CASTELLÓ. Els Amics de les Arts volien tancar etapa fent-se una pregunta tan necessària, com a voltes incòmoda: qui som? I qui volíem realment ser? La banda de pop catalana ha dedicat el seu últim disc Allà on volia (2023) a la reflexió. I alhora ha tancat una trilogia formada pels seus últims treballs, que juntament amb aquest, formen Un estrany poder (2017) i El senyal que esperaves (2020). Persistir durant una vintena d'anys a la música té aquestes coses. Que en determinant moment, t'atures i penses, he fet tot allò que volia?
En el seu cas, no són pocs els èxits que han aconseguit Els Amics de les Arts. Molts d'ells es toquen avui dissabte a l'Auditori de Castelló, com a part de la gira 'Un món de músiques. No obstant això, la formació de Barcelona té, de segur, molt més a oferir. Tant que ja avança Dani Alegret (veu i piano) que en 2023 hi haurà nou disc i serà molt diferent d'aquest. Es ve un "mosaic molt bonic", explica a Castellón Plaza. La música no s'atura i, fins i tot, ja han publicat nous singles que no formen part d'aquest disc. Parlem amb Alegret sobretot el que es ve.
-Acabeu de publicar una col·laboració amb Lildami. Cal, com a grup veterà, recolzar a les noves generacions?
-Com a músic, el pitjor que pots fer és tancar-te en el teu propi estil i quedar-te sense obrir la mirada cap a tot el que s'està fent. Amb Lildami vam tenir una gran sort. Durant un temps ens va tirar floretes a les xarxes, dient que li agradaven les nostres cançons. I un dia ens vam encontrar i li vam comentar que també ens agradava el que fa. D'aquí va sorgir la idea de col·laborar i ha sigut una experiència molt divertida. Hem treballat d'altra manera, molt més espontània. Nosaltres som molt reflexius, li donem mil voltes a tot. Si la melodia que volem és eixa, o els acords, els arrendaments... I amb ell tot ha sigut molt ràpid. Durant dos dies ens vam ajuntar i d'ací havia de sortir alguna cosa, fora publicable o no. Al final, ha sigut una cançó molt xula i està agradant.
-Allà on volia reflexiona molt sobre l'existència pròpia. En el vostre cas, heu aconseguit ser la banda que volíeu?
-És complicat. No sé si som la banda que volíem ser, perquè al final, tu projectes en el futur coses que, tal volta, tampoc són les més encertades. Però, som la millor banda que podríem haver arribat a ser. Estem exactament allà on volíem. Ens sentim cada matí, quan quedem per assajar i fer cançons, molt afortunats.
-Es pot ser tant ambiciós cantant català com anglés? O cal marcar-se unes expectatives diferents?
-Sí, de fet en la pregunta anterior el meu cap ha anat a quan tenia dèsset anys. Quan feia els primers concerts amb els amics del col·legi pensava en com seria de brutal viatjar pel món. Cantant en català aquest somni és impossible. Però ara vist en perspectiva tampoc és necessari. Està bé cantar encara que siga sols en el nostre petit territori. I, en realitat, ja viatges amb la música, no cal físicament. Tot i que sí que hem viatjat gràcies a la música. Fa dos estius vam fer una minigira per Nova York, Canadà i Washington. Sabem que toquem allà perquè hi ha gent catalana treballant o estudiant, però està bé.
-Estan les xarxes socials ajudant a tombar "murs" que antigament eren molt complicats de superar?
-Jo crec que ajuden a aconseguir una cosa que és molt important, que és que un artista que està a casa sol puga compartir la música en tot el món. Però també és veritat que cada cop més els algoritmes acostumen a premiar els artistes més coneguts i no promouen tant la descoberta. Abans es premiava més la novetat. La recomanació d'Spotify sol ser la cançó més escoltada a Espanya o al món. En aquest sentit, és com que tens totes les possibilitats, però les recomanacions van a allò més mainstream.
