Joan Fuster i Pere Zaragoza: l’amistat de dos personalitats antagòniques

ALACANT. La publicació de El País Valenciano l’any 1962 per part de Joan Fuster va ser el punt de partida dels atacs contra l’escriptor, una campanya de desprestigi dels sectors valencians més conservadors. Uns mesos després, l’assagista es lamentava per carta a l’alcalde de Benidorm, Pere Zaragoza Orts, franquista i falangista, i aquest ho atribuïa a la “reacción estúpida” de “gente de via estrecha”. El batlle, en un to molt afectuós consolava l’escriptor: “siempre son los mismos los que se quejan de todo lo que sea hacer honor a la verdad”. A més, se solidaritzava i assimilava les dificultats que els dos tenien: “no me perdonan los éxitos cosechados”, d’igual forma que “no le perdonan su objetiva visión de este maravilloso país valenciano”.

Les tres cartes de Pere Zaragoza que figuren a la correspondència de Joan Fuster dipositada en la Biblioteca de Catalunya confirmen la sintonia entre dos figures avançades al seu temps, que ja s’intuïa a través dels textos en què l’escriptor parla de la ciutat turística i que també confirma l’entorn i la família de l’alcalde. La Generalitat Valenciana i l’Ajuntament de Benidorm commemoren aquest 2022 i per separat els cent anys dels seus respectius naixements.

Joan Fuster Ortells (Sueca 1922-1992) i Pere Zaragoza Orts (Benidorm 1922-2008) van ser dos de les personalitats més transcendentals del segle XX valencià, un en les lletres i l’altre en la política. L’assagista i intel·lectual de la Ribera va ser l’ideòleg del nacionalisme esquerrà i referent antifranquista, principalment a partir de l’edició de Nosaltres els valencians, publicat com El Pais Valenciano el 1962. L’exalcalde de Benidorm i expresident de la Diputació d’Alacant, amic personal de Franco, va ser qui transformà turísticament la ciutat de la Marina Baixa, convertint un xicotet poble mariner en una potència econòmica. Dues personalitats rellevants i aparentment antagòniques, però amb molts més punts de connexió que la data del seu naixement.

La primera visita a Benidorm

Joan Fuster visita per primera vegada Benidorm el 13 d’agost del 1954, amb 32 anys, quan anava a Elx a veure un assaig de El Misteri, i es queda sorprés de la pobresa del lloc: “El paisatge -després dels arrossos de la Ribera Baixa, dels tarongerars de Gandia i de les vinyes de Dénia- fa una impressió de modèstia econòmica bastant accentuada: això fa suposar que el turisme deu haver estat ben rebut”, escriu al seu dietari. El de Sueca queda impactat per la llibertat que veu a les seues platges: “Hi hem coincidit a l’hora del bany, i pels carrers del poble ens creuàvem amb els estiuejants en shorts o en bikini, contrastant amb la indumentària pudorosa dels indígenes”. Un any abans, l’alcalde de Benidorm, Pere Zaragoza, havia burlat les amenaces de l’església, que volia excombregar-lo per autoritzar l’ús del biquini en les platges de la ciutat, gràcies a la mediació de Francisco Franco a qui va convéncer després d’una visita a El Pardo on va acudir en Vespa.

Joan Fuster va publicar sis anys després, el 13 d’agost de 1960, un article a quatre columnes en la revista Destino, titulat “Benidorm, parada y fonda”, en el qual es desfà en elogis cap a la ciutat i els seus dirigents. “El caso de Benidorm es ejemplar. Admira comprovar la rapidez, la limpieza y el aplomo con que la gente de este bello lugar del sur valenciano ha realizado la tarea de convertir un paraje agrario absolutamente mediocre, en una feliz oportunidad de turismo veraniego”. Amb una economia molt precària, es comprén, segons Fuster, que el veïnat emigrara “pero alguien, hace tiempo, descubrió que existia una opción por explotar para los benidormenses: la playa, el clima, la hospitalidad. El negocio podia ser salvador. Y lo ha sido.” El text és una clara apologia de Pere Zaragoza, al qual no cita directament. De fet, no hi ha constància documental que el conega personalment encara en aquell moment.

