Kamala

En el Partit Demòcrata dels Estats Units d’Amèrica sembla que estan ben entretinguts. L’actual president, Joe Biden, sembla que per fi ha assumit responsablement que l’edat no perdona ningú —que el temps també és demòcrata i afecta per igual totes les persones del món— i que als seu erosionats 81 anys no es troba ja en les millors circumstàncies físiques (i mentals) per a encarar el repte d’unes noves eleccions presidencials contra l’huracanat Donald Trump i que, en el cas de guanyar-les, tampoc no seria senzill per a la seua dubtosa salut mamprendre un hipotètic nou mandat de quatre anys fins al gener de 2029.

A la fi —dic— Biden ha afluixat el mos. Ha acceptat que hi ha una edat per a cada cosa. I el passat diumenge va anunciar la seua personal retirada en la carrera per a les eleccions presidencials del pròxim mes de novembre. Ja se sap: proposant com a candidata la senyora Kamala Harris, actual vicepresidenta de la gran confederació d’estats nord-americans que lidera el món d’Occident. La senyora Kamala —que el 20 de gener de 2021 es va convertir en la primera dona de color a ocupar la Vicepresidència dels EUA— té ara cinquanta nou anys. Va nàixer a Oakland (Califòrmia) al si d’una família immigrant que sempre s’ha caracteritzat per l’activisme en pro dels drets civils. Son pare, d’origen jamaicà, era professor d’economia en la Universitat de Stanford; i sa mare, d’origen indi, era una prestigiosa investigadora en l’àmbit de l’oncologia, amb una contrastada reputació en el camp concret del càncer de mama. Ella, per la seua part —Kamala, vull dir—, es va llicenciar en Ciències Polítiques i Econòmiques en la Universitat Howard de Washington DC i també en Dret per la Universitat Harvard.

Com són les coses! Fa només un parell de setmanes, quan Trump va eixir miraculosament il·lés de la inversemblant temptativa de magnicidi que va patir —a penes una ferida lleu a l’orella—, i observant que les crítiques internes dels mateixos demòcrates al vell Biden se l’estaven menjant pels garrons a ulls vista, em vaig agosarar a pronosticar, en conversa privada amb un bon amic:

—Què hauria passat si el tir a Trump haguera anat un centímetre més cap a la dreta? —especulava ell—. En qualsevol cas, ara en traurà rendiment. Una novel·la...

—Certament: un cas com un cabàs... Que acabarà de decantar les eleccions cap al cantó de Trump —li venia a admetre, jo.

Tanmateix, en un parell de setmanes —la política no té memòria, i en qüestió de dies tot hi pot canviar de color!— l’escenari ha canviat de dalt a baix amb la irrupció en primera línia de la senyora Kamala Harris, que cada dia que passa va guanyant més i més adhesions populars (a gavelles!) i també la dels grans pesos pesants del seu partit (ahir mateix, sense anar més lluny, la de Barack i Michelle Obama!), de manera que ja quasi ningú no dubta que serà ella qui, pel cantó del Partit Demòcrata, diputarà finalment les eleccions presidencials al volcànic, impetuós, carismàtic —i sempre controvertit— senyor Donald Trump.

Per això, la premsa internacional —també la d’ací, per tant— se n’ha fet ressò aquesta setmana de les primeres intervencions públiques i de les primeres propostes electorals llançades per la vicepresidenta ara que Biden per fi li ha cedit el testimoni i tot el camí expedit. M’encantaria poder fer, amb el deteniment que mereixeria, una anàlisi dels discursos que he tingut l’oportunitat de sentir i visualitzar per Internet, però amb el Low Festival de Benidorm ara mateix en marxa i amb l’enèsima onada de calor tocant ja a la porta no sé si seria massa recomanable...  Però —diuen que «entre poc i massa la mesura passa»— no em puc estar de remarcar un eix que m’ha cridat poderosament l’atenció en els discursos de la senyora Kamala. El va definir amb precisió en el seu primer míting com a possible candidata demòcrata a la presidència, el passat dimarts, a Milwaukee. «Construir la classe mitjana serà un objectiu definitori de la meua presidència», venia a proclamar davant dels seus adeptes. I un tal principi em va cridar poderosament l’atenció perquè —en efecte— sempre he pensat que la robustesa de les classes mitjanes en una qualsevol societat és la garantia millor per al progrés i el benestar de les seues ciutadanes i els seus ciutadans. Fins i tot, un dia que em va passar pel cap escriure sobre aquest tema de la dissolució de les classes mitjanes en aquesta mateixa tribuna [«Dones d’aigua»], em vaig atrevir a deixar caure de passada, com qui no vol la cosa (amb perdó per l’autocitació): «No deixe de preguntar-me si la pèrdua de salut democràtica a què estem assistint no deu ser ja una conseqüència directa de la dissolució i l’enderrocament de les classes mitjanes —que eren les que garantien un mínim de decòrum en la gestió i l’organització de la vida pública, en la qualitat democràtica i en el respecte de drets humans tan elementals com que “la voluntat del poble ha de ser la base de l’autoritat del poder públic”, etc.»

Però clar... Tot això de «construir la classe mitjana», com és fa? Les declaracions de la senyora Kamala ben podrien semblar una retòrica abstracta, vàcua, indefinida: molt pròpia de polítics que es dediquen a —així ho diria el meu amic Joan Ponsoda— «pastar sardines, que s’esmunyen i se’n fugen de les mans». Potser sí... Però no: em fa l’efecte que no. No la conec —òbviament— de res, la senyora Kamala, però diria que és una dona que creu fermament en les polítiques que aposten per una fiscalitat contrària a la que al seu dia va implementar el senyor Donald Trump (que el 2017, acabat d’arribar al poder, una de les primeres coses que va fer va ser abaixar els impostos corporatius de les grans fortunes del 35% al 21%), en pro de la millora dels serveis i de la dignitat econòmica en àmbits com l’educació, l’assistència sanitària, els serveis socials, la investigació i el desenvolupament, etc. Que per què? Perquè veig clar que l’enyorat Bernat Capó tenia raó quan, entre somriures, em solia dir amb una certa recurrència: «Mira, Joan, no cal que li faces tantes voltes a l’assumpte: una persona és allò que aprèn a casa, amb la família, al voltant d’una taula, a l’hora de dinar. I Sant Sacabat!»

D’entrada, amb la seua energia i la seua capacitat dialèctica, la filla del professor universitari Donald J. Harris i de la científica biomèdica Shyamala Gopalan ha aconseguit fer ressuscitar —en les enquestes i en les donacions electorals, si més no— el seu Partit Demòcrata, que fins al passat diumenge semblava mort i enterrat davall de l’impetigen polític del fill de l’empresari immobiliari d’origen alemany Fred Trump i de la treballadora domèstica estatunidenca d’origen escocés Mary Anne MacLeod. I, de més a més —el matís potser no és secundari—, ha permés de recuperar la il·lusió de no poques persones que voldríem veure al capdavant de la democràcia més prestigiosa, més influent i més poderosa del món, per fi, una dona.

Kamala, com se sap, és un dels noms de Lakxmi, la deessa hindú de la bona fortuna. En necessitarà molta, en el centenar de dies decisius que resten per a les eleccions presidencials americanes —sempre se sol dir així: què li farem!— «més decisives de la història».