És l'hora... no ets (en memòria de Fina Cardona)

Fina Cardona-Bosch ja és al Valhalla, la mansió dels morts. Des que la vaig conèixer, sempre he pensat que Fina venia del nord, de lluny; era diferent, amb una claredat de les que van directes; sense romanços. No feia botiges. Natural dels regnes d’Odin. Una vikinga a la Mediterrània. Fina, ens ha deixat però la veig, la puc veure ara mateix dalt de la seua barca vikinga, arribant al paradís dels guerrers caiguts que serveixen a Odin després d'haver mort en la batalla. Canvieu Odin per País Valencià.

Fina va lluitar molt amb la paraula per crear un nou espai. Un lloc creatiu i connectat amb les tendències més innovadores. Allà on siga, s’haurà trobat amb el seu estimat Carles Barranco. Una retrobada que vull pensar i em fa sentir el dolor de la seua pèrdua amb més lleugeresa, si cap.

Tots dos representaven la parella més dinàmica i moderna dels anys 70. Un bri d’aire fresc en un nou territori, un oasi després del desert i la caspa del franquisme. Ja hi serà al Valhalla, escortada per les valquíries des del camp de batalla de la ignorància i la incomprensió.

Molt avançada per al seu temps, Fina Cardona-Bosch –la nostra Finnonna– va encetar la seua trajectòria poètica allà pels anys setanta del segle XX. Tot estava per fer, i tot era possible.

Plouen pigues va ser el poemari més trencador i colpidor de la dècada; editat per 3i4, va ser prologat per Vicent Andrés Estellés, un poeta tan venerat com alhora qüestionat per aquella radiant generació on al País Valencià destacaven Joan Navarro, Salvador Jàfer, Josep Lluís Bonet, Josep Piera o Marc Granell, entre d’altres noms.

L’arribada a la ciutat de València dels promotors Ramon Balasch, Maria Mercè Marçal i Xavier Bru de Sala va ser per a tots nosaltres –a banda d’un enfortiment de la nostra unitat lingüística– un estímul per al nostre treball. (…) "Totes i tots estàvem implicats, de diferent manera, en la lluita per la cultura, per la llengua, per la llibertat; endinsats en un territori dinàmic on ens movíem entre pintors, músics, dissenyadors, dibuixants de còmic, escriptors, arquitectes…", explica Cardona en una entrevista amb el periodista Carles Gàmez.

El gran Vicent Andrés Estellés en va fer el pròleg de Plouen pigues, "(…) La soledat, el tacte de colzes, la furtiva companyia, la més alta il·lusió, la mort planen per damunt de tots els poemes, i donen un to esqueixat, crispat, amb permanent voluntat de càntic, rupestre". Aquells versos tenien –i tenen– segons l’insigne prologuista "un desolat aspecte de cançó" o bé constituïen "el manual, l’itinerari, terrible d’una vida a través de la nit" o, encara, "la consciència, amarga i bella, del misteri". Va obrir pas amb la lletra, els poemes i els articles.

Fina ha mort envoltada d’una immensa solitud. Acompanyada, en la distància volguda, pels amics i amigues que l’estimàvem. Amb la solitud d’un País de vegades massa ingrat per a la seua gent, que són les nostres heroïnes i els nostres herois. Quantes vegades el soroll i la caspa consentida no ens deixa reconèixer les nostres grans escriptores i referents. Tot plegat, quin desficaci tanta inconsistència!

Fina, trobarem a faltar els teus comentaris àcids, càustics, brutalment intel·ligents i mangíficament sempre lúcids. Allà on sigues (tant de bo al Valhalla), t’estimem Fina.

Enmig de la meva obligada

cambra… em trobo l’altra.

I estiro les mans i el coll: em trenco.

Em crema la gola de cridar: i callo…

Vull agafar-me i petonejar l’aire que estimo.

Tinc la muralla del verd que em separa.

Em pinto el somni muntada a cavall dels estels.

És l’hora… no ets.

(De Plouen pigues, de Fina Cardona-Bosch)