CASTELLÓ. “Ei, vosaltres sou els Trobadorets, jo anava als vostres concerts”. Pau Sancho, veu del grup, escolta aquesta frase cada vegada més sovint. Alguns dels xiquets i xiquetes que anaven als seus concerts amb els pares i mares, ara els reconeixen amb un somriure quan els troben pel carrer. El públic dels castellonencs ha crescut inevitablement, com ho fem tots i com ho fa la mateixa agrupació. A principis de mes, Trobadorets celebrava 15 anys de trajectòria amb un show molt especial a l’Auditori de Castelló. Set discos i més de 800 concerts dibuixen el camí que han traçat durant aquests temps. Una trajectòria que els ha dut a rebre diferents reconeixements, l’últim la doble nominació als Premis Ovidi (Millor Disc de Música Infantil i Millor Disseny de Portada) pel seu últim disc Creixem.
“Trobadorets s’ha mantingut amb molt d’esforç i dedicació”, reconeix Sancho, qui s’acompanya de Gerardo Chiva a la guitarra; Marc Sanchís com a compositor y trombonista; Lluís Suller en la bateria; Inma Martínez en el saxòfon; i Mar Zandalinas des de la percussió. “Hi ha molta feina darrere: hores d’assaig, viatges, gestió, i sobretot estima. És el que et permet continuar en un projecte així tant de temps”.
El grup va nàixer, en realitat, per casualitat. Pau formava part del col·lectiu de teatre de carrer La Xalera, de Vilafranca, i un estiu van preparar un espectacle musical de gran format per a les festes del poble. Aquella idea va quedar aparcada fins que, anys després, una amiga, Lledó, que havia obert la llibreria familiar Tresors a Almassora, li va proposar acompanyar una sessió de contacontes amb cançons de Paco Muñoz. Pau va acceptar, però amb una condició: que el seu amic Gerard s’unira a la guitarra. L’experiment va funcionar tan bé que prompte els van cridar d’una altra llibreria, La Repro, aquesta vegada a Onda. D’ahi va arribar una plantada d’arbres a Sorita, i a poc a poc les actuacions van començar a repetir-se. “Així va començar tot -recorda Pau-. Sense cap pla, però vam pensar: potser hi ha projecte. El nom, tampoc fou molt pensat, en efecte. Ens vam dir Trobadorets perquè era la marca de l’amplificador de Gerard i ens agradava la idea d’anar de poble en poble cantant històries.”
Des d’aquell primer bolo improvisat, el grup ha crescut acompanyant de prop escoles, associacions i col·lectius de tot el territori. “Encara que siga música familiar, tenim una vinculació molt gran amb associacions i escoles. Ens conviden a col·laborar en festes solidàries, activitats o campanyes; això també és Trobadorets”, assenyala Sancho.
“Els concerts han de deixar alguna cosa en la gent”
Certament, les cançons de la banda parlen de temes tan distints i actuals com la sostenibilitat, la igualtat o la identitat, mantenint viva eixa visió que entén la música com a festa però també com a reflexió. “És una de les tasques que més feina ens comporta”, reconeix el cantant. “Sempre hem tingut clar que els concerts han de ser una festa, i ho són, perquè la gent bé principalment a ballar i a cantar, però també busquem aportar contingut i valors. Els pares i mares volen això: que els concerts siguen divertits, però que deixen alguna cosa. Si una cançó obri un debat a casa, ja hem fet molt”.
Per al grup, aconseguir eixe equilibri no és fàcil. “Tot i que una actuació dura aproximadament una hora, has d’intentar aportar el teu granet de sorra. Per a aconseguir-ho has de treballar molt les lletres, ja que cal trobar la manera d’enviar el missatge perquè els xiquets i xiquetes l’entenguen i, alhora, els pares no se senten interpel·lats ni incòmodes”, explica Sancho, qui recorda que la intenció més que donar lliçons, és generar preguntes. “A vegades dic coses que sé que els menuts no entendran del tot, però que després preguntaran a casa.”
Eixos temes poden anar des de la vergonya - “parlem sovint de com els pares no ballen perquè tenen vergonya i com la vergonya cria ronya”- fins a qüestions molt més grans- “ara, la vergonya l’hauria de tenir qui veu el que passa a Palestina i no fa res, o per a atacar una llengua com estan fent amb la nostra”, diu Pau. “La cultura no pot ser només oci; ha de provocar reflexió i consulta”.
Precisament, pel que fa a la música en valencià, el grup veu avenços però també resistències. “Les noves generacions l’escolten amb naturalitat, però encara hi ha gent que rebutja qualsevol cosa pel fet d’estar en valencià, siga música, literatura o mitjans”, explica Sancho. “No té tant a veure amb el que fas, com amb la llengua en què ho fas.”
No obstant això, reconeix que la situació ha canviat molt respecte als inicis del grup: “Ara la música en valencià està absolutament integrada en la vida cultural. En la programació dels ajuntaments i en molts festivals, grans i menuts, ja és habitual veure propostes en la nostra llengua. Fa quinze anys era impensable.” On encara queda camí és en la presència mediàtica: “En els mitjans locals ens fan molt de cas als grups que treballem en valencià, però en les grans ràdios musicals d’àmbit estatal costa molt entrar. Tot i això, és menys difícil que abans. Continuarem picant pedra.”
