Esta nit serem estiu, tu i jo

L’altre dia els deia als meus alumnes, en acabar el curs, que agafaren el dossier que havíem estat treballant a classe i el cremaren, li pegaren foc. Ells em miraven com si esperaren alguna broma, la broma no va arribar, era una ordre clara. Cremar el manual de treball, els continguts del curs, cremar-ho tot… per poder avançar. Per poder renàixer amb les flames, amb la cendra. Sospesar-ho tot, rumiar-ho, i purificar els nous temps. La nova estació. Amb el curs acabaran amors, acabaran temors, acabaran també assetjaments, acabaran malsons, frustracions, però també il·lusions i somnis. Tot acabarà baix els nostres peus, que jugaran a trencar les ones mentre milers d’espècies animals es destrueixen i altres envaeixen territoris, i d’altres, com nosaltres, miren l’horitzó carregats de dubtes. I acaba el temps de la collita i de la sembra també, i arriba el bon temps, i les aus marxen cap al nord.

Hi ha coses que ni el foc pot esborrar, però no es tracta d’això, es tracta de dur la contrària al poeta, i dir que qualsevol temps passat no fou millor, ni pitjor, tan sols ja no hi és. Cada minut és millorable, perquè tot és millor que el no-res. I d’ahir ja no queda res, ni de fa una hora, quan caminava per la platja amb la meua filla mentre eixia el sol, tampoc queda res, i del desdejuni que acabe de prendre, tampoc queda res. Doncs d’eixa consciència, de la consciència que ara mateix no tinc res de tot això, naix el fet que estic segur que el pròxim minut serà millor que el minut passat, perquè serà real, i només per això ja serà millor.

Així que cremeu-ho tot, cremeu el dolor, els palets de fusta corcada, els sentiments també corcats, cremeu el soroll, cremeu el vostre nom també, si no se sap dir amb dolçor, cremeu la por, i cremeu també la por a la por, que és la pitjor de les pors. Cremeu els besos, els que s’han donat, i els que no, encara que estos últims ni cremant-se podran desaparéixer mai. Cremeu el tronc, perquè isca la nova llavor que portarà el fruit que un dia també morirà, com tu i com jo, com tot el que ha estat viu alguna vegada. Tot cremat a la Nit de Sant Joan, i de Sant Pere, al solstici, al començament i a la fi de tot. Només la mort dóna sentit a la vida. Només el foc pot explicar la cendra. I només tu i jo sabem el que tu i jo sabem.

Esta setmana ha mort un diari. Cremeu també el diari, amics i amigues periodistes, fotògrafes i fotògrafs, cremeu l’absència i correu fins a un altre arbre on poder pujar i veure per on s’amaga el sol. Correu, gràcies per tot. És curiós que, a banda de ser lector, un escriu en un diari quatre voltes i ja el fa seu per sempre. A la memòria em quedarà la nit d’estiu al FIB en què el Levante de Castellón em va batejar com a col·laborador. Cremeu també eixe dolor, el de les lletres de tinta que s’escorre cap a la claveguera. Afortunadament, res mor realment quan tot mor.

Llegia al diari esta setmana que la Pacheca fa quaranta anys. Allà he cantat i fet plorar. Allà m’he pres la primera cervesa després d’enterrar un pare. Allà he perseguit l’amor i he acabat escrivint un tros de novel·la per tal de pal·liar l’ànsia de no tindre la pell que desitges al costat al llit de matinada. —Ni tan sols Ximo sap (fins ara, clar) això, que el seu bar i el món que ha creat com el millor director de fotografia, s’ha fet retall de novel·la, arxiu digital a l’oceà binari del món—. Potser un dia la continue. El Grau sense la Pacheca seria moltes coses, però no seria el Grau.

Ara, correu, correu a cremar-ho tot. Agafeu els mobles i pegueu-los foc. Enceneu les fogueres, balleu, canteu, ploreu, forniqueu… perquè tot és pols, i cendra, i tots morirem esta nit, i per això no morirem mai. No mentre el món continue corrent, en moviment, buscant l’amor, buscant l’amor inclús dins l’amor. L’amor no existeix si abaixem els braços. L’únic amor real és l’amor que és foc, i després cendra, i després llavor, i després foc, i després cendra, i després… Així que bon solstici, bones hores, bon estiu, i —com sentencia un mural a una alqueria al camí del Grau de Borriana— «bon estar, guitar star», perquè —com va dir la meua filla en entendre que la mort ens arribarà a nosaltres també— després de tot, quan tot acabe, quan tots morim, no hi haurà més estiu. Però de moment, siguem estiu.