Identitat

Torna el 9 d’Octubre. I amb la commemoració de «la festa de les valencianes i els valencians» es repeteix la cançó sempiterna: que si la idiosincràsia del poble valencià, que si els trets identificatius, que si Jaume I, que si «el nostre territori», que si el penó de la conquesta, que si «tots a una veu», que si «la nostra terra», que si «ofrenar» o «no ofrenar»... D’una manera o una altra, cíclicament, en aquestes primeries de la tardor, torna litúrgicament, any rere any, la qüestió de la identitat: de la identitat valenciana, s’entén. I la pregunta esdevé un lloc comú: Existeix una identitat valenciana? Què la conforma? Com es defineix? Quins tòpics i quins valors la representen?

«Hi ha qui diu que el País Valencià no és un país. Però jo crec que és un país com la pota d’un matxo!», em va dir un dia, entre bromes, el genial «cantacançons» Dani Miquel (que, per cert, avui està d’enhorabona perquè rebrà merescudíssimament la distinció al mèrit cultural de la Generalitat Valenciana). I tenia raó, l’admirat, idolatrat i estimat cantant de l’Alcúdia. Perquè, diccionari en mà, un país no és sinó un «territori que constitueix una unitat geogràfica, política o històrica». I ningú no podria discutir per al cas valencià, em sembla, aquesta unitat tan òbvia que es construeix sobre la base d’una particular manera —quede clar: ni millor ni pitjor que les altres— de viure i veure, comprendre i corprendre, aprendre i aprehendre la realitat.

Pensem, per exemple —si es tractava ací d’enumerar tòpics i valors que conformen i defineixen un imaginari col·lectiu inconfusiblement valencià—, en les festes del foc (amb les falles i les fogueres en primeríssim lloc), en el cavalleresc esport de la pilota valenciana, en les bandes de música, en el so penetrant de la dolçaina, en la història i la festa dels moros i cristians, en el sentit igualment festiu que batega darrere del Desembarc de la Vila Joiosa, l’Arbret de Sant Joan d’Altea, la Fira de Tots Sants de Cocentaina, el Sexenni de Morella, la romeria de la Santa Faç d’Alacant, el Nadal alcoià, la Muixeranga d’Algemesí, el Misteri d’Elx... O en l’olor i la concepció de la pólvora (coets, trabucs, traques, mascletades, castells, cordades, correfocs, etc.), en el patrimoni gastronòmic (ençà i enllà de la paella, una privilegiada paleta de sabors que han fet de la dieta mediterrània, literalment, un veritable patrimoni de la humanitat), en la cultura de la mar, en la cultura de l’aigua (amb el Tribunal de les Aigües com a institució jurídica més antiga d’Europa), en els cicles narratius sobre sant Vicent Ferrer o Jaume I, en el vol dels coloms dels colombaires, en el joc d’escacs (inventat en l’esplendorosa València del segle XV), en la tradició literària que s’estén des del Llibre dels fets, el Tirant lo Blanc i la poesia d’Ausiàs March (que al seu moment van condicionar l’evolució de la narrativa i la poesia universals) fins a les meravelles i les picardies d’Enric Valor, l’art verbal de Vicent Andrés Estellés, la intel·ligència provocadora de Joan Fuster o la delicada prosa memorialística de Carmelina Sánchez-Cutillas.

Podem pensar, així mateix, si ens abelleix, en el gòtic valencià: des del Micalet, la Llotja, les torres de Serrans i el Palau de la Generalitat de València fins a la basílica de Santa Maria d’Alacant, el castell de Cocentaina, el Fadrí de Castelló, l’església de Sant Bartomeu de Xàbia o la catedral d’Oriola. També en Benlliure i Sorolla; en Navarro Ramon i Juana Francés; en Manolo Boix, Joan Castejón, Pepe Azorín... I, en matèria de fantasies, podríem fer presents, igualment, éssers del patrimoni etnopoètic valencià com la Mare dels Peixos, la Quarantamaula, les encantades, la Reina Mora, el Caro, l’Home dels Nassos, el Moro Mussa, i la Mala Fortuna, els Esquiladers, Tirisiti, el Gegant del Romaní, la Vella Pinta, la Malhora...

Bé està celebrar tot això —i més— amb motiu del 9 d’Octubre. Mocadorada inclosa, si molt convé. D’acord. Perquè pocs pobles del món disposen del luxe de tenir perfectament conegut, reconegut i documentat un moment fundacional precís: un dia concret en què s’adquireix simbòlicament la carta de naturalesa com a poble. En aquest sentit, el Llibre dels fets, assumit en primera persona pel mateix rei Jaume I el Conqueridor, no deixa de ser una sensacional acta de naixement que relata la històrica entrada de les tropes cristianes a la ciutat de València —gràcies a la força de la paraula i no de les armes—, en aquell històric 9 d’octubre de 1238. «E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalgam del cavall, e endreçam-nos vers orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita...»

Sí, sí, sí. Bé està que un dia a l’any celebrem la condició de valencianes i valencians rememorant el dia simbòlic de l’origen del Regne de València en el marc de la cristiandat. Benvingudes siguen, per tant, les dosis d’orgull i autoestima que epidèrmicament es puguen derivar dels actes institucionals de distinció i d’homenatge, dels tòpics i els clixés idiosincràtics, de les litúrgies festives i dels llocs comuns que el simbolisme autonomista ha alimentat. Però en un dia com el d’avui, en què proliferen tants discursos cosits, apedaçats i farcits en nom de l’abstracció inaprehensible de la identitat, potser algú hauria de dir també les coses pel seu nom, sense embuts ni subterfugis. I, alternativament a les serpentines dialèctiques convencionals, desemboirar segons quines entelèquies conceptuals que embolcallen el 9 d’octubre: «Identitat? Deixeu-vos estar de mandangues. La identitat és la llengua.» «I, si es vol, un deix de fantasia...» «L’anima dels pobles —com la de les persones— és feta de paraules.»

Amb això mínimament clar, potser sabríem comprendre que el 9 d’Octubre —com tots els altres dies de l’any— s’hauria de celebrar, per damunt de qualsevol altra consideració, el benefici imponderable de ser i saber-nos un poble de trellat. Perquè, si bé es mira, la qüestió no deixa de ser aquesta: que sense el valencià el món no tindria trellat. I que, al capdavall, és «valga a la llengua» que un país com el nostre pot ser considerat i denominat  —efectivament— com a país: un país de trellat. «Com la pota d’un matxo.»