Fascinat pels “managers” i per la “valencianitat” de Benidorm

“Benidorm es la playa más animada de todo el país valenciano. Ha superado, y con creces, al mismísimo y vecino Alicante, presunta ‘playa de Madrid’”, afirma Fuster en aquell text. L’autor atribueix l’èxit a que “se ha puesto un gran tacto y una hábil inteligencia para conseguir la clientela”. Fuster parla eufemísticament dels “managers” de la “aventura turística de Benidorm”, que “saben lo que se hacen, y no cesan de promover eficaces trucos propagandísticos que proyecten sobre el nombre de su pueblo una importante expectación”, i cita un dels trucs, el Festival de la Cançó, que havia començat just l’any anterior y “reúne por unos días en torno a Benidorm, la atención de grandes masas de aficionados al bolero y al cha-cha-cha... la ola de popularidad que el certamen despierta, resulta indiscutiblemente provechosa para el prestigio turístico de Benidorm”.

Fuster dedica la part final de l’article de Destino a parlar de la valencianitat del poble en una interessant reflexió en la que al·ludeix sense anomenar-les a las autoridades locales:  “Benidorm ha sabido preservarse en su clara autenticidad de pueblo valenciano. Esto es importante. El turismo suele tener la pega de inducir a la despersonalización a las poblaciones que suelen vivir de él... Un gesto simpático, però a la vez listo y sabio, de las autoridades locales, ha sido el de restaurar en los rótulos de las esquinas los nombres típicos de las calles en la lengua del país. El hecho, a simple vista, no tiene transcendencia, pero en el fondo, sí. Es como una afirmación de personalidad, de fidelidad a ellos mismos, que los vecinos de Benidorm han hecho”.

La principal autoritat era Pere Zaragoza, un gran defensor de les tradicions valencianes, que en un context hostil cap a la cultura autòctona feia discursos en valencià, portava la senyera al cotxe junt a la bandera espanyola, defensava els servicis comarcals i també retolava els noms dels carrers en valencià.

La guia turística que llança Benidorm

Sis anys després de la primera visita, el 1962, l’escriptor torna a fer referència a la ciutat de la Marina Baixa en El País Valenciano: “Sin duda, Benidorm es ahora el lugar valenciano de mayor prestigio turístico. En general, la costa de la Marina está sacando un buen partido de las delicias de su mar y su temperatura, y Benidorm va a la cabeza de esta explotación. Los más viejos de la localidad se hacen cruces ante el descoco indumentario y el poliglotismo de los clientes. «La felicidad y la inocencia se han perdido», concluía con ellos don Gabriel Miró.”

Aquesta guia de viatges va ser un encàrrec de l’editorial Destino, que feia una sèrie de llibres d’alta qualitat sobre les diferents regions d’Espanya. Josep Pla, José María Pemán, Pío Baroja o Gaspar Gómez de la Serna eren alguns dels que signaven els volums. Joan Fuster va rebre l’encàrrec sobre el País Valencià, el que va sentar molt malament a un dels qui aspirava a firmar el treball, José Ombuena, periodista que junt amb elements conservadors valencians va iniciar una campanya contra Fuster, primer al Levante i després en Jornada i Las Provincias.

Declaració institucional de suport

El text va suposar tot un revulsiu en l’edifici consistorial de Benidorm, i és que, en plena tasca promocional de la ciutat, era vital que esta guia deixara en bon lloc la ciutat. El 22 de maig del 1963 Pere Zaragoza envia la primera carta a Fuster, dirigida a l’editorial Destino en Barcelona. Es tracta d’un escrit molt afectuós de l’alcalde en el qual es dirigix com “mi querido amigo” i es pronuncia en els següents termes: “He tenido la satisfacción de leer la magnífica obra EL PAÍS VALENCIANO que, puedo asegurarle, he encontrado interesantísima y muy bien presentada y objetiva”. Zaragoza li agraeix la “benevolencia al hablar de Benidorm en términos tan favorables” y el convida a la ciutat “para poder corresponder a sus atenciones y cambiar impresiones sobre su estupenda obra”.

Pel contingut de la segona carta de Zaragoza a Fuster, enviada tan sols onze dies després, sabem que el de Sueca va contestar i a més de fer-ho ràpidament ho feu en uns termes igualment afectuosos. Sorprén la celeritat en contestar, amb el munt de compromisos epistolars que tenia l’assagista, el que es pot atribuir principalment a la gratitud que li arriba en un moment en que ho necessitava. Lamentablement, ni el fons documental ‘Pedro Zaragoza Orts’ en la Universitat d’Alacant, ni l’Ajuntament de Benidorm, ni la seua família conserven aquesta ni cap altra carta de Fuster. Per la resposta es pot deduir que Fuster es queixava dels atacs que estava patint per la seua obra, el que va provocar la solidaritat de l’alcalde.

