Hi ha llibres que no pretenen oferir respostes, sinó posar davant del lector preguntes que la societat s’entesta a evitar. Les àvies (2003), de Doris Lessing, és un d’aquests textos incòmodes. La història de Roz i Lil, dues amigues que mantenen una relació amorosa i sexual amb els fills respectius, traspassa deliberadament els límits morals convencionals. La provocació no rau únicament en el caràcter pràcticament incestuós de les relacions, sinó en un fet que continua incomodant més del que admetem: les protagonistes són dues dones d’uns seixanta anys que desitgen, decideixen i viuen la seua sexualitat sense demanar permís.
Lessing no escrivia per escandalitzar gratuïtament. Escrivia per obligar-nos a mirar allò que preferim mantenir fora de camp. Per això, ben al començament de la narració, el narrador adverteix: "Els seguien dues dones igual d’atractives, d’uns seixanta anys…, si bé a ningú se li hauria ocorregut qualificar-les d’ancianes". La frase sembla anecdòtica, però conté tota una declaració de principis. La vellesa no és una categoria homogènia ni una condemna sentimental. L’edat no anul·la el desig. El que sovint l’anul·la és la mirada dels altres.
La nostra societat ha fet un esforç admirable per allargar l’esperança de vida. Al nostre país, una dona pot esperar viure més de 86 anys, una de les esperances de vida més elevades del món. Però hi ha una contradicció evident: hem aconseguit viure més anys, però encara no sabem què fer culturalment amb aquestes dècades afegides. Especialment quan parlem d’amor, erotisme i sexualitat. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, hi ha nou milions de dones majors de cinquanta anys i més de sis milions superen els seixanta-cinc. Es tracta d’un dels col·lectius més nombrosos del país. No estem parlant d’una minoria residual, sinó d’una realitat demogràfica que creix any rere any. Tanmateix, la representació pública d’aquestes dones continua atrapada entre dos estereotips igualment injustos: o bé són àvies dedicades exclusivament a la família o bé desapareixen completament del relat social.
Costa trobar en la publicitat, en el cinema, en les sèries o en les xarxes socials dones grans que estimen, sedueixen o simplement expressen desig. Quan apareixen, sovint ho fan convertides en excepcions extravagants o en motiu d’humor. El missatge és subtil però persistent: la sexualitat té data de caducitat, especialment si eres dona. És una de les formes més sofisticades d’edatisme. No consisteix només a discriminar per l’edat, sinó a expulsar les persones grans del territori simbòlic del desig. El cos envellit deixa de ser percebut com un cos capaç d’emocionar, de provocar o d’enamorar. Es torna transparent.
Les aplicacions de contactes han accentuat encara més aquesta invisibilitat. Plataformes construïdes sobre la immediatesa de la imatge converteixen les persones en un catàleg de rostres que es descarten amb un moviment del dit. L’algoritme premia la joventut, els cossos normatius i una estètica industrial de la bellesa. No és una qüestió exclusiva de les dones, certament, però elles pateixen una doble penalització: la del pas del temps i la d’uns cànons estètics molt més exigents que els imposats als homes.
La paradoxa és evident. Mai no havíem defensat tant la llibertat sexual i, alhora, mai no havíem sotmés tant el desig a la dictadura de la imatge. El sexe s’ha democratitzat en el discurs, però continua jerarquitzat en la pràctica. Qui no encaixa en els patrons visuals dominants és expulsat del mercat afectiu. Tanmateix, la biologia desmenteix tots aquests prejudicis. La investigació mèdica i psicològica coincideix que el desig no desapareix amb la menopausa ni amb la jubilació. Canvien els ritmes, les formes i fins i tot les prioritats, però la necessitat d’intimitat, de contacte físic, de tendresa i de sexualitat continua present. Moltes dones, fins i tot, expliquen que és precisament després dels cinquanta quan viuen amb més llibertat el seu erotisme, alliberades de la por a l’embaràs i de moltes de les obligacions socials que havien condicionat les dècades anteriors.
Potser per això resulta tan revelador recuperar El teu gust (2020), d’Isabel-Clara Simó. L’escriptora valenciana convertia el desig femení madur en el centre del relat sense necessitat d’excuses morals ni justificacions psicològiques. La protagonista no demana disculpes per voler estimar ni per voler ser desitjada. Simplement reivindica una evidència que encara sembla revolucionària: la vida afectiva no conclou quan les arrugues comencen a ocupar el lloc de la pell tibant. Aquesta és, probablement, una de les grans assignatures pendents del feminisme contemporani i també de tota la societat. Durant dècades hem lluitat perquè les dones pogueren decidir lliurement sobre el seu cos durant la joventut i la maduresa reproductiva. Ara toca defensar amb la mateixa convicció el dret al desig quan aquella etapa biològica ja ha passat. La llibertat sexual no pot tenir data de caducitat.
Qui no coneix una dona d’aquesta generació que confessa, amb una barreja d’humor i resignació, que continua tenint ganes de viure l’amor o el sexe però no troba companys disposats a compartir aquesta etapa? Qui no ha sentit relats de dones que observen com els homes de la seua edat abandonen qualsevol iniciativa afectiva mentre els més joves les consideren invisibles perquè han quedat fora dels cànons estètics imposats? Aquest silenci és molt més freqüent del que imaginem. Potser ha arribat el moment de deixar de parlar tant sobre l’envelliment i començar a parlar sobre la plenitud. De comprendre que viure més anys només té sentit si també acceptem que aquestes dècades addicionals continuen plenes de projectes, de passions i de desig. No es tracta de negar el pas del temps, sinó d’alliberar-lo del prejudici que associa la joventut amb la vida i la vellesa amb la renúncia.
Isabel-Clara Simó ho sintetitzava quan escrivia: "Soc una dona que comença a ser madura i que tot just s’inicia en la vida". Potser aquesta és la frase que millor defineix el repte del nostre temps. Acceptar que hi ha persones que, després dels cinquanta, dels seixanta o dels setanta anys, no estan tancant cap història. Tot el contrari, encara n’estan començant moltes. També les que passen pel cos, pel desig i per l’amor. I una societat que els nega aquesta possibilitat no sols els roba una part de la vida; també empobreix la idea mateixa del que significa viure.
Carles Cortés
Catedràtic d’universitat i escriptor
