Les direccions dels centres educatius valencians han tornat a dir prou. La notícia que coneixíem aquesta setmana és significativa: representants dels directors rebutgen les noves mesures impulsades pel Consell per controlar la pretesa "neutralitat ideològica" als centres i reclamen que es retiren. No és una reacció corporativista ni una negativa a ser supervisats. La inspecció educativa existeix, naturalment, i ha de garantir el compliment de la normativa. El problema és un altre: convertir la sospita en principi de funcionament i traslladar als centres una batalla ideològica que no han provocat i que no necessiten.
Per entendre el cansament cal recordar què va passar fa només uns mesos. El curs passat va acabar amb una vaga indefinida del professorat de l'ensenyament públic valencià que es va prolongar durant el final de curs. Els docents reclamaven millores salarials, sí, però també una reducció de la burocràcia, plantilles suficients, disminució de ràtios, agilització de les substitucions, més recursos per a la inclusió i una política d'infraestructures capaç de respondre a les necessitats reals dels centres. No demanaven la lluna. Demanaven poder fer bé el seu treball.
Enmig d'aquell conflicte es va produir un fet que no hauríem d'oblidar. Prop de 270 càrrecs directius, corresponents aproximadament a 140 equips, van anunciar o presentar la seua dimissió. La mateixa Conselleria va comptabilitzar formalment la renúncia de 95 directors. Finalment, només nou la ratificaren. Algú podria interpretar-ho com un fracàs de la protesta. Jo ho interprete justament al contrari. Si molts van tornar enrere va ser, en bona mesura, perquè abandonar definitivament significava deixar els seus centres en una situació encara més complicada. Aquesta és la paradoxa terrible: fins i tot quan diuen prou, se senten responsables dels qui deixen darrere.
Conec bé aquesta sensació. Conec també un bon grup de docents que han ocupat o desenvolupen aquestes responsabilitats. Dirigir un col·legi o un institut públic és avui molt més que gestionar un projecte educatiu. És quadrar plantilles que no arriben, buscar solucions a substitucions que es retarden, respondre famílies, gestionar conflictes, atendre necessitats d’inclusió, interpretar normatives que canvien, justificar despeses, emplenar formularis, solucionar problemes d'infraestructures i, quan cal, buscar recursos pràcticament davall de les pedres. Tot això mentre s'intenta protegir el claustre del desgast i recordar que, al centre de tot, hi ha l'alumnat.
Els acords que van permetre posar fi al conflicte incorporaren alguns avanços: compromisos sobre simplificació burocràtica, revisió de ràtios i infraestructures, compensació d'hores dels equips directius, reducció dels terminis mitjans de substitució i diverses millores laborals. Hi hagué també acords salarials amb una part dels sindicats. Però la distància entre allò que es reclamava i allò que finalment es va aconseguir explica que la sensació de malestar no haja desaparegut. Canviaren algunes coses; no canvià el problema de fons: una escola pública obligada massa sovint a funcionar gràcies al voluntarisme dels seus professionals.
I ara, quan encara no s'ha apagat aquell incendi, arriba un nou front. La Llei 5/2026 incorpora entre les funcions de la Inspecció educativa la de "velar per la neutralitat ideològica" dels centres i supervisar activitats, materials curriculars i actes escolars per evitar qualsevol "adoctrinament". També atribueix als directius, docents i consells escolars responsabilitats en aquesta vigilància. Una mesura sorgida de l'acord polític entre PP i Vox per als pressupostos valencians. És difícil no veure la contradicció: es pretén despolititzar les aules introduint-hi directament la desconfiança política.
Perquè, qui decidirà què és neutral? L'escola no pot ser partidista, evidentment. Però tampoc pot ser indiferent davant els valors democràtics. Educar no és fabricar ciutadans ideològicament asèptics. És proporcionar coneixements, eines crítiques i valors de convivència perquè cada persona puga pensar per ella mateixa. Hi ha una imatge del pintor Antoni Miró que aquests dies em torna insistentment a la memòria. És la seua Victòria de Samotràcia. La figura alada avança contra un vent que podem imaginar poderós, amb els plecs de la roba enganxats al cos i una llum daurada que sembla sorgir de la mateixa escultura. No té braços. No té cap. I, tanmateix, avança. Resisteix. Continua dreta després de més de dos mil anys. Pense en ella quan llig que els directors i directores dels centres educatius valencians tornen a alçar la veu davant les darreres decisions de la Generalitat. Després d’un curs esgotador, el nou comença amb l'exigència de la "neutralitat ideològica" dels centres. El més dolorós és que tot açò arriba als mateixos equips directius que fa pocs mesos advertien que estaven al límit. En lloc d’escoltar-los, els afegim responsabilitats. En lloc de confiança, sospita. En lloc de recursos, controls. En lloc de diàleg, una nova normativa elaborada des de la lògica partidista.
I, tanmateix, al setembre tornaran a obrir les portes. Hi haurà directors i directores revisant horaris fins a última hora, caps d'estudis intentant encaixar allò que no encaixa, secretaris lluitant contra una burocràcia interminable i professorat preparant aules, materials i projectes. Ho faran perquè saben que darrere de cada expedient hi ha un xiquet, una adolescent, una família. Ho faran moltes vegades per damunt de les seues possibilitats i fins i tot de les seues competències.
Aquesta és la grandesa, però també el perill. No podem construir l'ensenyament públic sobre l'heroisme quotidià dels seus treballadors. Una societat justa i igualitària necessita una escola pública forta, i una escola forta necessita recursos, estabilitat, confiança, comprensió i diàleg. Menys vigilància ideològica i més escolta. Menys batalles partidistes i més professors. Menys sospita i més respecte. Perquè els equips directius no necessiten que els vigilen per recordar-los la seua responsabilitat. Fa anys que la sostenen sobre l'esquena. El que necessiten, senzillament, és que l'administració valenciana comence també a sostenir-los a ells. Perquè també ells, com aquella Victòria sense braços, continuen avançant contra el vent. I potser aquesta és la imatge que millor resumeix què demanem a l'escola pública: que continue dreta, que continue avançant i que continue transmetent allò que una generació rep de l'anterior, aprén, qüestiona i passa a la següent. Així hem avançat durant segles. L'escola pública forma part, en definitiva, d'aquesta llarga victòria de la cultura.
Carles Cortés
Catedràtic d’universitat i escriptor
