De la Camarga a l’Albufera: l’arquitecta-artista que teixix comunitats, matèria i paisatge

VALÈNCIA. Va arribar a València a fer un Erasmus des de l’Escola d’Arquitectura de Marsella, després d’haver-se criat prop d’Avinyó. I es una altra de les històries que es va quedar per a sempre al Cap-i-Casal. “Després del primer any, vaig anar a Marsella a fer el projecte final de carrera i vaig tornar a València en acabar”, explica Estelle Julian. “Vaig treballar a una oficina valenciana i altra franco-espanyola, on ja feia molts viatges entre València i París. El sistema de concursos en habitatge, on no es mirava molt la qualitat, em va cremar massa”. 

Uns mesos abans del seu particular ‘burn out’, projectes com Arquitectures Col·lectives que van eclosionar arran el 15-M mostraven una altra forma d’entendre la ciutat des de la pràctica arquitectònica. “Me’n vaig anar a treballar amb Markus Miessen a Berlin, m’interessaven els seus textos i la seua manera de pensar. Necessitava trobar altres formes de fer, estar guiada per altres persones i a poc a poc anar fent xicotetes col·laboracions”.

Ara porta ja deu anys experimentant entre l’art i l’arquitectura, un camp on no s’ha de correspondre amb una estructura tan fixa i pesada com a l’edificació. “Durant un temps, no m’he reconegut com arquitecta perquè sentia que no ho era, però ara sí. Crec que faig una pràctica híbrida que assumeix l’art com un camp d’experimentació”, contextualitza Julian. 

“Temps, encàrrecs, clients, el procés de construcció, els promotors... L’edificació és una pràctica molt establerta. Volia tornar a donar-li sentit al que estava fent. Durant anys he dibuixat detalls arquitectònics, però em vaig desvincular completament amb els objectes que dibuixava. Necessitava tornar a generar un vincle i això passava per testejar amb la pròpia matèria, per tornar a posar a les persones en el centre, observar-les i estar prop dels col·lectius, no sempre en una oficina dibuixant”.

I si a l’edificació la metodologia està molt clara —avantprojecte, projecte bàsic, execució, visat, llicència...—, a la pràctica de Julian sempre hi ha una part subjectiva. “Per exemple, a la representació de l’arquitectura hi ha una qüestió que ens desvincula: el punt de vista i la visió virtual. Els humans no volem: caminem, saltem, nadem, trepem.. Però no podem vore les coses a vista de pardal. Eixa és la visió d’un plànol arquitectònic i és una visió fantasiada del ‘creador’ que veu per damunt de tot. Jo vull treballar amb una visió humana que toca les coses”. 

“També és cert que quan estàs a l’escala real, és més difícil conceptualitzar. Per això, crec que s’ha de fer un exercici d’anada i de tornada, entre la imaginació, l’abstracció i la matèria real. És l’única manera en la que he pogut generar vincles amb el que em rodeja”. 

Uns vincles que ha arribat estenent entre els zones humides de la seua Camarga natal i l’Albufera de València. “Com viure, pensar i crear en i amb un planeta danyat? Com actuar de manera proactiva i respectuosa amb el nostre entorn?”, es pregunta Julian als seus projectes. Ho fa plantejant-s’ho des del concepte de bioregió, “un territori en el que s’entronquen allò animal, vegetal, mineral des d’un temps i lloc concret, on la distinció entre natura i cultura no és el més important”. 

Una línia de treball que va eclosionar amb ‘May your rice never burn’, on va tractar de dissenyar un dispositiu de protecció dunar reciclant palla d’arròs del parc natural de la Camarga, a partir d’una corda teixida amb la palla. “Durant eixe projecte del 2018 a Luma Arles, vaig començar a interessar-me pels sediments que arriben a les costes, que són els que millor fan de protecció. Quant més sediment arribe fins al litoral des del llit del riu, millor per als cordons dunars”.

Un viatge que la va portar a pujar a l’altra punta del riu, a la glacera del Roine. Ho va fer al projecte ‘Sediments’ que va desenvolupar al Embassy of Foreign Artists de Ginebra dins el marc del programa Cultura Resident del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana. “Em vaig proposar reflexionar sobre el moviment de l’aigua i unes de les matèries que transporta: els sediments. Com tractar i retratar aquestes partícules de manera poètica per apropar-nos i qüestionar la realitat del nostre món des d'experiències sensorials?”.

“Vaig investigar sobre l’arena, l'argila, el llim… i vaig fer una sèrie d'objectes i performances on traslladava sediments des de diferents profunditats i distàncies al llarg del riu Roine, acabant amb unes peces de ceràmica ofrenades al mar, com a metàfora i denuncia de la urbanització de les lleres del riu, que impedeix l’arribada dels sediments a la desembocadura”. 

“Aquí vaig descobrir que la sal era un altre sediment, i d'aquí neix ‘Més dens i salat’”. És el projecte que just acaba ara a un institut de Vila-Real, dins el programa Resistències Artístiques que el Consorci de Museus impulsa a quaranta centres educatius valencians. “Vaig descobrir que el mar Mediterrani va sent més dens i salat, i això altera la circulació termohalina, els corrents dels oceans de tot el planeta. La densitat de l'aigua està vinculada a la salinitat i la temperatura, aleshores els corrents marins depenen també de la salinitat. Com podríem integrar aquesta investigació en un entorn escolar?”.

Per això, durant uns mesos ha convidat a treballar a adolescents amb una oceanògrafa, un enginyer agrícola, una ceramista i unes botàniques. Amb una excursió a l’Albufera fins i tot, han convertit l’aula en un laboratori sobre la sal marina. “El Mediterrani ja és un laboratori global en temps accelerat, perquè el que passa ací, acaba passant a la resta del planeta, al ser una conca molt xicoteta”. Han dibuixat plantes, han fet cianofícies i herbaris, han observat els protozous de la sal al microscopi i han investigat sobre les estratègies vitals de les plantes halòfiles. Una manera de teixir relacions inèdites amb el territori, amb la matèria dels objectes que necessitem al nostre dia a dia.