Encara vas a un festival a escoltar música?

VALÈNCIA. Estiu, música, cervesa, bon rotllo, amics, ballar, somriures i emocions... Així pinten l'experiència festivalera els anuncis previs i l'aftermovie posterior. Gent guapa, amb els looks pensats des de fa mesos, que vibra en primera fila del seu grup favorit mentre brinda amb una cervesa fresqueta. Per això les marques de cervesa patrocinen tants concerts, han aconseguit lligar el seu producte a la música en directe. Anar al FIB, per exemple, per a molts dels que eren joves de principis de segle, era un somni, el punt àlgid de l'estiu. Escoltar en directe grups que no solen passar per ací, fer comboi, passar uns dies a vora mar entre la platja i la terra del recinte de Benicàssim era el daurat, el regne somiat. El mateix es pot extrapolar al Feslloc, Primavera Sound, Festivern, Rototom, Low o Viñarock, per parlar d'alguns dels festivals més antics i consolidats. Però l'èxit, en este cas, és sinònim de proliferació d'oferta, i s'ha arribat a un punt on els cartells són tots pareguts i les experiències passen de ser úniques a ser repetitives. En compte d'estiu, eixe mateix festival és sinònim de suor i mosquits, la música passa a ser soroll, la cervesa està calenta, el bon rotllo dona pas a les baralles i les espentes, amics que desapareixen en cues interminables, ballar esdevé impossible per la massificació i les males cares guanyen als somriures.

Potser exagere i pagar pel dret a entrar i eixir del recinte, pagar per disposar d'accés a les dutxes del càmping o abonar tres euros per un got de plàstic reutilitzable i set per una cervesa són coses que convertixen l'experiència festivalera en única. Però més enllà del fet que hi ha gent optimista que s'ho munta molt bé i no li importen les cues i els banys bruts, hi ha d'altra per a la qual tot són problemes i entrebancs. Els festivals són esdeveniments musicals, o ja no ho són? Va algú, realment, a escoltar música o simplement a: emborratxar-xe, drogar-se, lligar, passar el temps amb els amics, per inèrcia, a fer-se fotos per a Instagram... (cadascú que trie la seua opció) i la música, el cartell, el so, ha deixat de ser important?

Bo, preguntaré per ací a gent habitual que va a festivals de tot arreu, a vore si isc de dubtes i encara trobe públic que va als festivals a escoltar música?

En molts festivals trobaràs enguany la periodista i directora creativa Monica Llop, per la seua faena al programa radiofònic Territori sonor d'À Punt: "Cada setmana en visite un, este cap de setmana em tocava el Pirata". Sobre escoltar música als festivals, considera que: "Com a melòmana practicant, mai he pogut gaudir de la música com he volgut en un festi, perquè o no veig res o la gent t'espenta sense mirament. Si vull escoltar música m'agraden molt més els concerts d'una banda en concret, els festivals no promouen la música des de la cultura, sinó des del negoci. Jo, ara mateix, estic molt antifestival massificat, preferisc anar a un festival xicotet on es respecta l'espai i hi ha menys gent, o fins i tot a algun jardí o lloc especial, però tot depén del moment vital de cadascú. Perquè reconec que a certs concerts al Sonar o al Primavera Sound es disfruta de l'energia que es contagia entre el públic, i alguns grans festivals són un lloc molt idoni per descobrir noves bandes. En general, crec que abans anaves més pel cartell, ara hi ha gent que ni tan sols el mira i, per tant, considere que les motivacions poden oscil·lar més". I una última cosa que apunta, sobre l'impacte negatiu de la proliferació del tants festivals: "La brutícia que generen alguns és insostenible, especialment quan se celebren a pobles menuts. I també és important tindre en compte que, si se celebren en un espai natural, es considere i s'avantpose el respecte per la natura i l'ecosistema de l'entorn. De vegades, la contaminació acústica resulta fatal per a molts éssers vius i animals".

