Acabe de llegir la novel·la Qui salva una vida de Núria Cadenes, Premi Proa 2025 de novel·la en llengua catalana. Una història que aborda una xarxa d’evasió a la comarca de la Cerdanya durant la Segona Guerra Mundial. Un conjunt integrat per persones de diferents perfils, des de veïns corrents a treballadores o capellans, que ajudaren a fugir jueus, aviadors aliats i fugitius del nazisme o del feixisme. Tot això a partir d’un punt de partida real: el besoncle de l’autora, que servirà per a construir el personatge principal, mossèn Joan, que des de la seua parròquia de Puigcerdà organitzà aquesta xarxa clandestina. Estem davant d’un relat coral que reivindica la memòria de les persones anònimes que arriscaren tot per a salvar vides.
Si aquesta és la base argumentativa, el que destaca, sens dubte, és la tècnica d’escriptura: la concreció de la totalitat de veus en una història no lineal, construïda en capítols curts que esdevenen una mena de trencaclosques on finalment tot suma per a la reconstrucció dels fets.
Cadenes ha tingut precedents en aquesta voluntat polifònica: des de Camí de sirga (1988) de Jesús Moncada, a Jo confesso (2011) de Jaume Cabré o Incerta glòria (1956-1971) de Joan Sales. A nivell internacional podem esmentar diversos llibres de William Faulkner, com Mentre agonitze (1930), o Dublinesos (1914) de James Joyce. El que tenen en comú les tres novel·les catalanes que esmente amb Qui salva una vida és la base històrica: la voluntat de reconstruir moments concrets del nostre passat. Els quatre llibres construeixen el seu argument com un retorn al passat que esdevé un trencaclosques que cal recompondre per donar sentit a la memòria. La presència del mal i de la bondat són les forces centrals dels relats, que ofereixen veus que lluiten contra la injustícia i arrisquen la seua pròpia vida. Unes històries sobre la dignitat humana que mostren la fragilitat dels vincles en temps de violència, on els individus han de posicionar-se moralment en circumstàncies extremes.
Amb tot, el que m’ha interessat d’aquesta història, que consolida, sens dubte, la trajectòria de l’autora catalana resident a València, ha estat la senzillesa de la seua escriptura, amb diàlegs reduïts a la mínima expressió i amb una cohesió difícil d’aconseguir amb les diverses variants de l’estil indirecte lliure que utilitza. Tot plegat per centrar-se en la base argumentativa i en la recreació d’una època difícil, farcida de confusions, incerteses i pors.
Vivim en un món saturat de veus: la polifonia narrativa és el llenguatge del present. Davant de moments complexos viscuts en la nostra història, la multiplicitat de veus a partir de testimonis, fragments íntims i punts de vista reflecteix la complexitat del món contemporani, la necessitat de sospesar veus contradictòries i la impossibilitat de tenir una sola narrativa dominant. Si volem conéixer la realitat, hem de sentir tots els seus protagonistes. L’estructura narrativa de Cadenes és, així, profundament actual: ens educa en la lectura crítica de múltiples fonts, tal com fem amb les xarxes, els mitjans i el debat públic.
Només així podem combatre el risc d’oblit i la desinformació. Vivim en la paradoxa de tenir més informació que mai en el moment actual i, alhora, estar més desinformats. Perquè ara més que mai cal contrastar les fonts i entendre la tendència del mitjà que consultem per evitar un coneixement esbiaixat del present. La història en què es basa Cadenes és l’anècdota, però el missatge que hem d’entendre va més enllà: cal recuperar la totalitat de veus per saber amb certesa el que ocorre. L’autora dona veu a qui no la tenia, a qui va estar silenciat.
En un entorn social on el discurs individualista domina i la idea de l’heroi s’associa al talent o a l’èxit personal, una novel·la coral com aquesta ens recorda que la resistència és col·lectiva i que la força per seguir endavant es construeix, de vegades, amb xarxes no sempre visibles de persones anònimes. Aquest és, per exemple, el missatge que hem aprés de tragèdies com les de la DANA a València el passat any. La recuperació dels danys materials i personals no ha estat obra directa de cap lideratge; ben al contrari, els retrets entre els polítics han demostrat que l’autèntica força ha estat cada dia en els supervivents que han anat denunciant el que ha estat un fracàs de l’administració autonòmica i els conflictes amb la de l’Estat.
Aquesta evidència mostrada pel col·lectiu és la que provoca la crisi dels valors públics, el cansament democràtic i, en alguns casos, les violències globalitzades. Vegem, per tant, com la polifonia davant d’un fet concret pot generar una ètica de l’escolta. Vivim en un moment en què cadascú parla, pocs senten i el diàleg s’empobreix. Ho reconec: deteste les persones que només parlen i no paren l’oïda. L’ètica d’escoltar l’altre és una forma de resistència, de fer sentir totes les veus davant d’un problema, d’observar com el totalitarisme s’infiltra, la por ens paralitza i com la solidaritat salva.
Per això, ara més que mai, hem de recordar els fets de la nostra història per entendre el que va passar i localitzar els mecanismes humans que cal protegir. Perquè amb la novel·la de Cadenes aprenem a llegir la discontinuïtat, on el discurs oficial que ens arriba de la història el fan les persones individuals i no els grans noms.
Carles Cortés és catedràtic de la UA i escriptor
