Hoy es 15 de noviembre

ressenta

El 'Lèxic familiar' de Natalia Ginzburg

23/05/2023 - 

VALÈNCIA. Igual que existixen escriptors que fan del barroquisme i l’exuberància el seu fet diferencial literari, la forma més o menys orgullosa d’exhibir la mirada que apliquen al món (és a dir, la mirada amb la qual volen mostrar-nos el món), a l’altre extrem també tenim els autors que, ben lluny d’eixes maneres, construïxen les seues creacions (parlem de narrativa estricta) des d’una intensa senzillesa, des de la naturalitat que pretén una prosa que vol ser imitació certa de la parla més corrent, que busca la versemblança més que la voluntat d’impressionar l’eventual lector amb recarregades cadències i pomposos artefactes verbals.

Més enllà de les interessants i divertides projeccions psicològiques que una i altra manera d’escriure podrien revelar de les ments i les personalitats dels autors en qüestió (i que serien tema d’un altre debat), el ben cert és que, anant als resultats, cap dels dos extrems implica per se un major o menor grau de qualitat, ni una prevalença de les formes i maneres que es pretenen complexes enfront de les que es pretenen senzilles. Tindre  preferència per una o altra manera d’escriure és essencialment, i a partir d’un mínim nivell literari, un assumpte de pura connexió, de concomitàncies més o menys amagades entre el lector i l’estil del llibre que pot tindre entre les mans, dels ressorts ocults que tots tenim i que es disparen (o no) en funció d’afinitats indefinibles, secretes proximitats o insospitades simpaties.

Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991) va pertànyer amb claredat al grup dels escriptors partidaris de la nuesa narrativa, d’una naturalitat que fluïx per les seues pàgines i que, contràriament a allò que a vegades puga pensar-se, requerix tanta o més voluntat d’estil i ofici que determinades fanfàrries més o menys glorioses dels autors abarrocats o en constant càrrega adjectival.

De família d’orígens triestins i jueus però nascuda accidentalment a Palerm, des dels 3 anys d’edat la seua ciutat serà Torí amb categoria de destí, igual que formarà part també d’eixe destí la condició antifeixista de tota la família, circumstància esta darrera que marcarà de manera determinant les vides de tots ells. La joventut de Natalia transcorrerà, en els anys terribles i apassionadament intensos de la consolidació del règim de Benito Mussolini, al bell mig del caliu de la intel·lectualitat torinesa, marcadament antifeixista i amb noms com Norberto Bobbio, Carlo Levi, Piero Gobetti, Cesare Pavese o Giulio Einaudi, fundador de la mítica editorial del mateix nom. D’eixe magma efervescent sorgiria també la figura de Leone Ginzburg, un professor de literatura d’origen rus, amb qui Natalia es casaria en 1938, amb qui tindria tres fills i de qui agarraria el cognom per al seu nom de plume (perquè l’autèntic era Natalia Levi). 

Els enfrontaments constants de Leone Ginzburg amb les autoritats feixistes provocarien que el règim desterrara la parella i els seus fills en una sort de confinament a Pizzoli, un poble dels Abruços, la regió que inicia el sud italià. Foren tres anys fecunds entre 1940 i 1943, que vorien eixir a la llum la primera obra publicada de Natalia (La strada che va in città, 1942) i que ella sempre recordaria com un temps d’una més que raonable felicitat, allunyada dels fragors que llavors tot ho envaïen. “Aquella va ser la millor època de la meua vida i només ara que ha passat ho sé”, diria molts anys després en les pàgines d’un dels seus millors llibres, Le piccole virtù (1962). No li faltarien motius a Natalia per a evocar aquell estrany i idíl·lic parèntesi com un dels millors moments de les seues vides que es vindria avall de manera abrupta, ja que poc després d’acabar el confinament, en 1944, Leone Ginzburg va ser detingut a Roma per la Gestapo i torturat fins a la mort en la presó de Regina Coeli.

