CASTELLÓ. Des de la tradició historicista alemanya o els historiadors empírics britànics es definia un fet històric com allò que havia esdevingut en el passat i que havia deixat empremta en documents, de manera que poguera ser reconstruït per les persones que investiguen la història. Doncs bé, en el futur, sens dubte, la història incorporarà la llei de falsa llibertat educativa del senyor Rovira entre els atacs a la nostra llengua. Es podrà equiparar als decrets de Nova Planta o a la dictadura franquista pel seu efecte sobre la cohesió social i la cultura. Però també caldrà entendre-la com un cas d’antipedagògic de manual. És una norma que permet elaborar grups als centres educatius sense cap criteri didàctic ni consideració per les necessitats educatives de l’alumnat.
Fa uns dies parlava amb una directora d’un centre de secundària. Em relatava els problemes que ha generat la consulta lingüística proposada pel govern del senyor Mazón. Em contava com, per al curs 2025-2026, la configuració dels grups s’ha vist condicionada per una decisió purament ideològica, que ha fet saltar pels aires tots els criteris pedagògics. Els equips docents, els orientadors i les direccions dels centres han vist anul·lada la seua capacitat d’organitzar grups equilibrats: ara el criteri determinant és la llengua elegida.
Explicaré tres casos reals que mostren les incoherències pedagògiques del nou sistema determinat per la llei de falsa llibertat educativa. El primer cas és el d’un xiquet amb un informe del tutor de sisé on es recomana no coincidir amb determinats companys per problemes greus de convivència. Tot i això, ha hagut de compartir aula amb ells, perquè la seua elecció lingüística així ho imposava. El resultat és un menyspreu absolut als criteris pedagògics i a la tasca de tot el personal educatiu que vetla pel benestar i l’aprenentatge dels nostres infants i adolescents.
Però aquest no és un cas aïllat. En un altre centre un director m’explicava una situació semblant amb una alumna que havia de separar-se d’un grup per motius d’assetjament escolar. La decisió pedagògica, una vegada més, ha quedat anul·lada per una norma que converteix la llengua en una arma política.
Un tercer cas el tenim en un centre educatiu amb dos grups de diversificació curricular en tercer d’ESO. L’existència de dos grups ha fet que s’haja de separar l’alumnat en funció de la llengua triada sense tindre en compte els criteris de benestar de l’alumnat. La conseqüència ha sigut haver de separar xiquets i xiquetes que generaven sinergies positives fonamentals. Tota la feina feta pel professorat en l’àmbit de l’autoestima i de cohesió de grup durant el programa de segon s’ha perdut. És important recordar que en els grups de diversificació l’equip docent treballa amb molta cura l’autoestima d’aquest alumnat. Alumnat que en els nivells ordinaris de l’ESO té moltes dificultats. Les famílies han manifestat el seu malestar, però, lamentablement, no s’ha pogut fer res.
Eixa és, doncs, la realitat: una consulta lingüística antipedagògica que, sota el fals pretext de la llibertat educativa, només pretenia atacar el valencià, reduir-ne la presència a les aules i, en última instància, intentar fer-lo desaparéixer. És una consulta rebutjada per la comunitat educativa i el professorat i els equips directius de la Comunitat Valenciana la consideren totalment innecessària.
Per això, senyor Rovira, convé recordar-li que la seua consulta no ha estat un exercici de llibertat, sinó la màxima expressió de la «antipedagogia» i la irresponsabilitat educativa.
