El bon salvatge i el salvatge Oest d'Hernán Díaz - Felip Bens

VALÈNCIA. El vocable western té tant de pes per si mateix que només la seua presència ja condiciona qualsevol text que l’incloga i, a més, pareix que obligue a donar certes explicacions. Si és western, si no és, per què, quant, com. Ens les estalviarem. Vaja per davant, açò sí, que es tracta d’un western (o d’un anti-western) i seguim. A l’horitzó (Periscopi, 2020) és bàsicament una novel·la d’aventures que transcorre a mitat del segle XIX en els deserts de l’oest nord-americà, protagonitzada per un personatge fascinant que esdevé quasi mitològic, encara que Díaz aconseguix que siga absolutament versemblant. Fins i tot el lector pot acabar per creure que en aquell temps de pioners l’Oest estaria a doll de personatges com ell.

No coneixem el pas del temps al llarg de la novel·la més que per alguns vagues detalls, molt espaiats, i perquè en les seues 336 pàgines cap tota la vida adulta del nostre salvatge. I igual passa amb els espais geogràfics per on discorre. L’autor, Hernán Díaz (Buenos Aires, 1973), recent Premi Pulitzer de Narrativa per Trust (2022), ha decidit que lector i personatge compartisquen eixa ignorància i, amb ella, l’angoixa, la inquietud o l’aïllament que pot provocar-nos la pèrdua de les coordenades de temps i espai. Håkan pretén travessar a peu el país (que llavors estava per fer) des de San Francisco fins a Nova York per a retrobar al seu germà Linus, a qui ha perdut en Portsmouth, el port anglés des d’on havien salpat els dos xicons cap a Amèrica.

Linus, el fadrí, i Håkan són els fills supervivents d’una família sueca de llauradors empobrits. El futur està deturat en la granja on es maten a treballar per al propietari de les terres, un explotador impietós. Res té sentit. Només, si a un cas, sacrificar-ho tot per a que els fills tinguen una oportunitat de viure d’una altra forma. La vida els regala un mínim colp de fortuna que potser no tornaran a tindre mai i poden pagar els passatges per a iniciar el somni americà. El destí, però, voldrà que els germans Söderström, fugint de la misèria estructural europea, es perden entre la gentada i s’embarquen en vaixells que travessaran l’Atlàntic amb destinacions distintes: Nova York i Buenos Aires-San Francisco. Acceptat el colp inicial que aquella ciutat on aplega no és Nova York, Håkan inicia una odissea de 5.000 quilòmetres cap a la costa est, a peu, en solitari, sense parlar ni entendre ni pruna d’anglés per a retrobar-se amb son germà. Topetarà una i altra volta amb viatgers que van en direcció contrària, cap a Califòrnia, enfebrits pel somni de l’or que farà rics a uns pocs. Tot a contracorrent. Tot en un context de violència extrem. També, clar, amb buscavides i roders.

Una missió entre cella i cella

Mentres està creant-se el solatge que donarà pas a l’idealitzat mite fundacional dels Estats Units d’Amèrica –un part dolorosíssim, en realitat–, Håkan només té entre cella i cella trobar a son germà; és la prioritat única, absoluta. Li té igual el temps que passe. No té una altra missió: sobreviure i trobar a Linus. I es creu capaç de fer-ho, una cosa i l’altra, sense res i contra tots. En el medi més hostil, en una climatologia d’extrems, enfront de la natura més indòmita, enfront dels hòmens més cruels. Cert és que de tant en tant troba alguna bona persona disposta a jugar-se la vida per a ajudar-lo i que açò li dona l’alé per a continuar i també certa esperança en els seus semblants, tota la que havia perdut al seu llogaret natal, en Suècia, on pares i fills només tenien relació amb un altre humà: l’administrador que els posava la bota al coll en nom del terratinent, a qui mai havien vist. Acabarà tot açò i allò que està per vindre convertint a Håkan en un home entreverat per la malíccia? Mudarà el bon salvatge que aplega al port de San Francisco en un altre més dels malvats que omplin el paisatge de la nova civilització nord-americana? Sobreviurà? I si ho fa, a quin preu?

