Hi ha eleccions que serveixen per elegir un govern i n’hi ha d’altres que, potser sense pretendre-ho, acaben preguntant-nos quin país volem ser. Les del pròxim 29 de novembre tenen alguna cosa d’això. El Reial decret publicat aquest dimarts 6 d’octubre ha dissolt les Corts elegides el juliol del 2023 i ha posat en marxa un calendari vertiginós: les coalicions s’hauran de comunicar abans del 16 d’octubre, les candidatures es presentaran entre el 21 i el 26 i la campanya començarà el 13 de novembre. Cinquanta-quatre dies per decidir moltes coses. Potser massa. I una d’elles és què farà l’espai polític situat a l’esquerra del PSOE.
Torna a parlar-se d’un Front Ampli. El nom és suggeridor. El problema, com sempre a l’esquerra, és aconseguir que l’adjectiu siga cert. Sumar, Izquierda Unida, Más Madrid i els Comuns treballen ja en aquesta direcció; Podemos planteja unes primàries amb Irene Montero; apareixen noms com Mónica García o Ada Colau. I, mentrestant, el rellotge corre. Per què resulta tan difícil unir l’esquerra? Potser perquè l’esquerra sempre ha discutit més sobre els matisos que sobre els substantius. Lideratges, sigles, quotes, identitats, ferides antigues. I perquè hi ha una qüestió encara més complexa: El nostre país no és políticament uniforme. Les esquerres territorials no són simples delegacions provincials d’una esquerra estatal. Representen també una determinada concepció del país, de la llengua, de la cultura, de l’autogovern. Ho sabem bé els valencians.
Compromís ja ha anunciat que no s’integrarà en el Front Ampli estatal i aposta per una candidatura valenciana, encara que oberta a acords amb altres forces progressistes del territori. Ahir mateix deixava aquesta porta oberta. ERC tampoc no sembla disposada a diluir-se en una candidatura estatal: Oriol Junqueras ha confirmat Gabriel Rufián com a candidat. Precisament és aquest polític que fa mesos formula una pregunta interessant: per què no articular candidatures d’esquerres capaces de sumar respectant la realitat de cada territori? Fins i tot es va mostrar disposat a assumir un paper en aquesta operació si servia per facilitar la unitat. La paradoxa és considerable: la seua proposta ha tingut ressò més enllà de Catalunya i, alhora, ha trobat resistències dins del seu mateix partit.
Potser la qüestió no és construir una candidatura uniforme, sinó una aliança plural. Una mena de confederació electoral en què ningú haja de deixar de ser qui és per caminar amb els altres. I ací apareix inevitablement la pregunta valenciana: on queda una esquerra valencianista capaç de defensar el finançament, la cultura pròpia, les infraestructures, el territori i una determinada concepció social del País Valencià? No és una qüestió menor. PSOE, PP i Vox són partits d’àmbit estatal i, legítimament, construeixen el seu discurs des d’aquesta perspectiva. Però l’Estat real és molt més plural que qualsevol estructura centralitzada de partit.
Pensava en tot això mentre llegia Reconstruir el país. Joan Fuster i Isabel-Clara Simó (2026), el llibre que Jordi Tormo acaba de publicar a Sembra Llibres. És un volum especialment oportú. Tormo reconstrueix la relació intel·lectual entre dos dels nostres grans escriptors a partir de cartes, fotografies, entrevistes i textos de Canigó, alguns inèdits, i recupera aquella resistència cultural dels últims anys de la dictadura no com un exercici de nostàlgia, sinó com una pregunta dirigida al futur. I vaig imaginar una conversa impossible.
—Senyor Fuster, què hauríem de fer els valencians davant d’aquestes eleccions?
–Naturalment, no puc saber què respondria. Però m’atrevisc a imaginar que desconfiaria dels entusiasmes fàcils.
Fuster ens recordaria probablement que un país que no pensa els seus interessos acaba pensat pels altres. Que les aliances són instruments, no identitats. I que la pregunta important no és amb qui ens ajuntem, sinó per a fer què.
A Isabel-Clara Simó li preguntaria una altra cosa:
—Ens podem permetre que les diferències entre les esquerres acaben debilitant allò que comparteixen?
La imagine més visceral. Potser ens parlaria de dignitat. De feminisme. De llengua. De desigualtat. De la necessitat de no convertir els principis en una coartada per a la impotència. I potser advertiria també que unir-se no significa callar ni obeir: significa trobar un espai comú des del qual continuar discrepant.
Les enquestes, per cert, no ofereixen certeses. Ofereixen avisos. Les diverses enquestes presentades fins a l’actualitat situen PP i Vox en percentatges molt elevats mentre Sumar i Podemos apareixien clarament debilitats, amb un PSOE que resisteix la debacle. El que queda clar en tots aquests baròmetres és que la unió de Sumar i Podemos, entre altres, milloraria sensiblement la traducció dels seus vots en escons. No sé quina ha de ser la fórmula. Front Ampli, coalició, confederació o candidatures coordinades territorialment. Tampoc sé qui hauria de liderar-la. Potser aquest és precisament el problema: que continuem preguntant primer qui, abans de preguntar-nos per a què. I, mentrestant, el compte enrere comença.
El 29 de novembre no decidirem únicament noms. Parlarem d’habitatge i de si és només una mercaderia o també un dret; de serveis públics; de desigualtat; de drets de les dones i de les persones LGTBI; de migracions i drets humans; de canvi climàtic; de cultura, llengua i diversitat territorial. I discutirem també quin paper poden tenir les forces situades a la dreta del PP en un futur govern.
No tinc una resposta per a Fuster ni per a Simó. Però sí una inquietud. Els qui ens reconeixem en una tradició progressista hauríem de ser capaços, almenys, de distingir entre allò que ens separa i allò que no voldríem perdre. Reconstruir el país, diu el títol de Jordi Tormo. Potser abans hauríem de posar-nos d’acord sobre quin país volem reconstruir.
Carles Cortés és escriptor i catedràtic
