Foto: V.M.VALÈNCIA. Abans d'anar-hi, quan pensava en el Canadà, em venia al cap una cançó de South Park on els protagonistes decidien culpar de tots els problemes als seus veïns del nord, "Blame Canada, blame Canada, they're not even a real country anyway"; un poc com Trump culpant els immigrants de tots els seus mals. Ara bé, pel que fa a la música són molt més famosos per ser el país de naixement d'un fum d'estreles: Drake, Celine Dion, Bryan Adams, Justin Bieber, Neil Young, The Weeknd, Shania Twain, Nelly Furtado, Avril Lavigne i els meus adorats Arcade Fire. Estirant el tòpic assumit que diu que viatjant s'aprén molt —si vas amb els ulls oberts—, la meua visita al país que tants bons músics ha parit m'ha donat algunes idees que bé podríem adaptar al nostre país. Algunes ja estan en marxa, com eixes casetes on els veïns de València poden agafar i deixar llibres lliurement, que a Calgary, per exemple, pots trobar en centenars de punts de la ciutat. Unes altres potser no són tan necessàries, com el sistema de papereres amb obertura a prova de la fauna salvatge. No hi tenim ossos bruns ni rentadors, ni ants ni uapitís... però els gossos i gats abandonats, amb este sistema, no estarien sempre rondant el fem i posant-se en perill. Hi ha, de segur, moltes coses per a aprendre dels canadencs, i moltes altres "americanades", en el sentit estatunidenc de la paraula, que no les voldria mai per a mi. Jo n'he trobat algunes de les quals en podem aprendre, més enllà de la seua capacitat de crear superestrelles musicals. Ací van:
Em va sobtar positivament vore als aparadors, i no només una volta, maniquins de talla gran. Podem pensar que és pel fet que hi ha molta obesitat, però no és un país que destaque especialment per patir eixe problema, com els passa als seus veïns del sud. Maniquins per a totes les talles que normalitzen una realitat, no existixen pràcticament els cossos que fan passar com normatius els maniquins habituals. Hi ha cossos molt diversos i cadascú ha de poder viure feliç amb el seu.
Deia l'escriptor britànic William Somerset Maugham que "per menjar bé a Anglaterra, cal desdejunar tres voltes al dia". Segurament ara, amb totes les possibilitats internacionals que s'han popularitzat a les illes britàniques, això ja no és tan cert com fa cent anys. Ara bé, això de poder desdejunar ous, llonganisses, cansalada i creïlles tot el dia, no sembla tampoc mala idea. He nomenat eixos ingredients perquè són compartits en moltes combinacions de l'esmorzar valencià i dels desdejunis anglosaxons, i que ací podem menjar-nos a les 9 del matí, o en una torrada a les 10 de la nit. Al Canadà, amb una cuina molt similar a l'estatunidenca, oferixen molts desdejunis continentals que pots demanar a qualsevol hora. I pense jo... no estaria bé trobar bars on poder esmorzar tot el dia? Ací és habitual sopar un entrepà, especialment fora de casa i quan la nit allarga un poc. Bars on sopar una brascada hi ha a cabassades, però encara no he trobat cap que gaste com a reclam un "Esmorzar disponible tot el dia" i a les dos del migdia, o a les set de la vesprada, pugues menjar-te un entrepà, amb el gasto, la beguda i el café per un preu tancat. Ací ho deixe com a idea: Esmorzar full time.
Vos imagineu que durant un mes totes les entitats bancàries es trobaren empaperades amb la bandera LGTBIQ+? Que els edificis públics, biblioteques, escoles... estigueren il·luminats amb els colors de l'arc de Sant Martí? O fins i tot que les esglésies feren onejar, quasi totes, els colors de la diversitat sexual com a mostra d'acceptació universal? Doncs allí és el costum. Més enllà del pinkwashing de moltes empreses, al Canadà, eixes banderes que tant molesten a alguns són molt més populars que qualsevol bandera regional. Dona gust comprovar com han superat guerres de banderes que busquen representar a tots, en un país que va ser el primer americà a permetre el matrimoni homosexual i és un dels principals acollidors de represaliats que busquen asil per la persecució que patixen per la seua diversitat.
Quasi segur que arran de la pandèmia heu anat més sovint a buscar el contacte amb la natura, a fer alguna ruta o visitar algun paratge protegit. Doncs bé, ací quasi sempre patim el mateix problema, una volta hem començat la ruta, és pràcticament impossible trobar un lloc on pixar. Al Canadà és impressionant descobrir com a cada mirador dels que et trobes pel camí, a cada caseta d'informació, a cada punt natural mitjanament turístic: hi ha un bany públic. Com que són parcs naturals enormes i no es pot fer una xarxa tan gran de clavegueram, són tot sanitaris secs, que regularment es van buidant i netejant. No sé si vos ha passat això d'anar caminant per la muntanya i tindre una urgència a mitjan camí. O si heu xafat alguna substància indesitjada en apartar-vos uns metres del sender marcat. Però un sistema com el seu és moltíssim més pràctic que anant aturant-te de bar en bar o amagant-te darrere dels matolls.
Fotos: V.M.Amb bona cosa d'aigua és molt més senzill fer créixer el verd, tot i això, no seria tan complicat instal·lar en alguns carrers plantes als fanals. Sí, a les ciutats canadenques és habitual trobar moltes flors per tot arreu, especialment en alguns carrers més comercials, on els fanals allotgen testos plens de flors. Crec recordar que tinguérem una experiència similar, efímera, amb la visita del Papa a València amb la intenció que la ciutat lluïra els colors vaticans. En aquell cas la cosa segurament va significar, com tantes altres voltes, una despesa enorme i impossible d'amortitzar a mitjà termini. Tot i això, per a fer més bonics els carrers funciona, i un sistema fix de plantes d'exterior que necessitem poca aigua com el romer, el baladre, l'àloe vera, la lavanda o l'abelià podrien ajudar a disfrutar de ciutats més verdes.
Ara bé, una cosa em queda clara cada volta que viatge: tot i el marge de millora evident que tenen els pobles i ciutats valencians, no voldria mai de la vida el sistema de funcionament de la societat nord-americana. Ciutats on tot el comerç de proximitat s'ha destruït i ha sigut traslladat als centres comercials impersonals. Urbs tan enormes i sistemes de transport públic tan insuficients que cal el cotxe per a fer qualsevol gestió. Carrers ben cuidats, però sense vida, i carrerons interiors on s'amaguen les misèries i el fem. Centres de ciutats on només hi ha edificis d'oficines, cadenes de cafeteries i solars convertits en aparcaments temporals mentre s'especula amb el seu valor en el mercat. Allà on el menjar de proximitat és un luxe, el pa és tot de motlle i el café està aigualit, no crec que mai em trobeu niuant. Em fa fredor pensar que les nostres ciutats, especialment els centres històrics, puguen convertir-se en parcs temàtics quadriculats on es monetitza tot. Però jo volia parlar-vos de coses bones com les muntanyes rocoses al seu pas per Banff i Jasper, que són una meravella gràcies també a una bona política de conservació i protecció dels espais naturals. Les seues meravelloses biblioteques públiques que fan semblar les nostres prehistòriques. O l'amor que li professen a les escultures contemporànies que apareixen per molts racons de la ciutat. En fi, que viatjant sempre s'aprenen coses.
El Banco de Canadá ha empezado a reducir sus compras de activos semanales en un 25%, una maniobra muy debatida desde principios de año
