Hoy es 23 de noviembre

ressenya

'Els inútils' o el realisme brillant i descarnat d’Andreu Sevilla

28/02/2023 - 

VALÈNCIA. En la narrativa valenciana contemporània –com en la gran majoria de narratives– són abundants els exemples de reiteració argumental, formal o estilística. Este plantejament certament taxatiu (potser pretensiós, fins i tot arrogant) i que porta implícita una certa percepció de negativitat, en realitat és una mostra o una conseqüència de la maduresa d’eixa narrativa en qüestió i, per tant, no resulta necessàriament negatiu o perniciós.

En són moltes les novel·les que es publiquen cada any en l’àmbit de la literatura valenciana, i al cap d’un parell de segles de benèfica pluja llibresca (una altra cosa ben diferent són els lectors reals, i una altra encara més insòlita la qualitat real de la majoria d’allò que es publica, tot més enllà del fastigós i habitual ditirambe institucional) tenim un mostrari ben acolorit de formes i maneres, d’estils i temàtiques, d’escenaris i trames que abasten una limitada varietat que fa molt complicat no caure amb freqüència en certa reiteració i, llevat de certes i inusuals genialitats, en un descoratjador dejà vu.

No és el cas en absolut d’Andreu Sevilla (Casas de Benítez, 1963). Guanyador del premi Lletraferit de Novel·la 2022 amb l’obra Els inútils (Drassana, 2022), juntament amb Purificació Mascarell amb la seua trencadora Mireia, el llibre de Sevilla mostra una particularitat estilística ben cridanera dins del panorama narratiu valencià. No perquè invente res, evidentment. A estes alçades res ni ningú pot ja sorprendre massa al públic lector –a la indòmita i heroica tropa que encara resistix com a públic lector, concretament–, sinó per haver construït una novel·la radicalment sense equivalències en la nostra actual literatura, i que aporta una veu singularíssima, de qualitat inusual i de la qual hem d’esperar noves fites.

En qualsevol cas, no estem davant d’un escriptor novell. Els inútils és –a més d’unes quantes publicacions poètiques i un llibre de relats– la seua tercera novel·la. Les dos anteriors (La penombra de la coloma i Camins de dulcamara) eixiren a la llum entre 2010 i 2015 davall la fórmula de l’autoedició, circumstància de tan escàs prestigi com reveladora de la perseverança i ferma voluntat de l’autor, i que, tot i eixa no massa còmoda posició d’eixida, li va permetre obtindre, en el cas de la primera d’aquelles novel·les, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la seua edició de 2011.

És molt probable que quasi tot el que vol expressar Andreu Sevilla en Els inútils estiga en esta pregunta i alhora reflexió d’un concret passatge del llibre, en el qual els protagonistes observen una llarga filera de xiquetes d’un col·legi que caminen per la carretera: “Saps què pense quan veig un estol de criatures així, Quel? Que, de totes (les veus ara i tenen tota la vida per davant), a penes una podrà dir que ha valgut la pena viure”. I també en la resposta que dona l’interpel·lat Quel: “Una de quaranta no està malament –es va creure en l’obligació de contradir–. Viure sempre paga la pena”. 

Tota eixa lluita entre la certificació de l’absurditat de la vida (i les misèries sense fi que pot aportar) i la seua exaltació (amb les seues belleses i els seus plaers), és un dels elements que batega amb més força en el fons de la novel·la com un recordatori a penes audible però presentíssim. I és sens dubte un dels motius –la plasmació literària de tot això– que subjau en la vocació d’escriptor d’Andreu Sevilla, la invicta pretensió de posar negre sobre blanc –i de fer el màxim esforç per transmetre-ho– tota eixa barreja fecunda d’anhels, frustracions i esperances que al remat constituïx cadascuna de les experiències vitals humanes que puguen donar-se.

