GRUPO PLAZA

cultura » pròxima parada: valència

El no-viatge

Ha canviat la forma de viatjar, per culpa de la immediatesa, que ens aboca al buit.

| 18/05/2023 | 2 min, 50 seg

A vegades, mon pare em conta coses de quan era menut. Jo, que tan sols puc imaginar-les, ja passades pel filtre d’una vivència que no és la meua, em sorprenc compartint amb ell, de sobte, una certa sensació de nostàlgia. Ell em conta que en el món on va nàixer els joguets no venien embolicats en plàstic amb advertència de contingut. Em conta com els nanos no deixaven que la mare tirara res al fem que poguera convertir-se en vagó de tren, bala de canó o fortificació de l’Oest americà. Que cinc duros eren un tresor; aconseguir-los, tota una aventura, i que res no era comparable a la sensació, una volta recaptada la xicoteta fortuna, d’anar a buscar allò que, setmanes abans, era a soles un somni.

Ens hem acostumat a la rapidesa. Ja no hi ha viatge. Per a travessar el continent, un avió; per a jugar, una pantalla de telèfon; per a sopar, una moto amb destinació a ta casa amb qualsevol cosa que et puga abellir. Hui no es viatja, es destineja. Cal el neologisme per tal de comprendre la magnitud del canvi de paradigma. Milers de jóvens s’entretenen clavant xinxetes en mapes del món que més que viatges simbolitzen aeroports. D’este punt a aquell. Entre ells, el no-viatge. La immediatesa esdevinguda buit. La mateixa immediatesa que ja no obliga els xiquets a imaginar un camp de batalla on només hi havia cartó, ni ferrocarrils on només quedaven llandes.

M’agrada molt l’expressió plaer en expectativa. És un poc com quan cuines i menges amb els ulls molt abans de menjar de veres. Mon pare em parla del plaer en expectativa, d’invertir una vesprada en la construcció d’alguna cosa que hauria d’esperar al sendemà després d’escola per a ser utilitzada. I al sendemà, em diu, potser la mare ja l’havia arraconada, de mala manera, abans d’enviar-la al fem.

Caminant davant una mar de nuvols (Friedrich, 1818) és un dels meus quadres preferits. En ell, un dandi, d’esquena, disfruta de les vistes que oferix un cim alt i gris. Potser un d’aquells hòmens jóvens i elegants que recorrien Europa viatjant, que no destinejant, buscant-se lluny de la llar materna, potser un Hermann Hesse solitari generant records que bolcaria, més tard, en el seu quadern de notes i dibuixos. Sense avions.

Hui, el destí és el rei. Esperar no està de moda. Qui voldria plaers en expectativa quan l’expectativa no és necessària? Però potser no siga una qüestió de necessitat. Potser el viatge haja de ser cultivat i practicat, senzillament, pel plaer de practicar-lo i, quan arriben els portals de teletransportament, algun caminant somiador encara mirarà el món per damunt d’una mar de boira, des del cim alt, gris.

Lara Vallés Peco (València, 1998) és doctoranda en el Programa de Llengües, Literatures i Cultures, i les seues Aplicacions, a la Universitat de València. És graduada en Llengües Modernes i les seues Literatures, i Màster en Investigació en Llengües i Literatures. Ha publicat ressenyes en la revista cultural online Zero Grados.

@LaraVallPec

           

next