La pintura magdalenera, és a dir la plàstica creada al voltant de les festes de la Magdalena, ha estat una referència en l’art costumista castellonenc de la segona meitat del segle XX. A partir de la renaixença de les festes de la Magdalena en 1945, molts pintors i aficionats han tractat els motius de la festa, tant en la pintura de costums com en el paisatge. Certament molts d'eixos quadres o dibuixos tenien com a motiu l’ermita de la Magdalena, vista fora del temps de la festa, és a dir eren imatges paisatgístiques. En el present article, però, volem referir-nos a la plàstica relativa a la festa i deixem de banda els quadres que representen l'ermita en temps ordinari.
Soler Blasco, màxim representant d'un gènere
Joan Baptista Soler Blasco va nàixer a Gandia el 1920, quan la seua família venia de camí cap a Castelló, i passat el temps, amb 17 anys, es va casar amb un castellonenca, Paquita Sorribes Barres. Durant els anys quaranta i cinquanta del segle XX va treballar a Castelló en diversos projectes. En eixe temps, Soler Blasco va rebre la influència de la pintura impressionista francesa, sobretot de Degàs, Renoir i Manet.
A finals de la dècada dels quaranta, des del 1948, va exposar anualment, fins al 1961, a la sala Estilo, del carrer Trinitat de Castelló, amb l'èxit assegurat. La convocatòria va tenir continuïtat, perquè del 1965 al 1984 el pintor va mostrar els seus quadres a la galeria Derenzi, del carrer Colón, coincidint sempre amb les festes de la Magdalena.
En una entrevista al programa Castelloneries, de Ràdio Castelló, el mateix pintor va explicar la seua identificació amb les tradicions castellonenques, posant com a exemple la participació en la Romeria de les Canyes, des del 1945: "ccada any, per lluny que estiga, acudisc puntual amb la meua canya, per a complir com un ritual, a la tradicional romeria. Jo veig en ella l'homenatge d'un poble agraït i orgullós als seus avantpassats i a la seua història" (Castelloneries, programa 820).
Eixa vinculació de Soler Blasco amb la vida castellonenca va generar la seua pintura magdalenera. Ell mateix ho va explicar així: "crec que, si l'artista és sincer, haurà de ser permeable als sentiments del grup ètnic al qual pertany i en farà crònica, juntament a les seues naturals preocupacions tècniques, estètiques o filosòfiques" (Castelloneries, 820).
Del paisatgisme de Porcar i de les tècniques de l'impressionisme va nàixer la pintura d'ambient i color de Soler Blasco sobre les festes majors castellonenques, que abans ningú no havia tractat mai d'eixa manera, i que després va ser imitada. «A més de crear un estil havia creat plàsticament uns tipus. [...] Aquest era l'estigma del nostre pintor: la innocència, a la qual repetides vegades va saber vestir de castellonera», explica Antonio Gascó en un article publicat a la revista El Fadrí del 1985.
'Eixida de la Romeria' de Soler Blasco i l'artista amb 'Quiquet de Castalia'
Cal dir que els primers olis que coneixem classificables dins el gènere magdalener no són de Soler Blasco sinó del pintor castellonenc Vidal Serrulla. En 1962, en una exposició en la Galeria Bernad, també al voltant de les festes de la Magdalena, es van mostrar els quadres Castellonera i Castellonero, de Vidal Serrulla. Dit això, les pintures magdaleneres de Soler Blasco van gaudir d'una acceptació absoluta, gairebé entusiasta, i la seua exposició va ser des del 1965 com un acte més del programa de les festes. La fama del pintor va facilitar aquella operació comercial, en una època on a Castelló existien prou galeries d'art.
Dins de la seua vasta producció magdalenera, Soler Blasco va crear tres obres molt significatives, un parell propietat del sindicat de transports de Castelló, i després de COTRANSCA. La més important, en la meua opinió, és Eixida de la romeria, un quadre de 200 x 70 cm. L'artista, bon dibuixant i tècnic del color, presenta una excel·lent perspectiva de la plaça Major, amb colors vius i figures plenes de dolcesa i encant. Va assolir una certa a popularitat, en ser reproduïda en díptics i targes, editades per la Junta Central de Festejos, o en calendaris de la Caixa Rural.
