'El tinent anglés', les mil vides d'Antoni Cruanyes - Toni Sabater

VALÈNCIA. L'aparició de la novel·la d’Eduard Mira El tinent anglés (Llibres de la Drassana), a banda de suposar una elevació més que notable del panorama narratiu valencià, va implicar –com a efecte realment perdurable– el naixement d’un personatge llegendari. Igual que Sinuhé,el metge egipci de la cort d’Akhenaton que narra el seu temps fundacional i remot en el llibre del finlandés Mika Waltari, o com l’inoblidable Pier Francesco Orsini de Bomarzo, el fresc monumental i viu del Renaixement italià amb forma de novel·la executat magistralment per l’argentí Manuel Mujica Láinez, o igual que al-Hàssanal-Wazzan, també conegut com Lleó l’africà en l’obra del franc-libanés Amin Maalouf, el protagonista principalíssim d’El tinent anglés supera amb desimboltura i lleugeresa la mera construcció d’un personatge literari (en realitat un recurs com qualsevol altre) per a reivindicar-se com a arquetip, com a ficció reeixida, veritablement encarnada i de llarga durada.

Perquè igual que Sinuhé, o Pier Francesco Orsini, o Lleó l’africà, també Toni Cruanyes, el tinent anglés, traspassa els límits inicialment previstos de la seua obra, les confortables estances del paper. No és casual que en els quatre exemples exposats la narració que els acull siga una novel·la, ni que els quatre llibres s’incardinen sense miraments en allò que hem convingut en anomenar novel·la històrica, ni que en tots els casos es tracte de narracions relatades en primera persona, a cavall entre les falses memòries (una sort de recapitulació vital) i la crònica d’un temps. Ni és casual que els quatre protagonistes-narradors tinguen característiques cridaneres, trets diferencials que marquen inexorablement la seua peripècia existencial: l’honorabilitat de Sinuhé, la deformitat física i la melancolia de Pier Francesco Orsini, l’instint de felicitat de Lleó l’africà, l’amoralitat empàtica de Toni Cruanyes.

El tinent anglés és novel·la de llarg alé, temps delimitats i un únic protagonista: el que s’amaga darrere del mateix títol. Antoni Cruanyes, fill de Dénia i de determinades desfetes polítiques, econòmiques i familiars (i per eixe orde o successió de circumstàncies), sent encara un xiquet afrontarà el seu destí com una espècie de joc de naips en el qual sembla haver rebut, des de l’inici de la partida, bones cartes. Totes les que vullgam excepte la de la prosperitat o la bonança en qüestions monetàries, com no deixa de recordar-li sorneguerament Sanguango, la seua veu interna, el seu altre jo, el contrapunt necessari, bròfec i lúcid alhora, apegat indissolublement a l’ànima del protagonista. 

Xiquet mimat de casa bona vinguda a menys, amant impossible d’una franceseta genèsica i primordial, cap de bandositats infantils i d’apedrecs pels horts i els màrgens,emigrat forçós a la València de finals del XVII, degustador de tertúlies científiques i literàries, observador i fi anotador d’arquitectures variades, estudiant aplicat de cambra alta i nits en blanc, conreador fluid de mitja dotzena de llengües vives i mortes, executant de totes les arestes de la sexualitat humana (“Home, ja estàs fet tot un sodomita”, li amollarà una bona amiga de carn i màscares i dies feliços després de relatar-li Cruanyes la seua primera experiència d’amor grec), emigrat de nou a Anglaterra, passejant del Londres on estrenava òperes Henry Purcell i els cafés eren festins de la intel·ligència, estudiant de nou, oficial, militar, espia, soldat, tinent, rei de les disfresses, assassí sense pietat, aventurer sense escrúpols, fornicador impenitent, cortesà a Viena, encantador de serps diverses, bell sense restriccions, viatger sense pausa a cavall, a peu, en diligència, en vaixell o damunt d’un ase, fals comerciant de randes, mantellines i encaixos, combatent en batalles navals i terrestres, amic essencial de si mateix i melancòlic i fi usuari de la memòria dels dies passats, a la vora d’un riu en terres atlàntiques, vençut de tot, oblidat per tots.

Totes eixes i algunes més són les mil vides d’Antoni Cruanyes. Però l’eternitat és un plat que requerix condiments mitològics o mítics, que transcendisquen més enllà dels encerts argumentals o de determinades conformacions físiques o ambientals. Els elements primordials que ho faciliten poden ser l’antiguitat remota i mítica del món de l’egipci Sinuhé, el jardí misteriós del duc Orsini de Bomarzoo les geografies fascinants de Lleó l’africà. I també poden ser –ho és, irreductiblement– l’univers sincrètic i eclèctic, religiós i mundà de la Ieie, l’esclava cubana d’orígens africans i la seua cort invisible de sants i verges barrejats amb els deus i de esses africans, amb esperits sorgits de les selves verdes, humides i ombrívoles. Serà la Ieie, en funcions de la mare que Cruanyes mai va conéixer, però sobretot com a babalawa o sacerdotessa, amb els seus rituals de sang i càntics, d’invocacions tremoloses, qui marcarà com un leitmotiv exòtic i atractiu (amb el perfum del millor Alejo Carpentier) les mil vides prodigioses de Toni Cruanyes, qui li donarà l’eternitat. I ho farà des de l’inici del relat, sobrevolant-ho tot amb una presència tan puntual com permanent, com un esperit benvolent, fins al seu final, en un exercici de metaliteratura admirable, i més tractant-se d’un llibre que fins a l’últim capítol, Post scriptum, podríem considerar una novel·la de tall clàssic.

Personatge apassionant i entranyable, d’impossible repulsió a pesar de tantes coses, el record que com un estel brillant deixa Antoni Cruanyes supera la mera lectura del llibre com a objecte de consum però també de civilització, i ens impel·lix a la lectura del nou capítol de la seua vida, per mars africans i caribenys, en El fugitiu d'Almansa.