Idees de disfressa per a un Canela Party valencià

VALÈNCIA. Fa unes setmanes es va celebrar el Canela Party, un festival malagueny que acaba sempre amb una jornada divertida on tots els assistents es disfressen. L'últim dia ja és tradició que el recinte es convertisca en una desfilada de vestits com més originals, millor. I les fotos de la jornada causen tanta o més expectació que el cartell del festival. No penseu que són disfresses d'anar per casa, que va! Hi ha creacions meravelloses que tenen més R+D que els Tesla. Enguany hi havia gent disfressada de la portada de l’àlbum Goo de Sonic Youth, del moment de Chiquito de la Calzada esclatant-li la bufa en el Grand Prix, o de la foto d'Alberto Nuñez Feijóo en el iot amb el narco Marcial Dorado. Perquè les disfresses ja no són només de personatges il·lustres, com l'elenc dels Soprano o de Futurama, que també estaven en eixe carnestoltes improvisat. Hi ha vestits molt més subtils que fan referència a moments, a imatges i, fins i tot, a il·lustracions que en mirar-les ens fan pensar: "La mare que va, quina bona idea!".

En la nostra Terra de festivals, com s'anomenava aquell programa d'À Punt —molt millor que la marca turística Mediterranew Musix— no hi ha cap dels milers que se celebren que tinga este esperit. Tal volta, en compte de programar Vetusta Morla i Viva Suecia cada mes a Benicàssim, podríem copiar la idea del Canela i competir en humor, ja que els cartells comencen a ser fotocòpies els uns dels altres i ningú acudix actualment a un festi només a escoltar música. En el nostre cas l'hauríem d'anomenar Safrà Party o, millor, Colorant de Paperet Party per a valencianitzar el nom i, per descomptat, això comportaria que hi haguera una bona selecció de disfresses a la valenciana. Perquè al Canela, malgrat que acudixen molts melòmans de tota Espanya, hi ha sempre una gran varietat de disfresses locals. Moments de Canal Sur, referències a la gastronomia malaguenya o polítics regionals apareixen entre idees tretes de Netflix. Per tant, el Llimonà de Paperet Party —va evolucionant el nom— hauria de tindre gran presència de disfresses regionals. Quines podrien ser eixes disfresses? Ací van algunes idees amb els enllaços als referents, per si voleu refrescar la memòria.

Clàssics de la televisió valenciana

El primer any del Samorreta Party —deixe ja estar el nom, promès— caldria cremar les naus amb Monleón i les Monleonetes fent guanyar diners al personal vidriola amunt, vidriola avall. Alguns personatges, o tots, de l'Alqueria Blanca causarien sensació. Els referents a Bola de drac en serien molts, ara bé, no pots anar de Goku o Vegeta, és massa obvi, caldria anar per tot el festival reeditant els posats de les Forçes Especials del malvat Freezer. Miquel Àngel Picornell i el moment de sostindre el cable del micro en la final de l'aigua cridant "açò pot pegar un esclafit" seria èpic. Com èpic va ser el deliri efervescent de Manuela Trasobares llançant gots de vidre en terra al Calle vosté, parle vosté. Ja més actual, i parlant d'À Punt, trobar a algú vestit de la xiqueta de "pitjor és morir-se", o del senyor que afirmava que la culpa era de "l'Alcalde, que és un fill de..." mentre passejava els gossos davall d'un pont després d'una riuada, seria meravellós.

Mems d'internet

Els moments de mem que genera la nostra terra són meravellosos. A la nostra mascarada no pot faltar el ciclista del Mondúver amb el mallot roig a joc amb el mocador al cap, fet un milhòmens damunt de la bicicleta, insultant sense parar els assistents. La família que té la mala sort de fer-se la foto en el moment exacte que la paella dominical vertical comença a caure, seria una disfressa coherent amb la nostra temàtica. El llaurador descamisat corbella en mà i bancada al vol cridant "tira arrere", és un referent molt minoritari i, tanmateix, sublim. L'home que puro en mà i barret de palla al cap sentencia que "està tot molt mal, molt mal està tot" és un must. I, per descomptat, caldria trobar algú disposat a imitar aquella veïna de València que es va fer una EPI d'anar per casa amb bosses de plàstic de colors en Callejeros. Ara bé, una disfressa mem que causaria furor i tot el món voldria fer-se una foto amb ella seria la fallera pistolera, un autèntic capolavoro de la idiosincràsia del cap i casal.

L'actualitat mana

Els valencians tenim eixe punt faltonet i també, en general, poca vergonya, d'ahí que a les festes locals hi haja tant de concurs de karaoke o desfilada ridícula, o que qualsevol festa popular implique eixir al carrer mudat un dia, fet un mamarratxo l'endemà. Al Canela el personal també té un punt punxa molt arrelat a l'actualitat en les disfresses, per tant, no falten mai les referències polítiques ni socials. Rita Barberà és una icona, ara bé, no n'hi ha prou amb disfressar-se amb un vestit roig, unes perles i una caixa de trons de bacs, ara mateix caldria disfressar-se de Pont Rita Barberà amb bona cosa de clavells. Un Ximo Puig de viatge a la Capadòcia, un Mazón guitarra en mà presentant-se al Benidorm Fest o Grezzi i Ribó amb les rodes de la bicicleta punxades tindrien també la seua gràcia. Disfressar-se de Nou Mestalla o de Peter Lim en alguna de les versions antivalencianistes són opcions que semblen més de Halloween que d'un festival divertit. I més d'un matador de bous proposant encierros infantils de segur que en trobaríem.

Els meus favorits

Hi ha imatges que no es poden oblidar, cadascú té les seues i moltes són compartides per gran part dels valencians. Perquè alguns moments, convertits en disfressa, podrien resultar hilarants. Parle de Paco Camps perxant a l'Albufera fotografiat per Telva, reeditant una portada esportiva on Juan Soler fill també apareixia descalç conduint la barca valencianista pel llac arrosser. També triomfaria una òpera que segons passe el festival vaja perdent trossos de trencadís fins a quedar-se, irrefutablement, convertida en un clàssic empastre calatravenc. Un parell de jonquis dels diners a la porta dels jutjats, Paco Telefunken negant-se a tallar el cable o John Cobra sulfurant Anne Igartiburu en la prèvia eurovisiva són història del nostre sainetisme. Ara bé, si algú és capaç de disfressar-se d'un so, de l'àudio definitiu, del moment més divertit que ha partit este país, guanyaria la competició virtual de millor disfressa de la història. No parle d'Alfonso Rus i els “dos milions de peles”, em referisc a l'àudio dels pescadors de Cullera i la seua narració èpica, tantes voltes compartida i afegida a vídeos de tota classe, d'una embarcació que anava directa contra les roques. No sé com seria la disfressa, com no sé quin festival podria tindre este esperit, però espere que algú, en la seua infinita mala bava, el faça possible.