En la novel·la Germinal, d’Émile Zola, els miners s’organitzen i es llancen a la vaga per denunciar unes condicions laborals insostenibles. No ho fan per caprici ni per estratègia política, sinó perquè la realitat els empeny. Salvant les distàncies, la vaga educativa del 31 de març al País Valencià naix d’un impuls semblant: la necessitat de fer visibles unes problemàtiques que fa temps que s’arrosseguen i que, segons el professorat, estan degradant la qualitat de l’ensenyament públic. La jornada del 31‑M ha estat marcada per un seguiment notable i per una imatge que ha omplit carrers i places: la de la marea verda.

El color verd, ja consolidat com a símbol de defensa de l’educació pública, ha tornat a esdevenir un element d’identitat col·lectiva. No és només una qüestió estètica; és una declaració de principis. El verd evoca esperança, però també resistència i persistència. És el color d’un moviment que no és nou, però que es reactiva quan les circumstàncies ho exigeixen.

Segons dades publicades per diversos mitjans, el seguiment de la vaga ha estat significatiu, amb incidència desigual segons territoris i etapes educatives, però amb una presència destacada en centres públics i en les mobilitzacions als carrers de ciutats com València, Alacant o Castelló. Les imatges de manifestacions multitudinàries reforcen la idea que no es tracta d’una protesta minoritària, sinó d’un malestar àmpliament compartit dins del sector.

Però, quins són els motius d’aquest cansament? El professorat fa temps que denuncia una acumulació de factors: ràtios elevades, burocratització creixent, manca de recursos, inestabilitat en les plantilles i una sensació generalitzada de desatenció institucional. A això s’hi suma la percepció que determinades decisions polítiques s’estan prenent sense un diàleg real amb la comunitat educativa. No és una única mesura la que encén la metxa, sinó una suma de greuges que, amb el temps, esdevenen insostenibles.

En aquest context, resulta especialment polèmica la reacció de la Conselleria d’Educació, que ha qualificat la vaga de “política”. Aquesta acusació, lluny de desactivar la protesta, ha generat encara més rebuig entre el professorat. Qualsevol mobilització té, inevitablement, una dimensió política en tant que interpel·la el poder públic. Però reduir-la a una maniobra partidista és ignorar —o voler ignorar— les reivindicacions concretes que hi ha al darrere.

A més, aquest argument presenta una contradicció evident: si la protesta fora purament ideològica, per què no es va produir amb la mateixa intensitat en altres etapes polítiques? La resposta és complexa, però apunta a una idea clau: les protestes no responen només a qui governa, sinó a la percepció d’una deriva que afecta directament la qualitat del servei públic. El govern actual no acaba d’arribar. Ja fa temps que gestiona l’educació valenciana i, per tant, és responsable de la situació present. Les mancances acumulades no poden atribuir-se indefinidament a herències passades. És en el present on s’han de prendre decisions per corregir-les.

En aquest sentit, la vaga del 31‑M no mira tant cap al passat com cap al futur immediat: reclama canvis urgents per evitar que els problemes es cronifiquen.

Perquè aquest és un dels punts centrals de qualsevol mobilització: fer visibles els problemes abans que s’enquisten. Quan no hi ha protesta, sovint no és perquè tot funcione bé, sinó perquè el malestar encara no ha trobat la forma d’expressar-se col·lectivament. Les vagues, les manifestacions, les concentracions són mecanismes democràtics per posar damunt la taula allò que no funciona. Sense aquesta pressió, moltes deficiències quedarien invisibilitzades.

No obstant això, hi ha sectors polítics que semblen incòmodes amb aquesta expressió. Potser perquè no estan acostumats a la crítica, sinó a una certa adulació permanent. Tenim una llarga tradició de dirigents que, en massa ocasions, han governat des d’una mena de torre d’ivori, desconnectats de la realitat quotidiana dels centres educatius. Aquesta desconnexió és, precisament, el que la marea verda intenta trencar.

El professorat no demana privilegis, sinó condicions dignes per poder exercir la seua tasca. En última instància, el que està en joc no és només el benestar dels docents, sinó la qualitat de l’educació que rep l’alumnat. Quan les aules estan massificades, quan el temps es dilueix en tasques burocràtiques o quan els recursos són insuficients, qui ho paga és el sistema educatiu en el seu conjunt.

A més, aquesta onada de mobilització no es limita a l’educació obligatòria. En l’àmbit universitari també comencen a sentir-se veus que alerten de problemàtiques similars: precarietat, sobrecàrrega, manca de finançament. Les protestes del 31‑M poden entendre’s, així, com part d’un malestar més ampli dins del sistema educatiu.

La història —i també la literatura— ens recorda que les millores socials sovint naixen del conflicte i de la protesta. Callar pot semblar, a curt termini, una opció més còmoda, però a llarg termini consolida les desigualtats i les deficiències. Alçar la veu, en canvi, incomoda, però també obri la porta al canvi. Com en Germinal, les protestes no són un fi en si mateixes, sinó un mitjà per transformar la realitat.

La vaga educativa del 31‑M no és només una jornada de reivindicació; és un crit col·lectiu que interpel·la institucions i societat. La pregunta no és tant per què s’ha fet, sinó què passarà després. I, sobretot, si sabrem escoltar el missatge que, vestit de verd, ha plenat els carrers.

Carles Cortés és catedràtic d’universitat i escriptor