La setmana que ve tornaran a omplir-se les aules de tots els estudis d’Infantil i Primària, de Secundària i de Batxiller, com també de les universitats valencianes. Tornaran les motxilles, els llibres, les presses del matí, els corredors plens, les reunions, els horaris impossibles i aquella barreja tan particular d’il·lusió i cansament que acompanya cada inici de curs. I potser aquesta és la primera pregunta que hauríem de fer-nos abans d’obrir cap llibre, encendre cap pissarra digital o descarregar cap aplicació: què significa avui ensenyar?
Durant anys hem parlat molt de la transformació de l’educació. Hem canviat plans d’estudi, metodologies, plataformes, dispositius i terminologia. Hem omplit les aules de pantalles i les programacions de paraules noves. Hem volgut que l’escola s’assemblara al futur. I, tanmateix, hi ha coses que continuen sent sorprenentment antigues: llegir, escriure, comprendre, memoritzar, preguntar, escoltar, argumentar, equivocar-se i tornar-ho a intentar. Potser el repte de la docència no és inventar constantment una escola nova, sinó saber què val la pena conservar de l’antiga. Ara, però, alguns països europeus estan començant a replantejar-se aquesta aposta tecnològica. Suècia, considerada durant anys un referent de la digitalització educativa, ha impulsat mesures per reforçar la presència dels llibres impresos i de l'escriptura manual després de constatar que l'aprenentatge no sempre millora quan tot passa per una pantalla. Resulta que estar mirant un dispositiu durant hores no garanteix una major comprensió ni una millor concentració. Quina sorpresa!
Pensava tot això aquests últims dies de les vacances en rellegir unes paraules del poeta i crític Juan Antonio Masoliver Ródenas en les seues memòries, Desde mi celda, plenes de sinceritat i de nostàliga: “desde muy pequeño me fascinaban las letras, la tinta, el papel. El papel en blanco y la posibilidad de llenarlo de letras». I explica com, des de ben menut, arribava a amagar els quaderns perquè escriure era, per a ell, una mena de món secret. El paper que li regalava el pare d’un company es va convertir en un objecte extraordinàriament valuós i, sobretot, en el lloc on va començar a escriure de veritat. No és una defensa nostàlgica del paper. És una defensa de l’experiència d’aprendre.
Perquè potser hem comès un error quan hem confós modernitzar l’educació amb digitalitzar-la. Una tauleta pot ser una eina extraordinària. Un ordinador pot obrir finestres al món que abans ni tan sols imaginàvem. La intel·ligència artificial ja està canviant —i ho farà encara més— la manera com busquem informació, escrivim, investiguem i treballem. Negar aquesta realitat seria tan absurd com voler ensenyar física sense parlar de Newton. Però una pantalla no és una metodologia. Una aplicació no és una pedagogia. I un aula plena de dispositius no és necessàriament una aula on s’aprén millor. La pregunta important continua sent molt més senzilla: per a què? Per a què volem una determinada tecnologia? Per a què demanem a l’alumnat que faça una presentació interactiva quan potser el que necessita és llegir deu pàgines amb atenció i explicar després què ha entés? Per a què volem convertir cada activitat en una experiència audiovisual si hi ha aprenentatges que exigeixen precisament el contrari: silenci, concentració, paciència?
Un bon text escrit a mà no necessita transicions. Una idea ben argumentada no necessita animacions. I comprendre un llibre continua sent una activitat extraordinàriament sofisticada encara que no tinga cap botó. Això serveix per a Primària, on cal construir les bases; per a Secundària, on cal consolidar-les i despertar curiositat; i també per a la universitat, on potser hauríem de recordar que formar professionals no consisteix només a transmetre competències, sinó a formar persones capaces de pensar per si mateixes. I ací apareix un altre dels grans reptes de la docència: el temps.
Aprendre costa temps. Ensenyar també. No tot pot ser immediat. No tot pot ser divertit. No tot pot convertir-se en un joc. Hi ha coneixements que exigeixen esforç i disciplines que no es poden substituir per una experiència atractiva. Llegir un llibre difícil, estudiar una fórmula, escriure un text i corregir-lo, memoritzar un poema, entendre un problema o sentir durant una hora una explicació poden semblar activitats poc revolucionàries. Però continuen sent formes de construir coneixement.
Tot això ens obliga a parlar també dels docents. Sovint discutim sobre què ha de fer el professorat, però molt menys sobre què necessita per poder fer-ho bé. Els demanem innovació, inclusió, digitalització, personalització, coordinació, resultats, tutories, burocràcia i adaptació permanent. I després ens sorprén que el cansament forme part del paisatge educatiu. No hi ha transformació educativa possible sense bons professors i professores. I tampoc n’hi ha sense temps perquè puguen preparar les classes, conéixer el seu alumnat, corregir, investigar, equivocar-se i tornar a provar.
Potser aquest setembre hauríem de començar el curs amb una ambició una mica més modesta i, alhora, molt més exigent. No preguntar-nos quina és l’eina més moderna, sinó quin és l’aprenentatge que volem aconseguir. No preguntar-nos com fer una classe més espectacular, sinó com aconseguir que un alumne isca de l’aula sabent una mica més, pensant una mica millor o preguntant-se alguna cosa que abans no es preguntava. Perquè el futur de l’educació no serà una batalla entre el paper i la pantalla. Serà la capacitat de decidir quan convé l’un, quan convé l’altra i, sobretot, quan no en necessitem cap dels dos.
El futur també tindrà intel·ligència artificial, pissarres digitals i eines que encara no coneixem. Però continuarà necessitant algú que explique, algú que escolte, algú que pregunte i algú que ajude un alumne o una alumna a descobrir que pot entendre allò que, fins aquell moment, li semblava impossible. El curs comença la setmana que ve. I potser la lliçó més important és que, abans d’ensenyar-los a utilitzar totes les eines del futur, hauríem d’assegurar-nos que saben llegir, escriure, pensar i mirar el món amb criteri. No és una revolució. És educació.
Carles Cortés és catedràtic i escriptor
