Este sitio web hace uso de cookies con la finalidad de recopilar datos estadísticos anónimos de uso de la web, así como la mejora del funcionamiento y personalización de la experiencia de navegación del usuario. Política de Cookies Aceptar

paraules al vent / OPINIÓN

Comunicació i entesa

17/06/2020 - 

 Des de dilluns prop-passat, una important representació dels empresaris, emprenedors i directius dels àmbits industrial, comercial, financer, turístic i de serveis del nostre país tenen un front obert i comú gràcies a la convocatòria de la CEOE per obrir un debat i plantejar propostes de tota classe que ens ajuden a la recuperació econòmica i de llocs de treball post-covid.

Ens ha pillat tan saturats de desinformació, i tant al pairo de les batalletes polítiques, que el que alguns han etiquetat com el Foro Bielderbeg (que alce la mà el país que no  tinga el seu propi) per fi ha acceptat sortir a la pissarra i fer-se una sort d'apunts amb tot allò que cadascú aportaria i en què posar l'accent per convergir i alinear-se de cara a aquesta remuntada tan necessària per no malmetre més ni comprometre la precària situació en què han quedat moltes famílies i empreses després de l'aturada forçosa en la cosa personal, laboral i social soferta en els darrers mesos.

Si quelcom podem retreure'ls és el temps que han tardat en fer-ho, i el que ha costat desmarcar-se, encara que siga amb decoro i mantenint les formes, del desgovern' i marcar una certa distància en el servilisme a les institucions, si quan cal que estiguen i ho facen assertivament només ens arriba soroll i ball de bastons.

"Cansa ja parlar de bons i roïns, de llestos i aprofitosos, realment totes les nostres capacitats només han de servir per veure 'qui fot a qui' ¿?..."

Alguns aprofitaran aquesta oportunitat per a llustrar encara més el vestit propi, com si sense ells l'estat del benestar pogués deixar d’existir. I és respectable. Però pel que he pogut entendre té com a fi, majoritàriament, eixe caire d'economia social, de compromís, i reivindicatiu davant la possibilitat que si no és així, es perda l'oportunitat no només de mantenir-nos sinó d'iniciar un fons de maniobra per corregir les desigualtats, posar fi a la precarietat laboral i construir una nova situació més sostenible, coherent i ajustada a la cojuntura actual, siga la que siga.  Aquests temps demanen de les empreses iniciativa, creixement i inversió, i no deixa de ser cert que els llocs de treball els creen les empreses; però a l'altre costat de la balança estan els joves, els desocupats, les persones en risc d'exclusió, i un llarg etc. als qui no cal sempre oferir 'en sacrifici'. Cansa ja parlar de bons i roïns, de llestos i aprofitosos, realment totes les nostres capacitats només han de servir per veure 'qui fot a qui' ¿?...

Benvinguts els ERTE, els ICO, la paga mínima i qualsevol instrument justificat que done marge perquè cap persona no se senta un exclòs social ni cap empresa haja d'abaixar la persiana i fer de l'experiència un fracàs. Són pegats temporals, ho sé i de vegades concedits a qui no tant ho necessita, però és un inici, el que calia, per no entrar en pànic.

De vegades el més fàcil és desentendre's, o fer-ne un judici gratuït i des del desconeixement. Inclús jo, al llegir a la premsa les primeres notícies sobre l'encontre se'm va escapar allò: d'açò serà com Esperando a Godot, l'obra més coneguda de Samuel Beckett, on l'absurd se sosté en tres elements, un arbre, un camí i la nit (en el que ens atany seria la situación actual) i on els personatges deambulen incapaços de comunicar-se, assetjats per un temps en que no passa res i una vida que els ha estat donada.

Segur que acudiran aquests empresaris?… Ens contaran quelcom que siga profitós per a tots? Aterraran el llenguatge perquè el puguem entendre? Ho faran pensant en nosaltres o per més autobombo?...

I ho vaig sentir així perquè ací a Espanya tenim un tarannà calmós a l'hora de defendre i reivindicar les coses que ens importen, i de vegades només ho fem quan ens toquen la butxaca o si el malestar ja el tenim enganxat a la gola, malgrat haver començat a l'ungla del peu.

Moltes oportunitats de diàleg i concòrdia s'han donat aquests anys; la més recent fou la darrera Cumbre del Clima de la que ja ningú s'enrecorda, com tampoc dels acords obtinguts.

Em desdic. Resten encara uns dies d'exposició, de debat, i de posada en comú, donem-los almenys el marge de confiança d'atendre'ls i escoltar-los, i prendre alguna nota.

Cite als personatges de Beckett: "Hemos acudido a la cita, eso es todo. No somos Santos, pero hemos acudido a la cita. ¿Cuántas personas podrían decir lo mismo?..."

Noticias relacionadas

next