Els inútils és el relat d’una fugida cap avant en la qual una sèrie de personatges servixen a l’autor per a fer el mostrari inclement d’un temps i d’uns espais. El temps és el final de la dècada de 1950 i els espais són uns camins indeterminats entre València i Castella, un teixit de carreteres secundàries per les quals s’afanyen a transitar els protagonistes en un periple que en realitat no conduïx a cap lloc. Tot en Els inútils –incloent els àmbits evanescents de la nostàlgia, les evocacions d’un passat millor que se succeïxen en les converses ací i allà– estan amerats de la miserabilitat ambiental que impregnava l’època, però que ací també funciona com a metàfora, com a símbol del règim pervers que tot ho sostenia i condicionava.

I dins d’eixe marc moral s’establixen les afinitats, les aproximacions i les desconfiances d’un manat de personatges que semblen servir –la totalitat d’ells– a configurar el camí iniciàtic de l’autèntic protagonista, Quel Senabre, un jove llarguerut que patix una malaltia inusual que augmenta l’extensió dels ossos i a qui no costa imaginar-se, alt i prim, com una sort de Quixot contemporani i descregut. Este jove viatja amb son pare Víctor a lloms del Plus Ultra, un vell vehicle resistent i polsegós com tot el que l’envolta. Convertits en buscadors de faenes ocasionals, i després d’un excel·lent i revelador episodi inicial on es narren els treballs de rescat de pare i fill durant la riuada de València de 1957, la parella accepta l’encàrrec d’una viuda per a portar les restes del seu marit al Valle de los Caídos, per aquelles dates publicitat pel dictador com a mausoleu de caiguts dels dos bàndols de la guerra civil.

Serà eixe viatge el recorregut que definirà el pas de l’adolescència a l’estricta joventut de Quel Senabre. Camins i espais miserables davall d’un sol permanent o de nits al ras, un contínuum monòton esguitat per l’aparició periòdica de tota una cort de personatges, de presència més o menys fugissera, de rellevància més o menys important, i que seran el complement –cadascú en el seu àmbit– que el jove Quel absorbirà com un aprenentatge anàrquic i incessant. Des de les pures lliçons de vida a les cuites amoroses i carnals entre els arquetips de dona que representen Magneta –membre incert d’una companyia de còmics que es troben pel camí– i Bruna Barallat –la filla feréstega d’un combatent del maquis, potser els últims de la seua espècie–, tots contribuïxen a engrandir l’enteniment i les experiències de Quel, el seu pas cap a la vida plenament adulta, uns moments decisius o un trànsit que ell mateix constata i liquida sense a penes adonar-se’n, en unes quantes jornades de creixent tensió.


Tot el llibre està farcit d’irrupcions de gent estrambòtica, d’aparicions inversemblants, a vegades epifàniques, en algun cas deliberadament còmiques, o lleugeres, perquè es fa necessari un descans de tantes dificultats, de tanta penalitat, del recordatori que el llibre representa de la nostra proximitat –a  penes un parell de generacions– a misèries físiques i morals sense fi. 

Els inútils és una història de pèrdues però també d’esperances, un fons moral ben obscur però sobre el qual ressalten encara més els diàlegs fragants, àgils, freqüentment enlluernadors que Sevilla construïx amb una esbalaïdora facilitat, amb versemblança eterna, i un reconeixement i una evocació oral que resulten instantanis, com si no hi haguera la intermediació evident de la lectura. Aquella singularitat, quasi excepcionalitat estilística, representa una fita i un resultat de conjunt inusuals i ben complicats d’aconseguir, i per això d’un mèrit elevadíssim i d’admiració immediata.

El grapat de vides possibles que amb tanta qualitat i ofici s’exhibixen en Els inútils, i que formen ja per dret propi part de les millors pàgines de la narrativa valenciana, i de la seua més excelsa fabulació contemporània, no representen precisament un missatge amable ni edulcorat. Ben al contrari, són un avís de la senzillesa amb la qual la fatalitat s’apodera de qualsevol existència i la volteja sense descans ni treva, fent de la inutilitat individual i social un art de vida i una amarga presa de consciència. Una sacsejada moral i literària brillant, cavalcada a lloms del realisme, i mostrada sense tindre més esperança que la que permeten i obrin els períodes de trànsit com el que patix Quel en estes pàgines memorables, i a través del qual potser –només potser– puga capgirar el seu destí.

Noticias relacionadas

next