El curiós ritual valencià d'ensenyar la casa

VALÈNCIA. Has comprat un centre de taula, no saps si acabarà de fruiter o funcionant de cistella per a les claus, però allí està, enmig de la taula del menjador. Baix d'ell un tapet, no d'eixos antics fets a mà amb boixets que té damunt de la taula redona de la saleta la teua iaia, més bé el que ara s'anomena un camino de mesa, que té una funció única: decorar. La història d'eixe mantell allargat és paral·lela al de la majoria de les llars valencianes. Quan algú estrena casa ha d'estar tot perfecte, cada moble al seu lloc, ni un llibre desordenat, cap paper pel mig, cap quadre tort i la pols no pot traspuntar per cap raconet, està prohibida la seua presència com la de la ceba en la paella. Després la cosa canvia, i eixe tapet allargat acaba en un calaix i només apareix quan hi ha visita, al contrari que la pols. Perquè la visita no pot vore desordre, ha de sentir enveja, pensar que vius dins de la perfecció i que Marie Kondo, a tu, no t'arriba ni a la sola de la sabata. Ensenyar la casa, ací, és cosa seriosa, i té alguns moments molt especials en els quals, els valencians, arribem a ser un poc excèntrics.

Moments on toca ensenyar la casa

Obrir les portes per primera volta és com presentar la teua parella als teus progenitors. Estàs atent a cada detall perquè siga tot perfecte. No pots parar de fixar-te en l'expressió facial de ta mare, que posa cara de pòquer, com Lady Gaga, per tal de no insinuar cap sentiment. Vas contant que la làmpada és d'un dissenyador italià, per a tot seguit afegir que l'has trobada a molt bon preu perquè no pensen que has malbaratat els diners. Expliques que en tal paret anirà una foto en blanc i negre de tal lloc on vos coneguéreu tu i la teua parella, però disculpes l'absència perquè encara està emmarcant-se. Mostres la comoditat del sofà i relates la història divertida de com triàreu la tapisseria, parleu de plans futurs respecte de la terrasseta que voleu convertir en un verger, ensenyes la nevera relluent. En fi, exterioritzes orgull de la casa, i de com estàs fent-la teua, a poc a poc, en cada decisió. Això sí, no pot faltar una frase, millor dit LA FRASE: "Disculpeu el desordre, que no m'ha donat temps a...". WTF! Com que disculpeu el desordre? Si això està més ordenat que un cementeri! Per cert, de segur que heu escoltat tota classe d'excuses per a endarrerir eixe moment de rebre les primeres visites, de l'estil "em falta muntar un armari" o "encara no tinc les cadires bones, quan les tinga, sense falta, vens a casa".

Temps de mostrar el vestit de la comunió, o el de la boda. Eixe moment voyeur tan habitual als nostres pobles va sempre acompanyat de veïnes xafarderes, elogis exagerats, cardats de perruqueria i molts "xica, xica, xica...". En este cas és important presumir de família: bona cosa de fotos somrients en marcs d'argent; la filla o el fill mudat, callat —comportant-se—, ben vestit i amb el monyo engominat, i el joc de café de porcellana de la bona, no vagen a pensar... Sí, mostrar el teu vestit de nóvia a les veïnes és una penitència similar a passar per un curset prematrimonial, ho fas perquè no te'n queda una altra, però a desgana. En la comunió encara rebies la recompensa d'un regal inherent a la visita, que contrarestava els besos sorollosos al costat de les orelles, els pessics a les galtes i les taques de carmí acompanyades de perfum de pàtxuli i/o olor de Ducados. La casa en este cas ha d'estar neta i ordenada, pel que diran, i cal estrenar sabó de mans al lavabo. És important per a estes visites que tot el Lladró de la família estiga ben present, com a senyal de poderío. La frase prèvia en este cas és: "Caldrà pintar la casa, que Pau es casa". (Pau com a nom tant d'home com de dona va com anell al dit a la necessitat de pintar la casa o fer alguna reforma menor quan algun jove de la família es casa, el que en alemany es coneix com a gebuntachmarrienpinterachtumer.

Ensenyar la casa a les visites ocasionals és també un repte. En este cas la teua llar ja té uns anys i no està tan nova com quan estrenares la televisió, que òbviament s'ha quedat menuda respecte del que oferix actualment el mercat. Segurament la paret tinga alguna taca, hi haja massa llibres en les prestatgeries i algun racó amb humitats. Tot i això, t'ho remires tot, intentes no deixar res fora de lloc i que la sensació d'ordre impere en el teu desordre habitual. És el moment en el qual t'adones que hi ha un tiquet del supermercat des de fa quatre mesos pel mig, que les fotos de la nevera estan tortes i que no tens espai suficient per a guardar totes les teues pertinences. Canvies llençols, neteges les finestres i els banys a fons, però en el fons saps que ja no estaran mai perfectes. Així que la solució és comprar flors, ambientador i encendre bona cosa de ciris. Que jo he anat a cases que semblaven una processó a l'estil de les de Fàtima. L'important en este cas és que no falte menjar, que la nevera estiga plena de begudes, que hi haja bona manduca per a atendre els visitants i que la música i el bon rotllo siguen la teua carta de presentació per damunt de l'ordre irreal de cases no viscudes.

Eixos tres moments són els més convencionals: visita d'inauguració, celebracions diverses i sopars a casa amb amics. A partir d'ahí la cosa evoluciona, i uns amics que són visitants habituals ja no mereixen tanta neteja prèvia, perquè "són de casa". El moment en el qual un amic obri ell a soles la nevera, no té por (ni vergonya) de buidar el ventre al teu bany i és capaç d'agafar la paella i posar-se a guisar, aleshores "ja és de casa". També hi ha dos tipus d'esdeveniments que s'escapen de la norma, els batejos i les defuncions. El primer perquè s'entén que ha de ser visita ràpida i que a banda d'alabar l'habitació del nadó, no és moment de posar-se a observar la pols ni l'ordre. I el tràngol de rebre el dol, cada volta és més comú fer-ho al tanatori i menys a la casa del finat. De totes maneres, res a vore amb les ploraneres que encara apareixen a Sicília ni amb els banquets veïnals americans. En fi, que fer unboxing, que diuen ara els youtubers, d'una casa és un moment que vivim amb molta intensitat, de vegades massa. Segurament el punt eixe tan valencià de presumir estiga molt present, independentment de la casa i la seua situació, en les premières de les nostres llars.