Escriure és, també, una manera de viure. No l’única possible, per descomptat: hi ha qui viu una vida sencera sense necessitat d’escriure res. «Cadascú és cadascú i fa ses cascunades», que diu la veu popular. Perfecte... Però la gent de lletra sap perfectament que escriure la vida és, més enllà d’un entreteniment o un ofici, un procediment per a reviure-la: per a pensar-la i repensar-la; per a assaborir-la amb matisos nous; per a provar d’explicar-la i reinventar-la; per a provar de trobar-hi un sentit.

La reflexió ve al cas perquè aquesta setmana, amb motiu del Dia de Sant Jordi —el Dia del Llibre— he tingut l’oportunitat d’assistir a diferents actes literaris en què, per uns camins o uns altres, s’ha reivindicat amb insistència el poder alquímic de les paraules: la capacitat de la literatura no solament per a permetre’ns de viure, en la que tenim, altres vides de propina, sinó també per a dotar de significacions afegides la vida mateixa que tenim: la vida nostra de cada dia. En aquest sentit, el passat dimecres em va impressionar molt la confessió que públicament va fer l’escriptora de Cocentaina Marisa Abad durant l’acte de presentació del seu llibre 3.600 segons al Centre d’Interpretació Carmelina Sánchez-Cutillas d’Altea:

—Quan va morir mon pare no vaig plorar. No vaig poder plorar. No m’eixien les llàgrimes. I, no sé per què, em vaig posar a escriure compulsivament: per traure fora de mi tot el dolor que sentia dins. Escriure és per a mi una passió, una necessitat, una obsessió. Fins al punt que no sé si sabria viure sense escriure. Vull dir: que no sé si voldria viure si no poguera escriure —venia a dir l’escriptora contestana.

Despús-anit dijous, precisament a Cocentaina, vam estar comentant, en el sopar posterior a una presentació de llibre en la Biblioteca Pública Municipal, aquesta manera extremadament intensa de viure la literatura que algunes persones tenen a partir de la memòria de l’escriptor Josep Piera, en qui la confusió entre escriptura i vida —entre el projecte literari i el projecte vital— era especialment evident, carismàtic i fèrtil. Crec que va ser l’amic Vicent Romans qui, a l’hora del cafè, va rememorar una de les saboroses extravagàncies de Piera, durant un recital de versos d’Ausiàs March en un congrés d’Escola Valenciana.

—Què vols? Tots els genis tenen les seues excentricitats —vaig voler valorar jo, amb un somriure no exempt d’enyor per la figura de Piera—. Veus? Demà de matí he quedat per fer un cafè amb un altre geni, que també té les seues manies...

—Amb qui? —s’hi va voler interessar Antoni Barceló.

—Amb Gaspar Jaén —vaig deixar caure, sabedor que els orígens il·licitans de Toni hi farien la seua màgia.

—Demà has quedat amb Gaspar? —es va entusiasmar de seguida Susi Orts, responsable de l’Arxiu i la Biblioteca de Cocentaina (i parella d’Antoni Barceló), amb la vivacitat que sempre la caracteritza. I amb eufòrica adhesió em va demanar:— Dona-li records de part nostra, per favor: ell sap que l’estimem moltíssim.

Va ser, per descomptat, la primera cosa que vaig fer quan, després no sé quant de temps —massa, en qualsevol cas—, ahir de matí em vaig regalar el plaer de tornar a coincidir amb el gran poeta d’Elx. Durant prop d’una hora, en una cafeteria del Campus, vam estar parlant de tot i de res: de la vida i de l’escriptura, particularment. Vam repassar algunes

amistats comunes especialment estimades, com la de Josep Manuel Escolano, la d’Emili Rodríguez Bernabeu, o la del mateix Josep Piera. «Et portaré els versos divendres», m’havia anunciat Gaspar, per WhatsApp, ara fa una setmana. I jo ja sabia de quins versos em parlava: del volum Per a saber d’amor. Obra poètica, que Adia Edicions, de Calonge, a Mallorca, acaba de publicar-li. Es tracta d’un llibre exquisidament editat (cobertes grogues, tapa dura, paper ivori i un tipus de lletra clàssic, elegantíssim), amb 528 pàgines que inclouen —ja s’entén— l’obra poètica completa de Gaspar Jaén.

—Caram, Gaspar! Moltes, moltes, moltíssimes gràcies... —li dic en el moment que em posa el seu llibre a les mans—. No puc oblidar el gest que va fer al seu dia Josep Piera, quan sostenia entre les seues mans fràgils el volum de la seua Poesia completa. «Veus? Una vida!» recorde que va dir, amb un somriure feliç. Xe! I, de més a més, l’edició fa un pam de goig!

