VALÈNCIA. Parlar o escriure sobre la figura o l’obra de Joan Francesc Mira (València, 1939) pot paréixer fàcil. Qualsevol ressenya o semblança podria omplir-se còmodament de títols, de guardons, de premis o reconeixements, de mèrits variats i atorgats ací i allà. Podria glossar-se la seua condició constant i successiva d’escriptor, sociòleg, antropòleg, assagista, professor o traductor. Podria també argüir-se o destacar-se la seua trajectòria cívica, el compromís fidel i essencial amb el seu temps i el seu país, la pretensió aparentment senzilla però en realitat hercúlia de mantindre la vivacitat de la memòria, la lluita callada per continuar sent qui som contra l’oblit, contra l’amnèsia que com un mal vent tot ho desfà.
Més enllà d’eixes valoracions més que certes, o com a merescut corol·lari de tot això, la posteritat li té reservat a Joan Francesc Mira el marbre dolç de l’autenticitat i de l’honestedat intel·lectual, elements definitoris que, units a una qualitat ben poc corrent i manifestada en una prosa que fluïx d’una manera natural i harmònica, sense innecessaris malabarismes, fa de la seua obra un llegat (encara feliçment en construcció) titànic i gojós, materialment indestructible. Probablement per això, llegint moltes de les seues pàgines es fa viva la sensació d’albirar (només albirar) la fondària del pou de saviesa antiga que traspuen les seues paraules, de tot el que va quedant-se en el tinter, de la voluntat de l’autor de no aclaparar excessivament, de la doma voluntària a la qual Mira sotmet els seus coneixements, embridant el relat o la narració dels fets per a donar-li l’amplària ajustada, la mesura assimilable per al gran públic al qual tot autor aspira.
Al país dels valencians no és fàcil ser un escriptor de masses, i molt menys si la llengua emprada per a expressar-se és la pròpia. Partint d’eixa trista i brutal paradoxa, la popularitat de Joan Francesc Mira no és clarament la que mereixeria, la que molt probablement tindria en un país amb els paràmetres de normalitat civil i cultural més apegats al cànon de certa ortodòxia, encara que probablement eixos cànons i ortodòxies estan construïts un poc il·lusòriament també. Però qui sap si en un país més normal, sense l’esperó de certa adversitat ambiental, un home com Joan Francesc Mira haguera bastit la seua obra de la manera esplèndida com ho ha fet, o si només haguera quedat com a brillant, pacífic i discret catedràtic de qualsevol disciplina humanística, amb honors i glòries d’àmbit estrictament acadèmic, però sense la necessitat de proclamar la seua voluntat de ser i romandre com qui és individualment i per tant col·lectivament, i amb tot l’efecte sens dubte beneficiós (per a ell i sobretot per als que podem gaudir de la seua lectura) que eixe combat incessant i bàsic per la mera supervivència li ha procurat.
Obviant eixes vides ficcionades, la constància de la realitat ha donat com a resultat una obra que excel·lix allà on mires i que té, només en la literatura estricta, cims tan espectaculars i eterns com Els treballs perduts, Borja Papa o El tramvia groc, o dins de l’assaig llibres quasi fundacionals com Sobre la nació dels valencians, un veritable manual de supervivència en els viaranys confusos però estimulants (per confusos) de la valencianitat. Al costat de tot això, i d’altres novel·les i llibres, bona part de la seua obra està arreplegada en reculls de textos publicats inicialment en premsa, de la qual Mira ha sigut i és col·laborador constant. Més enllà d’interessos comercials (no és escriptor de majories, com hem dit), eixos llibres, agrupats generalment per temàtiques, mantenen perfectament el nivell d’excel·lència que podríem demanar de l’autor de fites com les esmentades més amunt. Un bon exemple seria este Europeus. Retrat en setanta imatges (Bromera, 2010), on la lectura del conjunt evidencia, a més de porcions d’aquell vell pou de saviesa, la profunda vocació europea de l’autor.
Europeus és, com el seu subtítol indica, un retrat fragmentari del continent en setanta imatges de llargària variable però en tot cas breu. Ordenats amb l’únic criteri de la cronologia, el llibre recull peces o articles datats entre març de 1998 i maig de 2010 i, per tant, amb anades i tornades constants en la geografia europea, amb textos que són habitualment fills directes de viatges de l’autor (i de les impressions recollides, de visions instantànies però passades pel sedàs de la memòria i dels coneixements arreplegats durant tota una vida), o evocacions d’un concret territori fruit de lectures o esdeveniments puntuals, que disparen el record i les múltiples referències culturals que el sostenen.
De Siena a Londres, de Dublín a Varsòvia, d’Estocolm a Bolonya, d’Arezzo a Sant Petersburg i així fins a setanta salts en l’espai mític que delimita un rogle fèrtil de civiltà (però també de barbàries incomptables), i que per a Joan Francesc Mira és el marc essencial, l’amplíssim i confortable cau on des de la seua lluitada valencianitat es reconeix i on s’emmiralla, i on la seua ment travessa els segles, els fets i les seues interconnexions, el veritable aprenentatge que va des de l’estètica a les raons últimes i moltes voltes atzaroses de tot plegat.
Pinzellades breus que com aquells antics cordials del nostres majors són un càlid reconfortant de l’esperit i el cor, senzills i elegants convits al viatge i a la cultura, a la passió per la història i per l’art, a l’orgull (a pesar de tot) de formar part d’una comunitat que ja compta mil·lennis i d’unes realitats i unes empremtes que ens han fet com som. Europa és bressol de quasi tot, i dins del passeig per eixe bressol primordial i antic Mira no oculta la seua pacífica enveja de les pàtries tranquil·les dels països nòrdics, o la seua indissimulada passió per les terres itàliques, o la constatació de l’àmbit geogràfic del gòtic com el nostre cor de pedra secular, irrenunciable, i mil reflexions més entre l’erudició i la crònica breu del viatge, apunts deliciosos que són memòria i que com a tal deuen romandre, rescatats de l’actualitat efímera i fugissera dels diaris o les revistes i assegurant la posteritat que mereixen i que només els llibres saben guardar.
Si encara queda per ahí fora algú que tinga la sort de no haver llegit res de Joan Francesc Mira (sortós perquè té per davant el festí verge i sencer de la seua obra), Europeus és una tan excel·lent com senzilla porta per on entrar a l’univers fascinant de l’intel·lectual valencià més potent del trànsit dels segles XX i XXI. Vostés avisats estan. Després no vinguen amb queixes.