La investigadora de la Universitat Jaume I de Castelló Maria Medina-Vicent. Foto: UJICASTELLÓ. El discurs social antifeminista empra la crítica als conceptes de sexe i gènere, les subvencions públiques o l'associació amb el comunisme com a arguments per a rebatre les propostes feministes i les fites aconseguides, segons es desprèn de l'estudi realitzat per la investigadora de la Universitat Jaume I de Castelló Maria Medina-Vicent, en l'article «Reacciones discursivas frente al movimiento feminista en el Estado español. Un análisis de la literatura antifeminista» publicat en la Revista Española de Sociología.
L'autora tracta de donar resposta a un conjunt de preguntes: quins són els focus dels atacs en els discursos antifeministes?, quins conceptes de la teoria feminista utilitzen? o a quins intel·lectuals feministes ataquen? Del seu treball, l'autora assenyala que «aquesta anàlisi ens permet estar més prop del coneixement de les acrobàcies discursives emprades per les files antifeministes, qüestió fonamental per a fer front de manera democràtica a les reculades que aquestes postures reactives i conservadores volen realitzar respecte a la consecució i manteniment de la igualtat de gènere en la nostra societat».
La professora de l'Àrea de Filosofia ha analitzat dues de les obres publicades com a resposta a la proliferació de manuals i guies divulgatives de les principals idees de la teoria feminista dirigides al gran públic, «Prohibir la manzana y encontrar la serpiente. Una aproximación crítica al feminismo de cuarta generación» de Un Tío Blanco Hetero i Leyre Khyal, i «Manual para defenderte de una feminazi: y otros asuntos de alta necesidad» de Cristina Seguí. El to de totes dues obres difereix notablement, ja que mentre que la primera es basa en una reflexió sobre els corrents feministes, la segona empra un llenguatge molt més polèmic utilitzant qualificatius que menyspreen el moviment.
Segons les conclusions de l'estudi, aquests discursos «reactius» amb el feminisme han trobat un lloc en els mitjans de comunicació i en l'esfera social i s'han convertit en «part de l'imaginari social sobre el feminisme» que fins i tot «beuen» de les seues tensions o debats interns per a posicionar-se en contra. L'autora explica que «si bé els discursos feministes es troben en una tendència en alça, el mateix ocorre amb els discursos antifeministes» i considera necessari continuar investigant l'argumentari que usen perquè cada vegada més estan més gravats en l'imaginari social.
A través de la literatura, aquesta recerca emmarcada en el projecte «Mediatització de la ràbia de les dones: marcs d'intel·ligibilitat i estratègies comunicatives de transformació polititzadora», finançat pel Pla Estatal de Recerca Científica i Tècnica i d'Innovació 2017-2020, ha permès identificar quatre eixos destacats que configuren els discursos antifeministes en l'Estat espanyol: la crítica al feminisme de quarta generació, el replantejament dels conceptes de sexe i gènere, la qüestió de les subvencions públiques a la igualtat de gènere i, finalment, l'associació del feminisme amb el comunisme.
En el primer cas, s'aprecia que aquesta literatura antifeminista ataca el feminisme centrant-se en corrents com les teories queer, a les quals es responsabilitza de la pertorbació de l'ordre establert, perquè impliquen la pèrdua de valors tradicionals relacionats amb la família. En el segon, existeix una crítica a les concepcions de «sexe» i «gènere» que enllaçaria amb la mateixa crítica que es fa des de dins del feminisme cap a corrents feministes centrats en polítiques identitàries que, per exemple, en opinió de Nancy Fraser (filòsofa política i feminista estatunidenca), generen que el focus dels discursos feministes prioritze una transformació simbòlica, quan realment aquesta transformació hauria de centrar-se en les estructures materials de la societat.
A més, en totes dues obres s'esmenten autores feministes que es caracteritzen per generar polèmiques declaracions respecte a la igualtat de gènere, com en l'obra de Sommers Who Stole Feminism (1994), en la qual assenyala que una part del moviment feminista es reapropia de l'experiència de les dones promovent un perillós escenari que posa a les dones en contra dels homes.
L'article també comenta l'argumentari esgrimit en les dues obres sobre la relació del moviment feminista amb els partits polítics espanyols, especialment amb partits d'esquerra com a PSOE o Unides Podem, als quals els autors de les obres analitzades acusen d'oferir subvencions destinades a recerques de caire feminista o centres de dones maltractades i que asseguren que «han de ser eliminades perquè responen a interessos polítics partidistes».
La intersecció dels quatre eixos analitzats dona lloc a una postura discursiva oposada al feminisme a pesar «que en totes dues obres es reconega la importància del concepte d'igualtat (encara que sense analitzar el tipus d'igualtat del qual es parla)», comenta Medina-Vicent. L'anàlisi de les obres també ha permès a l'autora detectar un conjunt de conceptes importants entre els quals ha destacat feminazi i ideologia de gènere, identificant Seguí el primer amb «dones d'esquerres, extremistes i enemistades amb les dones de dretes».
*Article: «Reacciones discursivas frente al movimiento feminista en el Estado español. Un análisis de la literatura antifeminista». Maria Medina-Vicent. Revista Española de Sociologia (RES). doi: 10.22325/fes/res.2023.150.
