CASTELLÓ. L'èxit de taquilla que precedeix a la funció que dissabte arriba al Principal de Castelló amb el popular actor Roger Coma al capdavant augura una bona vesprada de teatre. Junt a Joan Arqué i Òscar Muñoz alcen una comèdia de Jordi Casanovas que aborda, sense voler alliçonar a ningú, la vulnerabilitat masculina. Els tres actors exploren, entre la gastronomia i els records, la falta de llenguatge afectiu que travessa la masculinitat contemporània. L’obra proposa una mirada tendra i lúcida sobre estos amics que intenten “estovar-se” i trobar una manera més amable de ser. 

Roger Coma és també guionista i escriptor, i una de les cares més reconegudes de la ficció catalana de les darreres dècades. Encara avui és recordat pel seu paper a les sèries ‘Porca misèria’ o ‘El cor de la ciutat’ i, més recentment, ha estat destacat en ‘Amar es para siempre’. Coma, de totes maneres, arriba a Castelló per a corroborar la seua defensa de que el teatre continua sent “el lloc ideal per parlar del que encara costa dir”.

— Diu la crítica que l'obra trau els colors a la masculinitat. No han d'anar els xics espantats al teatre, no?

— No, jo crec que és una manera d'aproximar-se amb una mirada molt constructiva sobre diferents models de masculinitat, un de més clàssic, un de més postmodern i un de molt desconstruït. Tothom s'hi pot sentir reflectit. Les reflexions, com passa sempre al teatre, mostren que no hi ha bons ni dolents, només hi ha punts de vista. El vehicle que utilitzem més que mai, que és el clàssic, és l'emoció, i personatges masculins on tinguen capacitat per a emocionar-se. Però aquesta vegada ho fem d'una manera conscient. L'emoció és sempre la matèria amb què treballem al teatre, però en ‘Un menú tancat’ passa que els personatges busquen forçosament emocionar-se perquè no tenen llenguatge emocional. Aquesta és la mirada, la falta de llenguatge emocional.

— És eixe el fil conductor de l’obra?

— Sí. Som tres amics que ens trobem perquè un de nosaltres té un problema. Normalment aquests encontres acaben amb una exaltació de l'eufòria i de l'amistat i no deixem espai per a parlar i tractar allò que és més vulnerable. Històricament, la cultura masculina que hem construït és una cultura basada en el muscular, la diversió i la complicitat d'amistat, però mai des d'allò que és més íntim. A vegades als homes ens falta parlar en aquest espai d’intimitat. Jo tinc quasi cinquanta anys i en la meua generació ens hem hagut d'inventar aquest espai, a través de llegir, de teràpies o del que siga, però socialment no tenim aquest teixit aprés. I aquesta funció explica tres personatges molt masculins que busquen estovar-se i no tenen llenguatge. Per això l'obra funciona i ho fa com una comèdia, perquè no hi ha cap moralina i no es vol donar lliçons, sinó que busquen una manera més amable de ser, i no se'n surten.

— Roger, prepares aquest paper pensant si el que explora el text et pot afectar personalment o simplement l’abordes com fas en qualsevol altre projecte?

— Les obres sempre funcionen des de l'emoció, i la feina que tenim els actors és explorar aquests terrenys íntims. Amb totes les funcions sempre fem aquest viatge. Amb ‘Un menú tancat’ ho fem d'una manera en què ensenyem més la màscara i les costures d’allò que passa. És el material que sempre fem servir. En aquest sentit, em sent molt afortunat de ser un actor, perquè pots tocar aquests temes íntims en públic. Fas un esforç, tens un creixement i estàs obligat a una exposició pública que et permet evolucionar, i estic content.

Les obres sempre funcionen des de l'emoció, i la feina que tenim els actors és explorar aquests terrenys íntims

— Hi ha alguna raó per la qual s'emmarca l'obra dins del món de la gastronomia?

— Perquè és una situació jeràrquica, com també pots trobar en un rodatge de cine, amb unes herències històriques de masculinitats dominants que marquen l’escena. I la gastronomia com a escenari també és molt atractiva, ens agrada menjar i està de moda la cuina. Però, com et dic, sobretot perquè està jerarquitzat i sembla un poc una estructura militar.

— El plantejament de l'obra em porta a ‘Arte’, de Yasmina Reza.

— Té una certa ressonància, tens raó. En ‘Un menú tancat’ hi ha un exercici que és buscar a través de la cuina la possibilitat de traure records que abans eren difícils i treballar-los junts. Aprofitant que el menjar pot ser una explosió sensorial s'intenta arribar fins ahí. I l'excusa dels plats i de la cuina funciona com aquest ham, que pots estirar i amb el que pots pescar un record que estava com un nus que s'havia de desfer emocionalment.

— ¿I seria pretensiós pensar que l'obra pot ajudar al públic gestionar millor les emocions?

— No perquè pot ser que puga ajudar. És un obra on es fan preguntes, que a voltes és millor que donar respostes. Al final de la funció et trobes a gent molt agraïda. Als homes que venen al teatre els veus molt contents, ben disfrutats i emocionats. Només que siga per això, jo crec que val la pena fer l'obra. He trobat amb agraïments profunds de gent que ha vingut a la funció i grans abraçades que en altres obres no he tingut.

— Tu vas publicar un parell de llibres fa uns anys. Com va ser l'experiència amb tot el que envolta el món editorial?

— Jo vaig publicar dos llibres fa uns quinze anys, i crec que ha evolucionat molt el món editorial amb poc temps. Em sembla que hi ha menys lectors i que, es publiquen moltíssimes coses. Personalment, vaig disfrutar molt escrivint-los, però la vida laboral no m'ha permés avançar en la literatura. És una cosa que tinc pendent. He treballat molt en teatre i en tele, i no he tingut el temps de centrar-me. L’escriptura requereix una concentració bastant forta. A més, tinc família i és complicat dedicar temps a una novel.la amb la conciliació laboral. Però tinc pendent tornar a escriure, perquè em vaig divertir molt escrivint.

És un obra on es fan preguntes, que a voltes és millor que donar respostes

— Una cosa és escriure sense pretensions i una altra és ficar-te dins d’un projecte literari, no?

— Sí, absolutament. Escriure un llibre és un esforç bastant titànic, bastant muscular.

— Tu què has fet pràcticament de tot professionalment, que tens pendent?

— M'agradaria poder gravar un videoclip amb algun grup de música amic que m’ho proposés.