Hoy es 22 de noviembre

ressenya

El 'Brighton Rock' de Graham Greene: una brillant provatura

24/05/2022 - 

VALÈNCIA. Potser no sempre és confessable, però una de les principals i secretes aspiracions de la gran majoria d’escriptors és unir els elogis d’una crítica raonablement exigent al fervor del públic i la popularitat que inevitablement eixe entusiasme provoca. Si a eixa complicada equació li afegim una transposició exitosa del producte a altres formats diferents de l’estrictament literari (i parlar d’açò en la contemporaneïtat és parlar, clar i ras, de la immensa divulgació que només el cine sap provocar), és altament probable que ens trobem davant d’un autor que ho ha fet i ho ha assolit quasi tot, deixant a banda els cataclismes que en la vida privada poden patir-se, inevitable i atroç negociat del qual –com és ben sabut ningú no és impune.

En qualsevol cas, i a la vista de les més inquisitives biografies, no sembla que els fets i els dies de Graham Greene (Berkhamsted, Anglaterra, 1904 – Vevey, Suïssa, 1991) amagaren cap revers perversament ignot o delicadament truculent que impregnara –almenys res més enllà d’una immoderada, perseverant i fidel devoció a l’scotch la seua vida privada. De tot açò es deduïx que Greene va gaudir d’una llarga i satisfactòria existència, omplint pràcticament tot el segle XX (amb el mèrit que representa travessar més o menys incòlume una centúria particularment salvatge i desastrosa), i anotant al seu marcador d’escriptor un grapat d’obres memorables, recolzades en el respecte de la crítica, l’estima del públic lector i la popularitat que van procurar-li algunes de les seues novel·les adaptades al cine, molt especialment (i quasi amb categoria de símbol) The Third Man, dirigida en 1949 per Carol Reed i protagonitzada per Joseph Cotten i un Orson Wells que ja assajava i es recreava en la condició de mite.

En realitat, i llevat d’uns tristos episodis adolescents en els quals prompte entrarem, tot va anar-li prou bé sempre a Graham Greene, però també s’ha de dir que jugava amb alguns avantatges que ja venien de fàbrica. Ser descendent d’una estirp de banquers i hòmens de negocis (entre altres els d’una cèlebre licoreria encara hui viva i paradís de la dipsomania, la Greene King: hi ha antecedents que són destí) no va ser el menor d’ells. Que sa mare fora cosina de l’immens escriptor escocés Robert Louis Stevenson és una carambola genètico-familiar d’influx ineludible, com sap qualsevol adorador solvent de la literatura. Però tot i eixes cartes tan favorablement marcades, i com hem avançat, Greene va patir molt en l’internat on estudiava, maltractat i assetjat pels seus companys (essencialment per ser el fill del director), una angoixosa i reiterada situació que aplegaria a provocar-li intents de suïcidi, algun d’ells amb l’atzarós mètode de la ruleta russa, resolt per fortuna amb el desenllaç estadísticament previsible.

Després vindria un discret pas per Oxford on coincidiria amb Evelyn Waugh, amb qui va mantindre una distància que faria extensiva a tota l’anomenada Brideshead Generationun grup carregat d’afectacions frívoles i variades a les quals Greene era prou refractari, i més en uns anys (inicis de la dècada dels vint) en què va incorporar-se al Partit Comunista de la Gran Bretanya, encara que la militància estricta només va durar-li unes poques setmanes. Ni la banalitat sublimada dels estetes ni l’ortodòxia de ferro dels camarades omplien en absolut les seues expectatives.

Eixe neguit indefinit trobaria resposta en l’exercici del periodisme, en la conversió al catolicisme a partir de la relació amb la dona que es convertiria en la seua esposa i, sobretot, en l’inici d’una carrera literària que, després d’un èxit raonable amb la primera novel·la (The Man Within, 1929) i un fracàs estrepitós en les dos següents, remuntaria el vol fins a convertir-se en un dels autors més coneguts i valorats del planeta amb fites com The Confidential Agent (1939), The Power and the Glory (1940), The Third Man (1950), The Quiet American (1955), Our Man in Havana (1958) o The Human Factor (1978).

Més enllà del talent indubtable, bona part de la producció de Graham Greene prové de l’influx, l’experiència i els coneixements que li procuraria la seua condició d’agent del MI6, el servici secret britànic, per al qual va treballar durant anys, reclutat per la seua germana Elisabeth, i molts dels escenaris on va fixar les seues ficcions havien estat motiu de viatges professionals. Això donarà un dels trets característics de les històries ordides per Greene: l’exposició dels drames i els dubtes humans davall de cels inevitablement exòtics a ulls europeus, l’elevació literària de tota eixa truculència catòlica, de tot eixe complex sistema de culpes i redempcions agreujat pel factor ambiental, sempre lluitant per l’afirmació (l’autoafirmació del protagonista, molt a sovint) o l’alliberament.


Afortunadament, tota eixa influència d’arrel religiosa no va prendre mai, en les seues obres, una deriva moral o ni tan sols moralitzant. Si ho haguera fet, molt probablement la valoració tan positiva i transversal que va obtindre hauria sigut molt diferent, i en qualsevol cas inferior. Eixa conjunció quasi perfecta entre l’habilitat en el tractament psicològic dels personatges i trames amerades o inserides en molts casos en la narrativa de l’espionatge, tan adequada als temps que Greene va viure, són el llegat més perdurable, valuós i remarcable de l’autor.

Però no tota la producció literària van ser històries d’espies en contextos de conflictes o guerra freda. Entre l’obra de Graham Greene també existixen joies menudes, amb freqüència oblidades en l’enumeració de les seues principals fites llibresques, i allunyades d’escenaris suposadament exòtics. És el cas de Brighton Rock, publicada en 1938 (Rocs de Brighton, Proa, 1984), una de les seues primeres novel·les, i la primera que va provocar que la crítica es referira a ell com a escriptor catòlic, un terme que el mateix Greene detestava.

Brighton Rock sí marca, en qualsevol cas, l’inici de l’explicitació de la lluita entre el bé i el mal en els llibres de Graham Greene, en este cas substanciada en les peripècies d’una banda de delinqüents en plena ascensió en la seua carrera. L’escenari és la ciutat de Brighton dels anys trenta, paradís vacacional de les classes mitjanes angleses i on l’autor establix un doble i paral·lel nivell: l’àmbit d’eixos visitants ocasionals i el del submon de l’hampa local, la interacció que es produïx entre ells i els conflictes que fan sorgir la culpa i la redempció.

Per mitjà d’un grapat de personatges inoblidables, la prosa eficacíssima, quasi cinematogràfica de Greene, va donant compte de les misèries o del candor d’alguns d’ells, com Rose, eixa molt jove cambrera obligada a créixer i a entrar en una deriva incontestablement perversa, quan cal créixer i no quedar-se arrere, o la fredor cruel de Pinkie, incapaç de la menor empatia, abocat al desorde i la desfeta entre jocs de masculinitat burda, matonisme i vulgar dissipació.

Brighton Rock és una brillant provatura de tot el que havia de vindre, potser la primera de les grans novel·les de Greene, encara molt diferent de les trames i els espais físics tan allunyats d’Europa i que el farien tremendament popular, però on ja es pot percebre la grandesa i la intel·ligència de la seua prosa, l’arquitectura que sabia establir i traslladar al paper allà on miraren aquells ulls seus tan blaus, lleument aquosos per efecte de l’scotch que, com una espurna de saviesa, els atorgava qualitats de fars per a observar i després descriure magistralment el dolor i la bellesa de la vida.

next