CASTELLÓ. Ja ha arribat la Setmana Santa i amb ella una penitència que s’ha instal·lat —i amb força— en l’educació pública de la Comunitat Valenciana. Hui, 31 de març, el professorat del sistema educatiu està en vaga. Una vaga que no és només del col·lectiu docent; és una vaga que compta també amb el suport de l’associació de famílies més representativa del territori valencià.

Algú podria pensar que les demandes del professorat es limiten a qüestions salarials, però aquesta és només una de les diverses reivindicacions de la convocatòria. El manifest fet públic per les entitats sindicals, i avalat per nombroses organitzacions en defensa de l’escola pública, recull un conjunt ampli, urgent i absolutament imprescindible de peticions.

En primer lloc, es reclama la necessitat urgent de disposar d’unes infraestructures educatives dignes. Des que el PP governa en la Generalitat Valenciana, s’ha creat un embús administratiu que impedeix delegar competències i iniciar obres als centres educatius. Tot està paralitzat. S’ha criticat el Pla Edificant impulsat pel Botànic, però no s’ha presentat cap alternativa. Cap ni una.

En segon lloc, es reivindica la reducció real de les ràtios a les aules. El problema és que les ràtios màximes establertes per llei s’estan superant constantment mentre la Conselleria no dota els centres dels recursos necessaris. És habitual trobar classes de Primària —que haurien d’estar limitades a 25 alumnes— amb 28 o 29, o grups d’ESO que superen els trenta fins a arribar a 32 o 33. Fins i tot en Batxillerat se sobrepassen els 35.

En tercer lloc —i lligat amb l’anterior— es reclamen recursos reals per atendre l’alumnat amb necessitats educatives especials, ja que la Conselleria no proporciona el professorat de suport necessari. A més, també es vulneren les ràtios de les aules específiques.

En quart lloc, tota la comunitat educativa manifesta la necessitat de derogar la llei Rovira, que arracona la nostra llengua i fomenta la segregació.

En cinqué lloc, es denuncia l’excés de burocràcia, que continua incrementant-se malgrat les promeses buides del PP.

Finalment, se suma la reivindicació salarial. Els docents de la Comunitat Valenciana es troben a la cua de l’Estat i reclamen una revisió justa de les retribucions per deixar de ser el professorat més mal pagat del conjunt del territori espanyol.

Aquest conjunt de reivindicacions és el que ha dut la comunitat educativa a convocar la vaga d’avui. I això és només el principi de totes les mobilitzacions que es preveuen. Per ara, la voluntat negociadora de la Conselleria és inexistent; no hi ha cap calendari, cap proposta concreta, cap gest mínim. Més bé, al contrari.

La setmana passada, la Conselleria va enviar un decàleg als sindicats. L’escrit és purament demagògic. Entre altres afirmacions, s’hi insinuava la necessitat de controlar les absències i baixes del professorat, com si foren un problema generalitzat. També es demanava als sindicats que pressionaren el Govern d’Espanya per millorar el finançament autonòmic; aquesta és una afirmació contradictòria amb el fet que el PP valencià va renunciar a prop de 3.700 milions d’euros oferits pel Govern central. A més, cal recordar que l’educació és una competència transferida i, com han dit els sindicats, és la mateixa Conselleria qui ha de gestionar allò que li correspon.

Davant aquesta situació, les expectatives no són gens optimistes. Ja s’ha posat damunt la taula la possibilitat de vagues indefinides a partir de finals de maig. Vol el PP escoltar la comunitat educativa? Lamentablement, no.

El seu objectiu és clar: desprestigiar l’educació pública. Per això no tenen gens d'interés a invertir per a millorar-la. Tristament, l’ombra d’aquell sistema educatiu anterior al 2015 torna a planar sobre l’ensenyament valencià.

I, malgrat tot, aquesta vaga també és un senyal d’esperança, perquè quan professorat, famílies i comunitat educativa es planten, no ho fan només per defensar unes condicions laborals, sinó per a defensar un model d’educació. Hui la protesta és als carrers, però el que realment està en joc és el futur de tota una generació. I una societat que abandona l’educació pública no només perd qualitat educativa, sinó també cohesió, igualtat d’oportunitats i, sobretot, futur.