Håkan es protegix del fred intens del desert per la nit amb l’abric que confecciona a pur de matar animals salvatges amb les mans, i més avant amb l’ajuda d’alguna rústica ferramenta  construïda amb allò que troba pel camí. Excel·lix un puma, entre tots ells. L’abric és la metàfora d’una vida feta a pedaços, amb l’aportació d’uns pocs benefactors que l’ensenyen a sobreviure en els hàbitats més adversos. Sobretot Lorimer, el naturaliste que és un transsumpte d’aquells americans excepcionals que no conceben la natura com un bé a explotar, que li ensenya a ajudar-se de la botànica i a conéixer el gran rebost medicinal que són els deserts i les praderies per a qui les sap entendre.

I per descomptat Asa, que li regala la constatació dels afectes, de l’amistat traspassada, de la companyonia que acaba amb abraços en les gèlides nits i amb l’amor profund. Asa ho ompli tot de sentit i la seua absència és el buit absolut i definitiu. I trastorna el gegant suec que un dia assumix el fracàs de la seua empresa –que no és la supervivència, sinó trobar a Linus–, decidix detindre’s, posar fi a un nomadisme d’anys, a una epopeia, sobreviure en un cau i esperar la mort. Uns incòmodes visitants el comminaran a fugir de nou, esta volta de forma definitiva, cap al nord, per a tornar a l’orige de la forma més insospitada, per a tancar el cicle.

La llegenda del Falcó

Hernán Díaz –narrativa fluïda i ritme trepidant– evoca els espais indòmits, retrata amb romàntica precisió la naturalesa salvatge de l’Oest i fixa l’intent històric, exitós amb el temps, de la domesticació humana d’aquelles contrades, un procés que mamprén de forma coetània a l’epopeia vital de Håkan. Hi ha, a més, una descripció succinta, quasi subtil, d’aquella realitat: a més de la violència, la soledat; els immigrants i com forgen, a les primeres, les barreres de raça i de classe, amb altres immigrants; les caravanes i la fragilitat de la il·lusió i l’esperança, del somni americà; els estafadors, els lladres i els assassins; els prodigis enmig del no-res; l’escàs valor de la vida de gent ja de per si heroica, després d’haver aconseguit aplegar fins allà des del seus pobles recondits d’Àsia o Europa; l’ambició sense mida; el masclisme terrible i atàvic, les violacions, la temerària presència de les dones en aquell univers absent de cap justícia, sense a penes ètica ni moral; les ràtzies; les armes…

L’admirat (i temut) Falcó s’ha fet llegendari sense saber-ho ell, amb el pas del temps, de la forma en què s’ageganten les vivències en aquell temps, amb el boca-orella, que corria com la pólvora. Hawk és allò més proper comprensible en anglés a la pronúncia del nom suec Håkan i així corre de costa a costa la seua història, eixamplada en la imaginació de qui la conta i de qui l’escolta, qui sap si fins aplegar a oïts de Linus. Håkan arriba a renunciar a la vida en societat per por i esdevé l’estranger total: no vol la companyia dels humans ni té cap interés a fer-se entendre. Vol que el deixen en pau, soledat extrema i així és capaç de mimetitzar-se en l’entorn com ningú i així és com acaba sent el protagoniste de faules i contalles en les nits de l’Oest, creixent més i més al voltant d’un foc. El lector viu amb angoixa el divorç de Håkan respecte de la realitat. L’autor denuncia l’aïllament (en el fons indesitjat) del qual són víctima sobretot els immigrants.

No descobrim ara, per descomptat, l’extraordinària dimensió de l’òpera prima de Díaz, que ja li valgué ser finaliste del Pulitzer i del PEN Faulkner. Tampoc la prodigiosa traducció de Josefina Caball. Potser ajuden a entendre la concepció de l’obra dos detalls, revelats pel mateix Díaz, que es declara obertament ferit per Moby Dick, i A l’horitzó té alguna cosa d’allò: el desert on l’oceà; l’obsessió vital per la balena i per Linus. I que també té com a referent a McCarthy, com no, amb tota la violència desbocada de Meridià de sang, amb tota la recreació de l’epopeia texana de Grady i Rawlins en Tots aquells cavalls.