori i a generar una oferta pròpia.
En el cas més particular del País Valencià, l’investigador assenyala algunes oportunitats perdudes. Al llibre recupera l’emissió conjunta de La mort de Guillem per part de TV3, À Punt i IB3 com un exemple del camí que podria haver seguit una indústria audiovisual compartida. Una iniciativa que, a parer seu, “hauria d’haver anat més enllà” i que demostrava que la producció cultural en aquesta llengua podia funcionar també com una política econòmica. En canvi, considera que el model de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació ha sigut insuficient per actuar com a “locomotora industrial”.
Al mateix temps, Mollà recorda que bona part del consum audiovisual ja no passa pels mitjans tradicionals, sinó per plataformes globals com Netflix, HBO, Amazon o Disney+, que concentren cada vegada més capacitat per decidir quins continguts, i també quines llengües, arriben al públic.
En aquest sentit, la publicació mira cap a iniciatives nascudes o reforçades directament en l’entorn digital. Mollà cita projectes com Softcatalà, Viquipèdia, Wikidata o OpenStreetMap i destaca també, en el cas valencià, Poblet.info, impulsat per Aitor Muñoz, que amb el seu ‘Informe Poblet 2025’ ha creat un banc de dades sobre la presència del valencià a les xarxes. Són exemples que, per a l’autor, mostren que la política lingüística ja no pot limitar-se a l’escola o als mitjans tradicionals, també es juga en els cercadors, les plataformes, les eines digitals i les tecnologies que utilitzem cada dia.
Eixa presència en les eines digitals també es concreta en els serveis públics. A Castelló, l’assistent virtual municipal continua sense atendre en valencià, mentre que a Torrent el servei d’atenció ciutadana incorpora una veu específica en esta llengua. Per a Mollà, la diferència no és només tècnica, sinó també política, perquè decidir quines llengües incorpora una ferramenta pública té conseqüències directes sobre els seus usos: “Des del punt de vista dels drets de la ciutadania, això és un incompliment”.
Quina llengua tindrem demà?
El futur de les llengües, per tant, no es juga només en el nombre de parlants. També en els continguts que són capaces de generar, en els mercats que ocupen, en les polítiques públiques que les sostenen i en les tecnologies que decidixen què veiem, escoltem o busquem. Mollà advertix al llibre que aquest nou punt d’inflexió pot ser “la darrera ocasió per a repensar” un món en transformació i introduir canvis capaços de condicionar-lo en una altra direcció.
Per això, quan se li pregunta quina és la principal reflexió després d’escriure Les llengües de demà, rebutja qualsevol explicació única. Cal mirar alhora els factors geogràfics, econòmics, socioculturals, polítics i tecnològics i, sobretot, les relacions que s’establixen entre ells. “Vivim en una societat complexa, no en una societat del segle XIX”, resumix. I les polítiques lingüístiques, conclou, tampoc poden continuar pensant-se amb esquemes d’una societat “que ja no existeix”.