Trobadorets creix a tots els nivells
Trobadorets ha vist créixer una nova generació d’oients que han fet seu aquest llegat. Xiquets i xiquetes que abans anaven als seus concerts amb els pares ara s’han fet majors i han saltat a altres grups com, abans, El Diluvi, Zoo o Auxili. “Som conscients de la caducitat que té el grup: el nostre públic té uns deu anys i després passa a altres grups. Però, l'avantatge és que ràpidament entren uns de nou. I aquells que se n’anaren ens reconeixen pel carrer i això emociona. Ara ja estem en eixa fase, i la veritat és que t’ompli molt”, reafirma el cantant de Trobadorets.
El seu últim treball, Creixem, és -com el títol indica- tota una declaració d’intencions, “en tots els sentits”, assenyala Pau. “El nostre públic creix, i nosaltres amb ell. En aquest disc hem fet un salt musical important.” Fins ara, la composició havia estat principalment a càrrec de Pau i Gerard, però aquesta vegada s’ha obert a altres membres de la banda. “Pràcticament tot el treball compositiu l’ha fet Marc Sanchis, i també hi ha cançons d’Héctor Madueño. Són membres de la banda amb una formació musical molt més àmplia que la nostra, i això es nota.” L’evolució s’ha traslladat a més a l’escenari, explica Pau. “Hem crescut molt en la posada en escena, és un dels aspectes que més hem treballat. Creixem és també una declaració d’intencions en aquest sentit: continuar amb les mateixes ganes i energia per seguir creixent en tots els sentits.”
La idea de créixer s’ha traduït fins i tot en l’obertura de noves veus i col·laboracions. El disc compta amb la participació d’Esteve Tortosa (Auxili), Emma Palomar o Alba ‘la Negra’, que aporten registres i sensibilitats diferents al so habitual de la banda. “Cada vegada que ve algú de fora del teu entorn habitual a col·laborar, t’obliga a adaptar-te i a mirar-te des d’un altre lloc”, explica Pau. “Amb Esteve vam treballar una cançó amb un punt més rap, un estil que no havíem provat mai fins ara. Emma té una veu preciosa que ens ajudava a enviar el missatge d’aquella cançó, paraules que són difícils de dir i sentiments que no sempre saps com expressar. Pensàvem que el millor passatge era que les cantara ella, perquè arribara més al públic infantil, que es pogueren sentir representats en qui els ho contava. I Alba és alegria pura, un terratrémol d’energia. Quan comparteixes amb gent així, t’obligues a fer lloc i a adaptar-te perquè estiguen còmodes, i això et fa créixer.”
Un directe que canvia amb cada franja d’edat
La força de Trobadorets s’entén mirant el seu calendari. Només aquest octubre, el grup ha passat per una dotzena de municipis: de Llucena a Sant Mateu, Almenara, la Vall d’Uixó o Vila-real, amb formats adaptats -Creixem, A xalar o els concerts escolars- segons l’espai i el públic. “Ja fa uns anys que ens mantenim al voltant dels vuitanta concerts anuals, i la veritat és que és molt exigent”, reconeix Pau Sancho. Darrere de cada concert hi ha molt més que l’hora de música sobre l’escenari. “És el viatge, és muntar i desmuntar, són els treballs amb l’assessoria per a les altes i les baixes dels músics, el treball en xarxes publicitant… Hi ha molt de treball i Trobadorets és una xicoteta mostra dins dels monstres que giren per ahí".
Fins i tot conten els castellonencs que cada actuació es dissenya pensant en qui hi ha davant. “No és el mateix tocar per a xiquets de tres o cinc anys que per a grups de vuit o deu. Tot són criatures, però no esperen el mateix de tu: la manera de proposar les cançons, de jugar amb ells o de captar la seua atenció canvia molt”, expliquen. En les actuacions a escoles, per exemple, sovint fan dos passes i adapten el repertori a cada franja d’edat. “Quan són més grans, els has de provocar més, buscar altres llenguatges. Això ho aprens amb el temps.”
I després què?
Una experiència que, amb el temps, també els ha fet veure com el seu propi espai -la música familiar- ha anat canviant. “De quan vam començar a ara, hem avançat moltíssim. S’ha dignificat molt, i els ajuntaments tenen més cura amb el que contracten i amb l’oferta que fan”, assenyala el cantant de Trobadorets. “Ara hi ha molts festivals que incorporen, encara que siga una part menuda, espectacles de música familiar, i fins i tot han sorgit festivals dedicats exclusivament a això. Quan va aparéixer Formigues era una raresa, perquè pràcticament no es feia. Ara l’oferta és enorme.”
Pel que fa a la banda, mirant cal als pròxims quinze anys, Pau Sancho té clar què voldrien que continuara creixent amb Trobadorets: les ganes de passar-ho bé. “Més enllà de tot el que hem parlat, el principal objectiu és que les famílies que vinguen als nostres concerts se’n vagen contentes i satisfetes a casa”, explica. “Que quan miren les fotos o els vídeos ho recorden amb alegria.” Per al grup, després de tot, no hi ha una meta més gran que continuar fent camí “de poble en poble, xalant i compartint música”.