Aquesta segona carta de Zaragoza -citada al principi de l’article- té data del 3 de juny del 1963 i ja va dirigida al seu domicili de Sueca (i no a l’editorial Destino com havia fet anteriorment). Zaragoza li agraïx la “cariñosa carta recibida” i li oferix “mi ayuda incondicional y colaboración para que pueda llevar a feliz termino su magnífica obra”.

Zaragoza es degué quedar preocupat de l’estat d’ànim de Fuster i volgué anar més enllà i no quedar-se solament amb una carta personal, sinó en una resposta institucional, per això, probablement, eleva una proposta al ple de la corporació municipal de Benidorm una setmana després, el 10 de juny de 1963, en la qual s’aprova el següent: “Hacer constar en acta la gratitud y satisfacción de esta corporación municipal hacia el escritor don Juan Fuster, por los términos tan elogiosos con los que se refiere a Benidorm en su obra El País Valenciano”.

En la tercera i última carta, el 15 de febrer del 1964, Zaragoza utilitza un to més distant i, curiosament, parla de Región Valenciana en lloc del País Valencià com havia fet en anterioritat. Sembla que Fuster li ha demanat informació de la ciutat i l’alcalde li remet exemplars del butlletí municipal. Amb el temps, tot apunta a un distanciament dels dos personatges i no hi ha cap altre testimoni de correspondència ni altres referències. Això sí, des del seu entorn familiar i personal reconeixen l’admiració que es tingueren i que es feren regals (llibres dedicats), si bé ningú ha pogut confirmar si va tornar a Benidorm i si es conegueren personalment.

Per altra carta que conserva la Biblioteca Catalana se sap que Fuster rebutjà en l’any 1985 pronunciar una conferència dins els Cursos Internacionals que organitzava la Universitat d’Alacant en la ciutat turística i que coordinava el catedràtic Rafael Alemany. La UA oferia 30.000 pessetes més dietes i allotjament en hotel.

Font d’autoritat a Mis caras del moro

Durant els anys noranta, l’exalcalde de Benidorm, ja apartat de la política, va fer palés a través de les seues col·laboracions en l’ABC (en la columna Mis caras del moro en feia una anàlisi periòdica a l’actualitat) el rebuig frontal a la idea de Països Catalans, va convertir Jordi Pujol i la seua gestió en el centre de les seues crítiques, i també va convergir amb el secessionisme lingüístic. Zaragoza, tanmateix, utilitza Joan Fuster com a font d’autoritat quan defensa la denominació “Marina” per a la denominació comarcal, en compte de la divisió de Marina Alta i Marina Baixa (Mis caras del moro, 25/12/1994). L’exalcalde no consentia que ningú li donara lliçons de defensa d’allò valencià. En altre article (Mis caras del moro, 8/3/1995) criticava el Bloc de Progrés Jaume I que s’havia constituït al voltant d’Acció Cultural del País Valencià, per utilitzar la imatge del Rei Jaume I i acusava la Generalitat catalana de manipular-los en un “uso ilegítimo de los bienes y medios que nos pertenecen a todos”, uns “vanidosos y napoleoncitos dirigentes”.

Una relectura del seu testament ideològic (una recopilació de Mis caras del moro va ser editat per ell mateix) deixa constància de les contradiccions i els encerts de l’alcalde. “Creo que puedo comentar libremente todo lo relacionado con lo valenciano pues en el año 1952, el Ayuntamiento de Benidorm, siendo yo su alcalde, rotuló las calles de mi viejo pueblo de nuestra amada y también lengua vernácula y nunca he ocultado mi adhesión sincera a potenciar lo regional y provincial, procurando decentralizar nuestra administración, però dentro de la conveniente y respetable unidad de España”. Es tracta d’aquella iniciativa que felicitava públicament Joan Fuster. Dos personatges antagònics que confluiren en el progrés i en qüestions avançades als seus temps, el que part de la societat conservadora no estava disposada a tolerar.