Històries de valencians que són de pel·lícula

VALÈNCIA. Arriben els premis de l'audiovisual valencià, i esperem que el debut amb la denominació "Berlanga" puga servir perquè les cintes finalistes i guanyadores tinguen una vida més transcendent de la inicialment esperada. I que els professionals, a banda d'obtindre reconeixement, puguen rebre oportunitats laborals arran dels premis. Cada volta hi ha més produccions que trien els pobles, els paratges naturals i les ciutats valencianes com a escenari. Es posen facilitats i s'intenta que Alcoi, Peníscola o l'Albufera de València acullen rodatges. Tenim els professionals, tenim els decorats i tenim les històries —falta la pasta—. Moltes històries que esperen trobar algú que els done veu, que de segur a Hollywood convertirien en ficció si eixes coses que passen ací passaren a Minnesota i no a Marxuquera. Vides i successos que estan a l'aguait. Jo donaré idees, per si de cas algú dels guardonats s'anima a reivindicar —o mostrar— més figures valencianes en la gran pantalla, o en la xicoteta, o fins i tot a la consola. Perquè hi ha moltes categories de premis, i molts valencians, més o menys il·lustres, que bé mereixen una pel·lícula.

Vicente Doménech, el Palleter

Com a símbol, funciona. Com a història de la insubordinació d'un poble, també. Pel·lícula d'època que triomfaria gràcies a la barreja de soldats napoleònics, a l'èpica de les batalles i a una història d'amor que es pot intercalar entremig d’un humil palleter i alguna noble de l'època. Si Martini il Valenciano va produir-se amb Toni Cantó com a protagonista, no veig cap raó per la qual el Palleter no meresca tindre el seu film. És el Braveheart valencià, no em canse de dir-ho i la història, fins i tot, va acabar de manera pareguda.

Jacinta Gil Roncalés

Seria molt interessant tractar la història del Grup Parpalló a través de la seua única integrant dona, la pintora Jacinta Gil Roncalés. Va quedar vídua molt jove del també pintor Manolo Gil, va viure a Roma, París i Londres. Del 62 al 64 va ser empresonada per la seua vinculació amb el partit comunista, testimoni que contà fa 14 anys en un llibre. Una vida de pel·lícula, quasi centenària, que seria un recorregut per l'art, la història, la política i la realitat del segle xx a la nostra terra.

José Morant Fuentes, el Meló

Segur que heu escoltat la frase "vas més que Meló!", sense saber massa bé l'origen d'eixa afirmació. Doncs bé, hi hagué un corredor de llegenda que feia ultramaratons abans que això existira. Diuen que José Morant, nascut a Novelda i resident quasi tota la seua vida a Alacant, no tenia rival a tot Espanya. Feia coses com anar i tornar d'Alacant a Alcoi i només feia parada per a dir que ja havia arribat. Es guanyava la vida corrent per festes populars de tot Espanya i reptant els joves locals. Va acabar els seus dies treballant en una gelateria gràcies a la intermediació d'un amic i seguidor seu. Va fer tantes gestes, a vore quina més difícil, que simplement buscant cròniques de l'època a l'hemeroteca tindríem el nostre particular Forrest Gump.

Cecilia Bartolomé

L'Acadèmia Valenciana de l'Audiovisual va premiar en 2018 la directora de cinema Cecilia Bartolomé, qui ha rebut molts altres reconeixements en vida. Cecilia és una cineasta valenta, nascuda a Alacant i va passar la seua infància a l'actual Guinea Equatorial. Els seus films parlaven d'avortament, de llibertat sexual i de la Transició, i es considera que va fer la primera pel·lícula feminista espanyola, Vámonos, Bárbara. A partir de la censura que va patir, i de les dificultats per portar endavant el projecte, es pot parlar de la Transició espanyola. Per cert, el diari destacava per aquell moment que era la sisena dona que dirigia una pel·lícula a Espanya, parlem del 1978, i sembla tot tan lluny…

Salvador Trull

Vaig llegir fa anys la història de Salvador Trull, un soldat d'Algemesí que després de perdre la Guerra Civil com a republicà, va alliberar París. Una història de camps de concentració a Espanya —i quasi suïcidi—, d'exiliats pel franquisme que s'enrolaren en l'exèrcit francés, i d'alguns com Trull que participaren també en el desembarcament de Normandia. Vull pensar que allí tal volta va conéixer Garbo, aquell espia català que va enganyar els nazis. De qualsevol manera, va ser dels primers en entrar a Notre Dame al costat d'altres 146 compatriotes de La Nueve, la divisió que va ser clau per rendir la capital francesa. Una història de la ii Guerra Mundial de les que encara estan per contar.

Eduardo Zaplana

La veritat és que tindria molta molla fer un Miami Vice a Benidorm amb l'expresident i expresidiari Eduardo Zaplana. Seria una història molt de l'estil Lobo de Wall Street, amb excessos i triomfs electorals, molt de xampany i atraccions turístiques. I bé, seria també una història de corrupció, testaferros i milions d'euros, molts, en paradisos fiscals. En fi, que de segur que d'ací a uns anys algú s'atrevirà a agafar un llibre com La ciudad de la euforia i parlar de Zaplana i els polítics posteriors, sense complexos, i sense por.

Isabel Ferrer

Segurament heu sentit nomenar els Premis Isabel Ferrer que promou la Generalitat Valenciana sense saber massa qui era esta castellonenca. Una noble que al segle xviii va crear una escola gratuïta per a xiquetes de famílies sense recursos, portant la dignitat a moltes llars i oportunitats a moltes dones de l'època. Va donar en herència sa casa, camps i terrenys a "totes les xiquetes pobres de la província de Castelló". Una història de filantropia molt moderna d'una dona que va mirar per les dones pobres quan quasi ningú ho feia.

Altres històries

Probablement, la ginecòloga Manuela Solís, primera universitària valenciana i doctora de gran reconeixement a l'època, mereix, almenys, un documental. De Pinazo, Sorolla, Concha Piquer, Olga Poliakoff, Gustavino o Blasco Ibáñez ja hi ha material, encara que tal volta a tots els falte un projecte més potent que porte la seua història a la gran pantalla. Com també li falta a Lucrecia Bori, la soprano valenciana que va salvar, dos voltes, la Metropolitan Òpera de Nova York. Vicente Calduch, inventor de la Suavina, no sé si tindrà una vida tan interessant com la de la seua creació. Ara bé, contar com li "furtaren" la fórmula de la Coca-Cola a una destil·leria d'Aielo de Malferit tindria èxit segur. Històries esportives com les de Miriam Blasco —alacantina d'adopció— que va ser la primera espanyola a guanyar un or olímpic o la d'Isabel Fernández, una altra judoka alacantina que té la triple corona i dos medalles olímpiques, també serien potents i inspiradores. I bé, de segur que algú voldria saber més d'eixos carrers com Cirilo Amorós, Jerónima Galés, Polo y Peylorón o Peris i Valero, o no. En fi, llarga vida a l'audiovisual valencià i molta sort als nominats i els seus treballs. En un moment com l'actual, seguir fent productes de qualitat per a pantalles —grans o menudes— és en si tota una història de superació.