'Els anys', d’Annie Ernaux: escriure la vida

VALÈNCIA. Nascuda al bell mig de les formidables turbulències dels inicis de la Segona Guerra Mundial (Lillebonne, 1940), la francesa Annie Ernaux ha construït per mitjà dels seus libres i al llarg de la seua vida un admirable autoretrat de dimensions colossals. Eixe llegat –tan fragmentari i divers com es vullga, i tan excels o anodí segons el llibre que triem– constituïx en conjunt un fresc viu i vibrant que travessa de dalt a baix la segona mitat del segle XX (amb els inevitables ecos dels precedents històrics i socials que determinaren eixa mitja centúria) fins a endinsar-se en les tranquil·les aigües d’una senectut (la de l’autora) que galopa mansament les primeres dècades del segle XXI.

Tota eixa obsessiva identificació i constant intercomunicació entre temps històric, vida i obra literària és, sense el menor dubte, el tret diferencial i definitori de la producció d’Annie Ernaux, que ens permet llegir en eixa obra, com si d’un palimpsest perpètuament renovat es tractara, les vicissituds i les afectacions que el pas dels dies han deixat en una societat, en este cas la francesa i per extensió immediata l’europea, però que transcendix eixos límits geogràfics, ambientals i culturals per a situar-se com una mostra més de la incertesa, els anhels i les pors de qualsevol col·lectivitat humana.

Però la consecució d’eixe tret distintiu –una autoficció més o menys intensa– no sempre va ser tan definida. De fet, les seues primeres obres no entraven tan a fons en eixa identificació autoficcional com ho faria a partir dels anys 80 del segle passat. Serà en eixe moment quan tot allò que escriga quedarà impregnat pels avatars propis i pel sedàs que una implicació en la vida pública (en la història, al remat) li procurava, quan una necessitat de contar-se ella mateixa a través de les seues circumstàncies cristal·litzarà en una sort d’autobiografia històrica que coparà els interessos, la pulsió i els anhels literaris d’Annie Ernaux, la determinació de l’horitzó que com a escriptora marcava el seu destí en les lletres franceses.

La seua obra serà, doncs, un despullament constant que anirà oferint, llibre darrere llibre, parcel·les d’intimitat mostrades sempre sense distància ni pudor, i per descomptat sense rasre de penediment. Així, i una volta establit el marc on tot succeïx i les seues normes de relacions de classe, rang i poder, Annie Arnaux ens contarà i farà memòria d’ella mateixa en els abismes del desig i la sexualitat, o en la malaltia, o en la mort del més pròxims o la maternitat, o en les relacions més que tòxiques que poden donar-se al si de qualsevol família, o en l’avortament, o en el combat permanent contra les estructures patriarcals o en moltes altres circumstàncies tan freqüents, tan comunes (“mon semblable, mon frère”, com va dir Baudelaire) a tantes vides (i d’ací bona part de l’èxit que ha aconseguit entre els lectors), o les pors infinites que es reproduïxen sense descans en qualsevol societat i en qualsevol individu.

La prosa nua d’Ernaux, aliena al menor lirisme, permet assistir sense distraccions a la recapitulació d’allò més particular per a oferir un resultat que es pretén popular i universal: tot açò som, i manifestat, a més, en un estil hiperrealista, a vegades principalment enumeratiu, amb voluntat de constància i perdurabilitat, i on ella és sempre la protagonista. És cert que davant de tanta valenta sinceritat sempre expressada en primera persona es podria trobar a faltar una certa alegria, una lleugeresa que permeta engolir-se amb més facilitat els glops més amargs de l’existència, però eixe buit, eixa absència, és el preu a pagar –el d’ella i el dels seus lectors– per l’excés de lucidesa i unes circumstàncies personals –sobretot en els anys primers de la vida– a vegades no massa agradables.

Més enllà de juís morals (sempre antagònics a la valoració estrictament literària), l’obra d’Ernaux vol ser un espill plantat en el camí de la vida, una expiació definitiva i brillant dels seus confessats complexos de classe (d’origen camperol, la seua família regentava a Normandia una botiga de queviures “bruta, lletja i repugnant”, segons pròpia afirmació), i la seua percepció constant de vore’s a si mateixa com una intrusa en els ambients de l’alta cultura.

Entre les principals obres d’Ernaux, Els anys (Angle Editorial, 2019) constituïx un compendi perfecte de tot allò que suposa eixa autoficció. Perquè Els anys és la memòria completa del seu temps, des dels més tendres i contradictoris records infantils a l’acceptació raonada, dècades després, de la davallada final, del vertigen i l’absurditat que en bona part acompanyen el fet de viure conscientment.

Amb una matriu factual i cultural que inevitablement està amerada de la condició francesa de l’autora i dels corresponents tòtems (des de l’intel·lectual més reverenciat fins al record del sabó més modest que porta en ell tot el perfum d’una època), al llarg de tot el llibre van desplegant-se per l’art de la memòria una miríada d’escenes estimulades per la presència recobrada de músiques, hàbits, olors, paisatges perduts, rostres aniquilats, il·lusions marcides i tot un seguit d’elements, espais i persones que van ajudant-se els uns als altres a reconstruir la seua història en un retrat que esdevé generacional, que des del record de la miserable postguerra (compensat amb l’alegria de la vida que comença) aplega al present conscient de qui narra, fixant la vista arrere amb serenitat, un escepticisme fatigat (d’inexorable arrel francesa) i un cert i mai confessat agraïment.

Els anys és una bella síntesi entre nostàlgica i dubtosa de la comptabilitat de tots aquells que passaren i isqueren de les nostres vides, de les enlluernadores primeres experiències de tot, de les decepcions, de la percepció del passat com a part indivisible d’un mateix o de la valoració del recorregut fet a través dels temps, i contemplat com una amalgama o un calidoscopi d’imatges, escenaris, objectes, persones i paraules, com eixe vòrtex brillant i eternament en moviment que és la vida i que Annie Ernaux ens regala per a deixar constància, record i cordial advertència a tots els que vinguen darrere.