El melic

És setembre i toca inici de curs polític. Els reptes per davant no són pocs: cosir una societat on les desigualtats s’han fet més evidents que mai amb la crisi sanitària, gestionar allò que pareix -i desitgem que siga- l’epíleg de la pandèmia, la recuperació emocional de les persones després de més d’un any d’excepcionalitat, una recuperació econòmica que no es base en pelotazos especulatius ni en més precarietat laboral, l’acceleració de la reconversió verda dels sectors productius, mesures a xicoteta i gran escala per a fer front a la crisi climàtica... i molts altres que podríem anomenar i farien una llista ben llarga.

Molts d’aquests reptes s’estan encarant de forma més que correcta per part del Consell. Per posar només un exemple, l’aposta per la qualitat educativa pública és un dels pilars sobre els que ha de descansar una societat justa i d’oportunitats. El creixement sostingut de places docents tot i la baixada de la natalitat a l’inici de curs escolar al País Valencià ha estat observat amb enveja per part d’altres territoris que s’omplin la boca a parlar de llibertat però a l’hora de posar les bases d’una societat formada i crítica pareix que tot siguen excuses. La millora de les condicions materials de l’educació al nostre país com a prioritat de despesa és una mostra real de per a què ha de servir el Botànic II. I el mateix podem dir del suport a les persones amb situació de dependència o les polítiques innovadores en matèria d’habitatge, per posar dos exemples més.

A servidor que escriu li agradaria humilment que se’n parlara més de polítiques públiques. De les que es fan bé i de les que es podrien fer millor. Però malauradament estem en setembre, i a curs nou mateixos vicis. La política valenciana ha estat dominada en les primeres setmanes per un discurs que gira sobre ella mateixa, de forma endògena. Per persones que se’n van i tornen, per si hi ha partits en crisi o no crisi, per si uns tenen un congrés i a vore què fan les famílies, que si el nou líder aquell és més templat i parla millor, que si una altra ve de Madrid a vendre’ns la seua història, que si uns s’ajuntaran amb els altres o si ja vorem què passa.

El cercle polític i mediàtic cau constantment en la mania de mirar-se el melic que poca relació té en el dia de la immensa majoria de les persones. Com a integrant del sector no se m’escapen les raons de les rutines mediàtiques o la comoditat de la política de declaracions i xiuxiuejos, però no vindria de més intentar entre totes i tots elevar un poc el debat públic sobre què estem fent govern i oposició, quina proposta tenim cadascuna de les formacions polítiques i com treballem per a aconseguir-la.

Perquè encara estem a vint mesos -en principi- d’esgotar la legislatura valenciana, i a més de dos anys -també en principi- d’esgotar la legislatura espanyola. I es poden fer realment llargs si ja estem a setembre de 2021 obsessionats amb candidatures, persones, coalicions i coses que en el fons només ens interessen, a molt estirar, a les persones que vivim a l’ecosistema polític i mediàtic.

Més encara quan, en realitat, una grandíssima part del debat dels últims dies sobre que si coalicions de qui va en qui i que si “processos d’escolta” i construccions semàntiques similars obeeixen a interessos conjunturals provinents de la Villa y corte. Poc favor ens farem les valencianes i sobretot els valencianistes si ens deixem atrapar en processos interns de partits aliens que naixen d’interessos aliens. Els debats de melic són encara menys útils quan a més parlem del melic d’uns altres. El nostre valor principal és la defensa insubornable dels interessos de valencianes i valencians i especialment dels drets socials, col·lectius i individuals de la majoria del nostre poble enfront dels privilegiats. I això és molt més important que els embolics o famílies que puga tindre qualsevol partit en el cercle polític i mediàtic de l’M-30 cap a dins. Nosaltres, a la nostra i el cabet en la faena.

No tinc cap dubte que a la immensa majoria de la gent li importa molt més com l’atenen en l’atenció primària, si la seua nana està ben atesa a l’escola, quina factura de la llum li cobra la màfia elèctrica o com podrà escapar de la precarietat laboral, que no com es configuraran candidatures d’ací a vora dos anys.

Crec que caldria fer un esforç col·lectiu, especialment des del món de la política, per elevar un poc el to del debat i sobretot acostar-lo als interessos generals i no mantindre’l en cercles d’autoconsum. Més encara la part progressista del tauler, donat que el Botànic II funciona i funciona bé, més que bé en alguns aspectes. Marejar la perdiu sobre nosaltres mateixos beneficia a la dreta i l’extrema dreta, que sense haver de fer propostes ni explicar-les està en la seua salsa perquè els agrada l’antipolítica. No perdem més el temps.