Encara rebusca en els cartells i estudia els horaris i els grups, la comunicadora Claudia Alfonso. "Als festivals vaig pels grups que vull veure i escoltar en viu, però sempre m'agrada perdre'm entre el públic i fer també la meua anàlisi antropològica mentre intente pillar algun somriure de complicitat. Em fa especial satisfacció veure la gent apassionada per un tema, donant-ho tot. La meua resposta és que sí, jo vaig a un festival per la música, ara bé, no puc menysprear el fet que si allí em trobe amistats que disfruten del mateix ritme que jo, l'experiència la visc de forma completa".

La periodista cultural Rocío Tuset va estar fa poc en el Festival de les Arts, el paradigma de festi on el cartell és absolutament secundari. A escoltar música? "Crec que depén del festival i del tipus de públic que hi vaja. Tot i que tots els festivals tenen un component social molt gran, n'hi ha alguns en què el cartell passa a un segon pla i és totalment irrellevant i altres en què la música sí que és la principal protagonista. Per exemple, al Festival de les Arts no vas pel cartell, vas per costum i perquè saps que és una bona ocasió per trobar-te amb amics i amigues d'este tipus de saraus. Al final, tots els festivals d'este estil reproduïxen el mateix cartell un any darrere l'altre i són concerts que has vist desenes de vegades. Però, d'altra banda, hi ha un altre tipus de festival que innova més al seu cartell i que té un altre tipus de públic, com el Cala Mijas a Màlaga o el Vida Festival, al qual sí que veuràs certs grups que no són recurrents als circuits de festivals o que són difícils de veure fora d'un esdeveniment d'esta magnitud".

I acabem esta reflexió amb Quique Medina d'Agència Districte, programador musical que visita desenes de festivals cada any. Considera que "no es pot generalitzar perquè continuen existint molts festivals que cuiden la música i la programació per damunt de tot —no solen ser els més grans i poderosos—. Cal rascar un poquet, ser curiós, i es poden descobrir mitjans i xicotets festivals en tota la geografia espanyola on es cuida la programació artística i la seua posada en escena. Però sí, els festivals fa temps que han descuidat l'experiència musical darrere d'una altra mena de vivències que moltes vegades tenen més a veure amb enormes parcs d'atraccions de gom a gom de gent que amb el deler sonor. És genial anar a gaudir dels festivals com a experiència vital i vacacional, no hi ha res malament en això, potser fins i tot terapèutic. Però em disgusta que tots eixos milers de festivalers estiuencs desapareguen en gran part la resta de l'any, quan arriba el fred, per a molts dels grups i sales que poblen les nostres ciutats. I torne a posar l'accent en els mitjans i xicotets, en este cas artistes, promotors i espais, que són els fonaments que realment sostenen una indústria, la musical, que hauria d'anar amb compte que l'explosió de la bambolla festivalera no acabe dinamitant-ho tot".

Sobre el cartell, Medina també té sensació de repetició: "Encara queden festivals i programadors que cuiden i treballen per damunt de tot la seua proposta artística. Però és cert que, cada any més, ens trobem amb cartells que repetixen artistes fins a l'avorriment deixant clar que el contingut és el menys important enfront d'un continent ple d'atraccions de fira, markets, photocalls i paradetes de sponsoring cada vegada més intrusius. Així i tot ja dic, enfront de festivals Hacendado, encara, si es té curiositat i investiga, és possible trobar un món d'estimulants festivals que, sense descurar l'embolcall, continuen proposant una sucosa i més arriscada oferta musical".

Per a rematar la seua proposta, ací van algunes de les seues recomanacions: "Exemples de festis molons: Canela Party (Torremolinos), Vida Festival (Vilanova i la Geltrú), Figa de Gata (Gata de Gorgos), Ribeira Sacra (Lugo) o Prestoso Fest (Cangas del Narcea), Huercasa (Riaza), Cranc Festival (Menorca), Monkey Weekend (Cadis), Paral·lel (Port del Compte)... Per dir-ne alguns". Bé, ens quedem amb eixes recomanacions per a fugir de la instagramització de la música en directe. Bon estiu musical!