La segona obra d'encàrrec és Ofrena de flors, que mostra un grup de xiques abillades de castelloneres dins un conjunt colorista, en una perspectiva que va decreixent fins a la façana del santuari de la Mare de Déu del Lledó.
La tercera obra, Ermites del Caminàs (1967), que és propietat particular, entra en el món de les geografies simbòliques. Assistim a una superposició d'espais, veiem un grup participant en l'ofrena de flors al Lledó que té a prop les ermites de la Magdalena i de Sant Roc de Canet. Aquestes pintures, en la meua opinió, haurien de ser obres fonamentals d'un futur Museu de la Festa.
La crítica de Wences Rambla
La pintura magdalenera es va convertir en un gènere, i fins i tot va ser objecte d'un cert menyspreu, no sols per la comercialitat del tema sinó per qüestions artístiques. Una valoració interessant és la de l'aleshores jove pintor i estudiant Wenceslao Rambla Zaragozà (Castelló, 1948-Benicàssim, 2023), que seria anys després catedràtic i vicerector de Cultura de la Universitat Jaume I. Es tracta d'un text inèdit, en castellà, per a ús docent al Seminari d'història de l'art del Col·legi Universitari de Castelló, titulat Exposiciones en Castellón. Temporada 1971-1972. El text de Rambla està datat el 16 de maig del 1972, i li va ser encomanat pel professor Ramón Rodríguez Culebras. Aquell informe parteix del desinterés de les institucions per les noves manifestacions artístiques realitzades a les comarques de Castelló.
Exposiciones en Castellón va incloure una valoració crítica de la pintura de Soler Blasco. Passat el temps, la visió de Rambla té un important valor documental desconegut de tothom, i per eixa raó la transcrivim ara ací:
Soler Blasco.- Pintor castellonense, de castelloneros y similares. Su temática ‒según escribe de él J. Carlos Villacorta‒ «se inscribe en el círculo de esa misteriosa zona del mundo infantil». A mi juicio, ni misteriosa, ni por supuesto infantil. A no ser que estos términos se especifiquen o hayan dejado su original significación.
Como todos los años montó su exposición por las fiestas de la Magdalena, con buen aparato propagandístico. Y como todos los años vendió toda su obra, "porque gusta mucho a este público", según el mismo Soler declaró en una no muy lejana entrevista. En esta dijo también que jamás ha hecho abstracción, pues siempre ha partido de una realidad objetiva. (¿Acaso no se parte siempre de una realidad, objetiva o subjetiva, en la pintura? ¿Cree el señor S. B. que se abstrae de la nada?).
Para Soler insistir en una temática determinada reiterativamente y procurar halagar al público es demostrar una gran personalidad. Esto ya lo expresó con palabras muy propias Lope de Vega. El mismo pintor afirma que "históricamente el arte refleja la conciencia de una época... (de acuerdo); pero, por otra parte, que "el arte pictórico español es bueno y válido porque es estático, dándole gran ventaja y poder para nutrir el arte mundial..."
Desconocíamos esta variante del Soler, la de intentar convertirse en teórico e historiador... Si es estático, ¿como refleja la conciencia de su época, siempre dinámica? ¿Estamos ya en el siglo XX muy avanzado o no? ¿El arte pictórico español es estático? Huelgan comentarios.
Wences Rambla va fer una valoració crítica de l'obra de Soler Blasco
Algunes opinions de Rambla van entre parèntesis, i les citacions provenen del catàleg de l'exposició anual a Derenzi d'aquell any i d'una entrevista al diari Mediterráneo. Cal dir que Soler Blasco també va acabar fent pintura abstracta, a partir dels anys 80.
Hem de concloure que aquest artista cosmopolita, amb una vida compartida entre Castelló i Xàbia, va ser el pintor magdalener per antonomàsia, però el seu art inclou molts altres temes. Les festes de la Magdalena van poder imaginar-se a partir de les pintures d'artistes com Soler Blasco. Una frase del catàleg de Derenzi del 1979, escrita en valencià pel mateix Soler, resumeix el que era la pintura per a ell: "En l'art sols cap lo bo, la moda no compta, i si l'artista porta algo dins ja queda en el quadre".