—Sí. Estic molt content. He quedat molt bé... En l’editorial han cuidat moltíssim l’edició. I Josep Escolano m’ha ajudat moltíssim a revisar tots els textos, i m’ha fet molts suggeriments... Li estic molt agraït.

—És una obra que quedarà... —li pronostique, conscient com soc que Gaspar Jaén és la gran veu poètica «d’un temps i d’un país» a la ciutat d’Elx. I no m’estic de llançar-li una floreta:— Recorde que un dia tu em vas dir que hi ha poetes d’antologia i poetes d’obra completa: que Vicent Andrés Estellés, posem per cas, era un poeta d’antologies; mentre que Joan Salvat-Papasseit o Bartomeu Rosselló-Pòrcel eren poetes d’obra completa. Diria que m’ho vas dir, això, quan es van presentar, en poc temps de diferència, les obres poètiques completes de Lluís Alpera i d’Emili Rodríguez-Bernabeu: sostenies que Alpera era un poeta d’antologies i que Rodríguez-Bernabeu, en canvi, era un poeta d’obra completa... Doncs ja veus: jo sempre he pensat que tu eres un poeta d’obra completa.

Ni li mentia: tinc per a mi que l’Obra poètica de Gaspar Jaén i Urban és una d’aquelles notícies meravelloses que poden passar desapercebudes i que, tanmateix, tenen una importància enorme en una cultura com la nostra —una transcendència que només els estudiosos del futur sabran valorar en la mesura justa. No obstant això, la novetat de Gaspar que em deixa parat no és la de l’Obra poètica, sinó la que m’anuncia a continuació:

—Ara m’estic dedicant a digitalitzar i penjar en el Repositori de la Universitat d’Alacant (RUA), en una secció que es diu «Diaris i correspondències», el diari que he estat escrivint durant tota la vida. Hi ha una part que he transcrit i he revisat, però com que crec que els textos tenen més un valor documental que no literari, també estic penjant els originals manuscrits, escanejats, en PDF.

—Què em dius?

—Sí... Pensava que te n’havia parlat. Vaig començar a escriure el meu diari l’any 1963, quan tenia a penes onze anys. I el 1979 ja el comence a escriure en català. I l’he mantingut fins l’actualitat. No sé quants milers i milers de pagines són! I ara vull que siga consultable, simplement com a document, juntament amb una gran part de la meua correspondència. En el text de presentació explique que m’ho plantege com «una obra inconclusa (i, en tot cas, i necessàriament, pòstuma)», i advertisc que es tracta de textos en què «s’ha de veure l’escriptura com a document, no com artifici: no són literatura ni periodisme ni investigació ni entreteniment».

—Xe, caram, Gaspar. Mai no em deixes de sorprendre! El dia de demà, quan els doctorands de Filologia facen tesis doctorals sobre tu i la teua obra hi podran sucar un pa! —faig com si bromejara, però ell sap que, en el fons, li estic parlant molt seriosament.

Tan seriosament li parle que, quan ens acomiadem —tots dos ja de peus— i ell torna a insistir no sé com en el caràcter pòstum o testamentari de la seua obra, no m’estic de citar-li la bella frase que l’amic Víctor Labrado va fer servir fa dos o tres setmanes en l’obituari d’«El senyor Josep Piera, de la Drova»:

—És una frase boníssima, que Víctor ja havia escrit en la novel·la Nascuts del fang: «A viva viscuda, la mort hi fa tard». Crec que en el cas de Piera té una aplicació adient, exacta, precisa: va viure tant, que la mort ja hi va fer tard. I diria que en el teu cas serà semblant: la mort et farà tard!

Deu haver-li agradat, la idea de Víctor Labrado, al gran poeta d’Elx. O encuriosit, almenys. Perquè ahir de vesprada encara em preguntava, per WhatsApp:

—Joan, recorda’m: «Vida viscuda, la mort ja hi tarda?» Com era això?

Jo, en la resposta, li reproduïsc literalment —amb l’afegit d’una emoticona que pica l’ullet— la frase publicada per Labrado en Nascuts del fang:

—«A vida viscuda, la mort farà tard»...

Tanmateix, no deixe de pensar que, per al cas de Gaspar Jaén, i considerant que ell encarna com poques persones aquesta idea apuntada a l’inici, que escriure és també una manera de viure, potser la cèlebre i genial frase de Víctor Labrado ben mereixeria una breu variació:

«A vida escrita, la mort hi farà tard.»