Alliberada Itàlia i acabada la guerra, la vida de Natalia Ginzburg es centrarà en la seua carrera literària, la col·laboració permanent amb l’editorial Einaudi i un nou matrimoni, en 1950, amb el professor universitari Gabriele Baldini (de qui es convertirà en viuda quasi vint anys després), i amb qui tindrà dos fills més. Els seus anys de maduresa seran els d’un progressiu reconeixement a una obra que no deixava de créixer, i que ho feia sempre des d’aquell estil tan singular, senzill i profund, apegat a les coses verdaderes, a les intimitats i al pas del temps. Eixos anys seran també els d’un compromís i implicació política que en realitat mai havia deixat (serà sempre i de manera irreductible una antifeixista), però que es concretarà en una militància encara més activa i en la seua elecció, en 1983, com a diputada del Partit Comunista en el parlament italià, lloc des d’on canalitzarà les moltes polèmiques i reivindicacions que protagonitzaria de manera incansable fins a la seua mort en 1991.

Lèxic familiar (Àtic dels llibres, 2018) és, per a molts, el cim narratiu de la producció literària de Natalia Ginzburg. Llibre autobiogràfic, per les seues pàgines desfilen dos històries paral·leles: les d’Itàlia i les de la família Levi. La mateixa autora ja va deixar clar que, encara que eixes dos històries entrellaçades estaven basades en fets reals, volia pensar que Lèxic familiar es llegiria com una novel·la, demanant a este llibre tot allò que habitualment demanem a qualsevol obra de ficció. I així ha sigut des de la seua publicació en 1963. Perquè amb una presència clarament superior de l’àmbit estrictament familiar enfront de l’històric, en realitat el relat soterrat (sense cap voluntat d’amagar res) és el de la Itàlia antifeixista, un molest soroll de fons que és com la banda sonora sinistra i mantinguda a distància (tanta com es podia en cada moment) d’un univers emocional quotidià, vívid i intens.

El fresc que Ginzburg desplega té la morositat i recorda a sovint la prosa de Proust (de qui l’autora era devota lectora), i els records d’infància i joventut van succeint-se com un escenari canviant i poblat de nombrosos personatges. Els germans, les figures d’especial importància del pare i la mare, els amics, les excursions familiars a la muntanya, les històries de consum intern contades una i altra volta que es convertixen en claus, en frases fetes d’un argot privat, en tot un lèxic familiar que acaba per ser el depòsit més valuós de tot un temps i una forma d’entendre la vida.

I l’alegria. Una alegria omnipresent que tampoc oblida mai el sentit de l’humor, que traspua la prosa senzilla i vital de Ginzburg i que prové principalment d’alguns personatges (molt clarament del pare i la mare) i que constituïx tota una lliçó moral de temprança davant les adversitats, de fortalesa en uns temps dominats per l’abjecció que exhalava el règim feixista en cadascú dels seus actes.

En qualsevol cas, el mèrit més potent d’este llibre, la perdurabilitat que reclama, ve sobretot pel magistral fet d’entrellaçar la vida quotidiana amb un moment històric terrible, i contar-ho i que a penes es note, perquè tot té la mateixa naturalitat que s’intuïx en el ritme que la lectura deixa, la que imposa eixe perfum íntim i alhora universal i que l’autora només abandona en escasses ocasions al llarg del llibre, com eixes pàgines magistrals on evoca els últims dies del seu amic Cesare Pavese, abans del suïcidi.

Lèxic familiar és un llibre excepcional i singularíssim però sobretot és la crònica més completa i amable que les lletres italianes deixaren d’un dels períodes més sinistres de la seua història contemporània, transformat per l’art de la literatura en el relat del pas del temps, en l’exaltació dels instants de plenitud compartida o en l’aprenentatge dels afectes o la tendresa. Un testimoni i un llegat més que memorable.

next