VALÈNCIA. És possible, si eres valencià, que alguna volta hages escoltat allò de fer un ADSL*, acrònim d'Asmorzar, Dinar, Sopar i Lo que vinga. És una frase popular, i com a tal, té eixa oralitat que porta a errades ortogràfiques lògiques, que són un poc premonitòries. Perquè l'errada de dir asmorzar i no "esmorzar" i eixe lo en compte d'"el", per a fer-ho coincidir amb el nom de la fibra òptica, és totalment secundària i aporta gràcia al tema. L'errada important és de concepció, imaginar que és una bona idea fer un festival gastronòmic i etílic com el que s'amaga darrere del concepte d'un ADSL. Eixes 24 h de festa non stop sonen molt divertides a priori, però poden acabar en un infern. Superar un ADSL amb dignitat requerix preparació, planificació i entrenament. Em diuen uns amics d'Algemesí que allí entrenen tot l'any; altres coneguts comenten que com a Simat no fan ADSL en cap lloc; i bé, alguns veïns de Gata de Gorgos, dels habitants habituals i no ocasionals, presumixen de fer-ne més que en cap altre lloc. Darrere de totes eixes afirmacions, una realitat: ens agrada com a poble presumir de gestes festives, hi ha un orgull en el drama de la borratxera i descontrol, que si bé és compartit amb altres cultures, empíricament és difícil de justificar.
Tornant a l'ADSL, hi ha en l'actual realitat postpandèmica una necessitat palesa de desbarrar, de descontrol i burrera, d'evasió en definitiva. Una manera bona d'aconseguir-ho pot semblar una reunió amb els amigatxos que comença de matí i no saps massa bé quan acaba. Com que ací no som, generalment, d'esmorzar xurros ni torrades, la cosa comença amb l'esmorzar tradicional. El dinar serà, per tant, tard, mai prompte i en terrassa a ser possible. El sopar sol ser l'àpat menys important del dia, ja que per a quan arribes has duplicat la ingesta calòrica diària recomanada per l'OMS. "Lo que vinga" és la part més oberta del comboi, una invitació a deixar volar la imaginació i acabar en qualsevol discoteca en la qual no entraries voluntàriament en cap altra circumstància. O potser la cosa va més en la línia d'allargar fins que et tanquen algun local i buscar un after, o qualsevol ubicació on continuar la farra. Els pocs supervivents necessitaran trobar de bon matí un altre lloc on calmar l'ànsia corporal d'hidrats i cafeïna. Per tant, anem a pams per discernir com és este festival de la insensatesa i la burrera.
L'esmorzar de l'ADSL no és suau ni mesurat, i comença amb l'arrancadora de cassalla. Hi ha bars com el Nou Oslo que ja ha previst un "esmorzar del rei" que inclou arrancadora, entrepà XL, bona cosa de cervesa, gintònic final i una corona damunt del cap dels comensals. La carn i les creïlles en qualsevol format són necessàries per a anar fent esponja i el vi, la cervesa i la copa final seran aliats dels cecs i dels gats que estan per arribar.
En el període entre esmorzar i dinar, la cosa requerix calma i cervesa fresca. Que no decaiga el grau d'embriaguesa emergent, i que el cos encara no es fatigue. Com ara la platja, amb els xiringuitos a vora mar, o qualsevol piscina amb ombra i un poc de música són les ubicacions preferides per fer una transició digna fins al dinar.
El dinar pot ser fora o en casa. Si es cuina en un xalet, caseta o similar, un arròs sol ser l'opció més popular. La cosa té trellat, ja que simplement la preparació de la paella ja sol portar comboi intrínsec. A més, pots dinar a les quatre de la vesprada i picar i beure durant tot el migdia. Ara bé, si fas un ADSL en territori desconegut i has de recórrer a un bar, és important demanar menú, ja que ningú estarà massa capacitat per a triar i acontentar tot el personal. Millor una terrassa, perquè el volum de la conversa sol ser directament proporcional a la trivialitat de la temàtica triada, desmesurat. La cosa acaba amb gintònics i els propietaris demanant per favor que s'abandone el local que han de netejar per preparar sopars.
Fins a l'hora de sopar, la cosa ja va costera cap abaix sense frens. Si no hi ha opció de fer una becadeta regeneradora, almenys cal una dutxa per a canviar-se la roba i preparar el que es presenta com una llarga nit. Sol ser un període on algú ja comença a penedir-se del segon gintònic, i altres pensen a desertar. Tot i això, la moral del grup sol ser alta, i algú de fetge irlandés voldrà participar del tardeo.
El sopar és totalment secundari. Arribats este punt ja no tens el paladar fi, ni l'estómac ansiós. Així i tot, és molt probable que calga fer reserva prèvia per a no acabar discutint ni buscant un lloc arreu i, per tant, hi haurà un compromís d'anar a un restaurant i no fer el ridícul. Si has anat amb trellat tot el dia, és l'ocasió ideal per recordar batalletes entre clòtxines i creïlles braves. Si arribes ja amb poca energia o amb una bona merla, difícilment podràs remuntar la jornada.
El "lo que vinga" és la part més oberta del pla. Fins ací pot preparar-se un recorregut sense fissures, ordenat i més o menys controlable. A partir d'eixir del bar-restaurant, la cosa entra en la fase de sorpresa, també coneguda com fase Isabel Gemio. Fins i tot si l'ADSL implica anar a un concert, revetlla popular, festa local o discoteca reservada, una volta la nit comença, pot passar de tot i les bombes de fum i els empastres fan acte de presència, o absència. Des de despertar en un lloc desconegut; perdre la vergonya, la cartera o la dignitat; rebre proposicions inesperades de persones inesperades; o haver de fer d'àngel guardià d'algun dels "valents" que s'han passat amb el gotet. Tot és possible, i molts dels escenaris són poc recomanables.
No és bona idea, ja vos ho dic, intentar allargar per allargar. Com tampoc és bona idea fer una marató sense haver-la preparat amb anterioritat, psicològicament i físicament. Dit açò, alguns dels moments més rememorats amb la teua colla d'amics són aquells que van succeir aquells dies que no s'acabaven mai. Per tant, és normal intentar emular, encara que siga artificiosament, un record similar. Ara bé, com el menjar precuinat, difícilment farà mai el mateix gust que allò que es cuina amb l'espontaneïtat, que passa de manera fortuïta i casual. Perquè darrere d'eixe pla destrellatat de beure i menjar sense parar, hi ha un problema de base, no es pot programar la felicitat. Podem programar una borratxera, una nit entre amigues en un lloc idíl·lic, o una jornada completa amb final en un concert del nostre grup més estimat. Però, amics, malauradament, ni una casa perfecta, ni un pla ben pensat són sinònims perquè la cosa acabe com ho havies plantejat. Així que sense pensar en el final, i disfrutant de les xicotetes coses del camí, a l'estil del final de This Is Us, passem-ho bé en cada etapa de l’ADSL —real o figurat— sense importar si el "lo que vinga" serà millor o pitjor del que ens havíem imaginat.